Poc-moderna

Bloc d'Elisenda Soriguera

20 d'octubre de 2008
2 comentaris

Folk, cançó i ella (Ani Difranco)

Ha estat un cap de setmana mogut. També musicalment. Hem tingut folk –ja us n’heu assabentat de la nova edició del Circuit Folc?–, una mica de cançó d’autor i una recta final a la nord-americana. I encara ens hem perdut d’altres cites interessats –com Paul Weller el divendres–. Qui diu que no hi ha coses a fer?

Tal com deia, entre el moviment, hem anat fins a Cardedeu per veure (bona) cançó d’autor. Una gran població amb molts joves d’aquells que diríem ‘amb empenta’ –que no significa que vagin donant empentes–. A principis d’any, des d’en fa quatre, l’Associació Cultural l’Esquellot (aquí) organitza el cicle Tastautors, que com el seu nom indica, són petits tastets de cançó d’autor. Encara no ha arribat el cicle, però estan encenent els fogons del que serà la cinquena edició –Tastautors ’09–, on, per suposat, tornarem a posar els peus. Però el passat dissabte van començar a oferir tastets. Va ser amb el directe de Pau Alabajos (com sempre ben acompanyat de na Laura Navarro i el seu violí) presentant Teoria del caos (Cambra Records, 2008). Ja l’havíem sentit (aquí i aquí ho vau llegir), però no de forma completa. Tal com indicaven les espectatives, aquest jove va agafant rodatge damunt del tamboret i surfejant damunt les cordes de la guitarra. Ens agraden les seves lletres i com les embolcalla. En resum, que va ser una nit per tornar a posar-se la jaqueta i (re)descobrir la bona ratafia.

Però si el cap de setmana ja havia pintat bé, diumenge al vespre vaig quedar bocabadada amb la gran dona…
Recordo perfectament que vaig descobrir Ani Difranco un gran dia previ a les festes nadalenques. Entre les tradicions més desgraciades de les dates, hi ha aquell fantastic (ja, ja, ja) joc (l’amic invisible). Un company d’universitat va fer-me un dels pocs regals útils que recordo en el marc d’aquesta pràctica (que hauríem d’exterminar definitivament dels nostres cervells). Em va fer un DVD carregat de música, batejat com D’altres músiques per escoltar. Tu que encara ets salvable... No sé ben bé de que m’havia de salvar, però entre les perles del disc, hi havia un grapat de cançons d’una tal Ani Difranco. Les primeres escoltes van fer que ràpidament passés a viure al caca-iPod del que disposo, i no deixés de sonar. Sense saber quina cara tenia, quin cul tenia, d’on venia ni on anava, la seva música va convertir-se en la banda sonora de molts trajectes desde casa fins a la Facultat i de la Facultat cap a casa.
Ara fa pocs mesos, vaig saber que la nord-americana visitaria el cicle de músiques modernes de l’Auditori de Barcelona, i va ser una de les millors notícies que podia esperar. Ahir, va arribar la cita. Seguint amb la tradició de ‘jo me la imaginava més gran’ (d’aquella serie de TV3), típic comentari que fem els catalanets quan descobrim una cosa nova ben petita, un cop més vam comprovar que el tamany no importa. Quina dona! Va ser espectacular…

Es van encarregar de caldejar l’ambient n’Anais Mitchell (dona amb un problema de cames que fa que automàticament em recordés algun fragment de Forrest Gump, en aquella fase que el noi, ben petit, porta ferros a les cames), que es va posar al públic a la butxaca a l’interpretar “Contra la por”, un tema de Raimon. Ara sabem com sonarien els temes del xativenc si hagués nascut als Estats Units i hagués après el català-anglesitzat… Després va continuar telonejant l’actuació Hamell on Trial, un home que va, bàsicament,  omplir la seva estona d’espectacle dient ‘fuck’. Tot és espectacle.

Finalment va ser el torn d’ella i les seves sis guitarres. Set anys després de la seva darrera visita a terres catalanes, va tornar a portar la seva consciència a terres catalanes, per (re)obrir les cartes que s’escriu a ella mateixa. Va destapar la caixa de ritmes i la passió en la veu. Així també vam descobrir com un contrabaixista abraçava el ritme, una bateria que acariciava els plats amb una seducció espectacular i un home capaç de fer les percussions més subtils. Rock d’autora, compromís social, ritmes blues a l’americana, una guitarrista espectacular, un somriure encara més espectacular, els moviments hiperactius damunt l’escenari, contacte directe amb el públic… Quina dona!

