Albert Fibla

De tornada d'enlloc

22 de març de 2011
0 comentaris

El blues de l’autobús

Vaig publicar aquest article al número de març de la Revista de Badalona.

Quan no tens cotxe, són les mil de la matinada, se’t cauen els ulls i fa fred, el millor que et pot passar és veure aquella barraqueta a ran de calçada on t’asseuràs a esperar l’autobús. Tan se val que vinguis o que vagis, que entris d’hora o que tornis tard: de nit, més encara que de dia, la parada del bus és sempre una bona notícia.

El rellotge de la Plaça de Catalunya clava les seves agulles a un quart de quatre i s’obren les portes de l’N2 que m’ha de dur cap a Bufalà. Fa molts anys que no agafo el bus, però avui les circumstàncies m’hi obliguen. Pago l’euro amb quaranta cèntims que ara val el bitllet senzill i m’assec en una cadira a prop del conductor; molt més còmoda, per cert, que les que hi havia anys enrere. Em vénen al cap l’anunci que he sentit milions de vegades a Ràdio Ciutat, en les transmissions del Badalona -“agafa l’autobús groc…”- i un poema de Salvat Papasseit que en Serrat va cantar fa molts anys -“oh bella inconeguda, passatgera del tram…”-. 

La crua realitat em mostra que no hi ha belles inconegudes que pugin a l’autobús groc un dia qualsevol a quarts de quatre de la matinada. La fauna que s’hi belluga és ben diversa, però de bellesa n’hi ha ben poca. Dos nois de pell morena, i d’edat indeterminable, riuen repenjats en un dels agafadors. Una dona a qui se li veu un tros de bata blava a sota de la jaqueta -fa tota la pinta de sortir de fer la neteja en alguna oficina de la zona- badalla i tanca els ulls buscant un avançament del son que li espera. Una parella d’adolescents s’enrosca en un petó, ella asseguda damunt d’ell, a la filera del fons. 

A la parada del Passeig de Gràcia puja un guarda de seguretat, amb el seu uniforme marró, i saluda el conductor amb la familiaritat dels que es veuen cada dia (o cada nit). Em crida l’atenció que tots dos portin corbata. Darrera, clica el seu abonament mensual un noi despentinat, amb ulls ullerosos i vermells i una guitarra penjada a l’espatlla, mentre a l’iPhone, que acabo de connectar a les meves orelles, sento la veu rovellada de Bob Dylan -“…Sing a little bit of these workingman’s blues”- que arriba en el moment més oportú. No se m’acut una banda sonora millor que les cançons del trobador de Minnesota per a aquestes hores confuses, on coincideixen els més matiners, els que pleguen més tard i els que no tenen ganes de passar la nit dormint. 

Quatre cançons i vint minuts més tard som a Badalona. Els nois morenos, diria que són equatorians, baixen a la Ronda Sant Antoni de Llefià i no puc evitar que em vingui al cap la cara de’n Xavier Garcia Albiol. Quan aconsegueixo esvair definitivament la imatge del polític ultraconservador hem passat per La Salut, Sistrells, Lloreda i Sant Crist i darrera la finestra veig la cruïlla entre l’Avinguda de Bufalà i el carrer Molí de la Torre. El conductor m’obre les portes de l’autobús i Dylan segueix cantant: “Beyond the horizon, the sky is so blue…”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!