Val la pena voler-ho fer tan bé?

Constantment veiem, parlem i sentim  com polítics i càrrecs de la societat civil i nosaltres mateixos, els de base, ens lamentem de les terribles injustícies amb que el “gobierno” i gran part de la judicatura de l’Estat espanyol ens castiguen. No ho fan només als governs catalans -que ningú s’enganyi-, sinó que ho fan a tots els habitants del nostre país, suposo que per a què ens serveixi d’escarment.

Un dia, quan jo tenia quinze anys, el meu avi em va dir: “ No et refiïs mai d’un espanyol amb poder”. Al teu besavi li van fotre la vida enlaire. A mi també fins que els franquistes em van condemnar a mort, canviada per vint anys d’exili. Al teu pare estan fent-li creure que no te historia, sinó que només la tenen ells, i a tu, que ja t’estan assetjant els seus cossos repressius, si els deixes, també et fotran la vida enlaire.

Gràcies a partits polítics espanyolistes, com el PCE i els seus adlàters, quan es va morir el dictador, tothom -més o menys- va estar d’acord en votar que sí a una Constitució feta sota les metralladores de l’exèrcit franquista, i en entrar en un programa de “transición nacional” que havia de servir per a la concepció d’una nova Espanya on es respectarien els drets i s’exigirien els deures, tothom d’aquí s’ho va creure.

Això, que a Catalunya quasi bé tothom ho va creure com a vedells, a Espanya es tenia clar que era només una fórmula per a evitar la revolta dels catalans i els bascos, i que mentre durés, es farien totes les lleis necessàries que els permetessin a ells tots els drets i cap deure , i tots els deures i cap dret a Catalunya ni als bascs. Aquests quaranta anys més de dictadura només una mica més dissimulada que l’anterior no han servit per a cap canvi ni cap evolució del país que hem estat mantenint i enriquint mentrestant. Durant aquest període, s’han prostituït les regles democràtiques, les constitucions, l’ètica, la moral, i la vergonya. S’ha prostituït la paraula “solidaritat” substituint-la per la d’espoli i la de robatori consentit i aprovat pels poders judicials.

Darrerament, per fi Catalunya ha despertat d’un son profundíssim i el seu Parlament ha decidit per majoria absoluta que hem de sortir-ne d’aquesta estafa, i ens oposem rotundament que els nostres fills hagin de continuar mantenint aquesta colla de vividors malgastadors i estúpids incapaços de governar ni aquest ni cap altre país.

Estem farts dels seus odis ètnics. Primer van ser els àrabs, després van ser els jueus. Durant el franquisme també els europeus i els estrangers en general (“que solo nos traen malas y  perversas costumbres”) , i després, com que ja no els quedava cap colònia ni cap país amic, l’han agafat contra nosaltres, que, més per “bonisme” que per bonhomia, hem estat solidaris com el que més, i comprensius i que ens hem adaptat a les seves immigracions forçades.

No suporten la diferència. Menystenen les cultures dels demés. El coneixement els fa fàstic, mentre exigeixen mantenir que matar braus i tocar la pandereta és la seva més alta “cultura”. La investigació no els interessa, i la política la consideren una cosa impracticable per a un “home com cal”…con dos cojones!

És això el que Europa ens exigeix a continuar aguantant? Venen d’aquí les constants amenaces de que si no ho volem suportar més, ens trauran de tot arreu? No és a Espanya a qui han de treure, que només és a la Unió Europea perquè nosaltres la mantenim en un estadi econòmic totalment fictici?

Si Europa caigués en aquest error, demostrant que el seu sentit de  democràcia i la seva ànsia d’evolució ha estat només fingit, em semblaria perfecte sortir-ne i aliar-nos amb d’altres nacions o unions d’elles que ens permetin, si més no, evolucionar, sentir-nos persones lliures i sortir d’aquesta corrupció econòmica, física  i mental.