[Imatge del Raimon a l’americana feta per Xavi Mercadé. Llàstima que no pogueu veure el seu moviment de peus…]

[Darrer apunt mental – Tot i que sigui habitual en alguns països, mai m’acostumaré a que el nom d’un polític (en el cas d’ahir, òbviament, Obama), surti del nom d’algú desde damunt d’un escenari. Una cosa és una consigna, una metàfora o una indirecta, i l’altra un nom i un cognom]

  1. Vinc de blog en blog i m´aturo aquí seduït per dos tags, que en diuen. Un, el de  “Assesora musical” d’  un tal Xicoy (que acabo d’ incloure al meu feed de blogs) i l´altre Ani di Franco.  Com passa sovint amb les afinitats electives, trobo altres  coincidencies: també soc un llamantol en zel ! Fes-me un bon joc de paraula (“poc moderna”) i ja em tens fet un fan teu, SRA Suriguera. Això, sense saber-ne res de tu, ni la pinta ni l´edat ni la teva vida i miracles.
    Però al que anàvem: sóc fan de l´ani di Franco desde fa uns anys. En soc tan fan que vaig convencer la meva novia (ella és més pro Nick Cave) d´anar a sentir-la a Koln, l´any passat. Obviamnet no era conscient que vindria a BCN al cap d´un any. Però pel que he sentit, a mi em va sortir més barat-vol apart . Reconec  que ser fan de DI fRANCO m´ha portat el seu temps, i que ha fet finalment ha fet forat entre els meus gustos, més avait finolis (jazz, new age, música celta…) fins no fa pas gaire. Ser músic, com jo, te aquests defecte: passen algusn anys que confons  tecnica amb  talent…però passat el temps saps que talent és una paraula polisemica i que hi ha moltes altres maneres d´entendre la técnica musical d´algú.pera això en el meu altra muscal hi ha ara Antonia Font o gUILLAMINO. Les afinacions alternatives de la DI fRANCO (PER AIXÒ FA SERVIR TANTES GUITARRES) son altres coses que coniexes amb l´edat, despres de provar -ho tot i buscar noves sensacions.
       Vaig coneixer di Franco per un CD que em va portar un dia un alumne, Liitle Plastic Castle ; això era quan era “feliç, indocumentat i sense fills” (frase  manllevada del Puigpelat per uan entrevista que li vaig fer l´altre dia). aleshores treballava una escola sense saber que dos socis em feien el llit, una escola que vaig fundar i de la que em van fer fora per ser massa “creatiu”(sic)… paraula que repèl als “cretins” i perdoneu l´homofonia i la batalleta…
      Little Plastic Castle és una joia en les lletres i la música i me l´he estat posant durant anys i panys en els meus recorreguts de l´escola de Vilanova a la meva casa de casat, a Sant Pere Molanta (penedès). Mitja hora de trajecte entre  camins rurals entre vinyes donen per molt, de manera que la sobredosi de  Di Franco m´ha portat a un mono important. fisn i tot li compro samrretes de la seva web, com si una adolecsecai aml païda als 42 anys. Un mono que s´ah apuntalat amb l´escolta del seu rarïssim “Educated Guess” , que va sonar al meu mp3 durant tot un camí de santiago, en bicicleta, fa 4 estius. Sí: estic malalt de Di Franci perquè em cura un cert buit. El de les tardes d´hivern, quan vaig a buscar el meu fill a Sant Pere, ara que el tinc els caps de setmana alterns. Em cura la seva veu, les seves melodies, la seva exentricitat d´americana anti sistema, irónica, poetica, lluny de les conmsignes progres al ús. I celebro haber conegut una malta més. Però vaig ser prudent i no vaig anar a sentir di Franco a l´auditori. Sentir-la a Koln en una esglesia protestant, dret i amb una cervesa a la mà, obrint foc amb “Napoleon” o acabant amb “I am Sorry” és sencillamnt irrepetible i no volia que el record de cap concert (i la fredor d´un auditori) esvaís aquell bon record d’ escoltar Ani di Franco en un concert a Colonia, Alemanya. Els seus acudits, els seus comentaris, i sentir Hammer on trial dient funbck des dñ´un pulpit d´uan esglesIA PROTESTANT. IMPAGABLE. Ens llegim

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!