Estenent ponts

Del País Valencià a Catalunya, amb camí de tornada

14 de maig de 2009
2 comentaris

De futbol, política, xiulits i un borbó que per allí passava

Ja ha passat
la final esperada entre bascos i catalans, la que feia córrer iniciatives
conjuntes entre els fòrums i les xarxes socials independentistes d’ambdós
països. Certament, el ressò mediàtic a les Espanyes ha estat espectacular. Èxit
total. L’espanyolisme de la ciutat de València també ha bramat, com era
d’esperar. Els arguments, els de sempre, des dels que s’han sentit ofesos (un
locutor esportiu local del la Cadena Ser
els ha titllat de desgraciats en amunt) fins els que ens han recordat que el
“valencianistes” anem a Mestalla a veure futbol i no a fer política, com els
“radicals” aquells.

Són
exemples de perletes argumentatives senzilles de desmuntar racionalment, però
que en la seua versió propagandística (repetides fins l’extenuació per uns i
altres) han fet molt de forat en l’espanyolíssima societat valenciana.
Tanmateix, per si mai decideixen entrar en un debat seriós, els dedique
aquestes línies.

Començaré
pel locutor ofès de la Cadena Ser
de València, que es confessava càntabre, però valencià d’adopció (l’adopció
també implica aprendre a parlar i escriure la nostra llengua, xicot?). Ens
explicava als que teníem la paciència d’escoltar-lo que ell no va a Catalunya i
Euskadi a insultar els seus himnes “regionals”, si és que els tenien (no
n’estava massa segur). Caldria començar per un matís: ningú no ha vingut a
esbroncar el nostre himne “regional” (ja ens insulta prou ell a soles, als
valencians), sinó que han vingut a esbroncar a un cap d’estat que ningú no ha
triat (ens el colaren en una Constitució feta en una transició dirigida i que,
per cert, els bascos no van refrenar) i una “unitat nacional indissoluble” (que
la Constitució
ens imposa) i de la qual no se senten partícips. Com que l’estat que simbolitza
aquest monarca (hereu, per cert, del monarca que va liquidar les llibertats,
constitucions i furs catalans i valencians ara fa 300 anys) i aquest himne, no
permet triar democràticament els seus destins als pobles basc i català, les
dues aficions van triar aquest esdeveniment mediàtic per mostrar la seua
disconformitat amb aquest estat imposat (“por justo derecho de conquista”,
ara fa 302 anys). Si això molesta i ofèn tanta gent, és molt senzill actuar en
conseqüència. Només han de transmetre als partits que voten (PP i PSOE) una idea molt
senzilla: que permeten aquestes societats de “radicals” elegir democràticament
el seu marc sociopolític. I tot solucionat.

Un
altre argument fal·laç fa referència a la participació d’ambdós equips en una
competició que menyspreen. Val a dir que fins a nou avís encara paguem impostos
a l’estat espanyol (i per tant a la Federació Espanyola
de Futbol). Tothom hi té dret a participar-hi. Això no contradiu que des de
dins del sistema, s’intente canviar. Cal dir que molts dels presents no
tindrien cap problema a abandonar les competicions espanyoles. Fet i fet, el
futur del futbol passa per una lliga europea a l’estil NBA. Però en tot cas, es
podria fer un competició copera estatal sense que fóra del rei, ni que sonara
l’himne (per això també es xiulava). Però posats a no ser nacionalistes (que és
el que els molesta, quan el nacionalisme no és el seu), per què quan Rafa
Nadal, posem per cas, guanya un títol, sona l’himne i s’alça la bandera
espanyola? Potser algun esportista preferiria posar-hi la de l’Arc de Sant
Martí, tot reivindicant la seua homosexualitat, o voldria fer-hi pujar sa mare,
al pòdium, que segurament ha fet més per ell cap nació. Per què els esportistes
no poden triar els seus símbols identificatius? És clar, açò entra dins del nacionalisme banal de què ens parlava Michael Billig, i que ningú no gosa qüestionar en els
grans estats-nació (França, Regne Unit, Espanya, EUA…). Ah, i demaneu-li als
madridistes si volen jugar una lliga sense el Barça.

Fet
i fet, aquells que tan ofesos se senten per “l’ultratge” als seus símbols,
s’haurien de plantejar per què desperten més divisions que no pas unitat. Tal
volta això els porte després a interessar-se per la història i la realitat de
l’estat-nació anomenat Espanya i dels pobles i societats que l’integren.

I
per acabar, apuntaré alguns detalls per a aquells que afirmen que a Mestalla no
anem a fer política (servidor hi va regularment des de fa més de quinze anys i,
per tant, s’ho coneix una mica). Una vegada, un seguidor xe va gosar entrar-hi
amb una senyara blava (!) i estelada. Va rebre una amenaça d’apallissament per
part dels “apolítics” (i feixistes) Yomus. És a dir, que no som lliures de
portar a Mestalla la bandera que ens vinga de gust. Però n’hi ha més: quan
venen l’Athletic Club o la Reial Societat,
el camp s’omple de banderes espanyoles. Quan el visitant és el Barça, els
càntics anticatalanistes s’estenen per la grada. I quan ve la selecció
espanyola, molts hi van a veure-la, molt cofois, amb banderes roges i grogues,
a cantar com poden el “himno”, a cridar “¡¡¡Podemos!!!” en un atac d’histèria
nacional(ista). I dic “podemos”, perquè a Espanya l’única llengua que val és la
castellana. En aquestos esdeveniments (i en tants d’altres) hem d’amagar la
nostra llengua. És clar, això està ben vist, i no és fer política.

Senyor periodista de Ràdio València, jo no vaig
anar a Mestalla anit. Però en cas d’haver-ho fet, hauria xiulat a una monarquia
i a un himne que durant tres-cents anys han simbolitzat l’opressió cultural, la
provincianització i l’espoli fiscal del meu poble, el valencià. En tant que
“desgraciat”, on he d’anar per demanar-li disculpes per les ofenses? I disculpe
que no li escriga en la seua llengua castellana, però com que es considera molt
valencià, supose que no tindrà problemes per entendre’m. Salut.

  1. Mira, curiosament també estava jo escoltant ahir Ser València i em vaig quedar pensant el mateix, i més encara quan es posaren just després a enraonar meravelles del seu cap d’esports de la ràdio, Pedro Morata, qui va poder anar al rei i regalar-li la insignia d’or de l’Águilas i una samarreta.

    Just en eixe moment, quan sentia això, deixaren de vindre’m al cap totes les raons per les quals havíem de xiular-li al rei, i em vingué una altra de més seriosa: Com és possible que un dels poquets programes de desconnexió de SER Espanya cap a SER València, que damunt és el més sentit i que cobreix més horari, estiga dirigit per un murcià i un càntabre? I quan pensava en què Pedro Muelas, el director del Levante (tot i que ara diuen que torna Ferran Belda) durant els darrers anys, és de Jaén, i que l’altre programa de SER València, el “Locos por València”, el dirigeix un tio que no sap parlar valencià?

    La resposta és que et vé al cap és òbvia i no fa falta ni que la diga. Ara explica-li als espanyols que sí, que apart d’òbvia, és real, que no volen periodistes valencians, que saben que els valencians raonem diferent que els espanyols i tenim interessos diferents, que l’únic que li falta als valencians és ser conscients que els espanyols no es pareixen a nosaltres, i si enlloc de tindre a Pedro Morata tingueren a un Juli Esteve li vendrien igual la moto del PSOE però molts oients pensarien, potser, altres coses que a Espanya no li anirien bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!