La realitat catalana es rebel?la contra el discurs espanyol

Ha
passat el 28 de febrer, la segona onada de consultes per la independència, amb
un lleuger descens de participació i els mitjans de comunicació espanyols –els
mitjans, que no l’Estat, que simptomàticament ha decidit callar– han retrucat
de nou amb la tirallonga habitual de desqualificacions i sarcasmes. “Escuálida”
o “ridícula” són els qualificatius més suaus que rebia la participació en els
titulars de les notícies (!). Fins i tot gosaven afirmar que s’havia abastat un
21% ”y eso que podían votar los mayores de 16 años y
los inmigrantes censados”
. Com si el fet d’ampliar el cens facilitara l’augment
del percentatge, que és sempre relatiu. És evident que fer participar els
immigrants comportarà sempre una baixada de la participació, perquè és inferior
el seu grau d’implicació en el país. D’aquest nivell són, doncs, els
ingredients que la brunete servia als seus cadells.

 

El
que sembla que no entenen és que pretendre comparar la participació de les
consultes amb la de qualsevol elecció promoguda per l’Estat i complaure’s en
unes dades prèviament cuinades al seu gust no és més que un exercici d’autoengany
molt perillós per a qui el practica. I és llavors quan el discurs espanyol es
distancia paulatinament de la realitat catalana. Una realitat que dista molt d’una
pretesa minoria radical que llança totxos i crema contenidors o fotos del borbó.
En aquest sentit cobrarà valor el documental que aviat presentarem, Vilafranca digué SÍ, sobre el 13D a
Vilafranca del Pendès, que mostra la
realitat d’un independentisme socialment transversal que es nodreix dels
elements més preparats i compromesos de la societat.

 

Que
el discurs espanyol descarte mirar sense prejudicis la realitat catalana no ens
ha de preocupar gaire, més aviat al contrari. Cada volta més catalans trobaran
tan surrealista i ofensiva la versió que els arriba des de les espanyes, que
difícilment no acabaran abraçant la via sobiranista. Deia, però, que l’Estat
calla, perquè té gent que pensa, i molt. I veuen que en unes consultes fetes amb
tots els entrebancs que tothom coneix, un de cada quatre catalans ha dit sí,
totalment convençuts, a la independència. Ni les enquestes més optimistes
donaven aquestos resultats no fa cinc anys. I el moviment continua creixent
sense aturador, perquè la gent se sent agredida pel discurs espanyol.

 

A
València, durant els darrers trenta anys, ha corregut la dita que Eliseu Climent
–en tant que màxim exponent mediàtic del catalanisme al país— per cada
catalanista que feia, produïa cent blavers —ells en diuen, sense cap mena de
rubor, valencianistes, malgrat que rarament parlen en valencià. I tot i que
exagerada, no li falta part de raó, a la dita. Al llarg del segle XX, la consciència
de catalanitat al País Valencià ha estat més aviat exigua. Als espanyols, per
tant, els resultava prou senzill etzibar al poble l’espantall de l’imperialisme
català. Molts valencians –o “valencianos”— s’hi sentien agredits, de la
mateixa forma que ara els catalans se senten agredits pel discurs espanyol. Fet
i fet, però, la diferència és que en el cas valencià la raó estava de part dels
suposats agressors i en el català, dels agredits.

 

És
per això que sempre m’agrada recordar un article de Joan Francesc Mira –tot i
que no recorde on el vaig trobar– on li pegava la volta a una de les realitats
que més refermen el panxacontentisme dels “valencianos”: el 60% dels valencians
consideren que el valencià i el català són dues llengües diferents. El Mira
retrucava amb una altra dada: fa cent anys, fora de les minories
intel·lectuals, gairebé la totalitat dels valencians mancaven d’una consciència
d’unitat lingüística. De fet, mai no s’havien ni plantejat el dilema. Malgrat
la manca de mitjans i de poder polític del nacionalisme valencià, un segle
després, conclou Mira, ell estaria més aviat preocupat si fóra blaver. És ben bé
que la raó acaba imposant-se, tard o d’hora.

 

A
Catalunya, a hores d’ara, comptem amb la raó i amb la reacció natural de qui se
sent agredit. I l’Estat es preocupa, i molt. A Espanya, però, la plebs i els
mitjans que l’alimenten fan com que no se n’adonen, o com que no se’n volen
adonar. Els és més còmode reforçar-se en els seus prejudicis. No ens hauria de
preocupar. Més dura serà la caiguda. Anem bé.


Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *