Albert Fibla

De tornada d'enlloc

5 de juny de 2010
0 comentaris

Badalona i l’autopista

Aquest és l’article que publico en el número de maig de la ‘Revista de Badalona’ sota el títol ‘Quan a la via que ens passa pel mig no hi passa ningú’:

La nit i aquesta autopista que li fa la clenxa al mig a Badalona. Sé del que parlo, creu-me, fa una bona colla d’anys que en faig us, especialment a les hores en què la nit és tan nit que entro tot sol a la ciutat, amb tots els carrils per a mi, i trio entre Badalona centre o Badalona Nord per pujar cap a Bufalà…

Quan era més jove i em sobraven les forces vaig conduir per aquesta via a totes hores. Al matí, afegint-me a la caravana de l’hora punta cap a Barcelona; al migdia, per dinar a casa; a la tarda, de retorn a la feina; al vespre, patint de nou el gran embús però a l’inrevés; a la nit, per anar als bars on, encara ara, m’hi guanyo la vida cantant i, finalment, a la matinada, amb un badall a la boca, desitjant caure al meu catre badaloní i dormir les poques hores que quedaven fins que el despertador tornés a sonar.

Aleshores n’hi deien A-19, ara, des que se’n cuida la Generalitat, és la C-31. Lletres i números només. Per nosaltres, els de Badalona, és l’autopista i prou. La que volem veure soterrada algun dia, la que fa més de quaranta anys que ens parteix pel mig la ciutat, la que marca quina és la Badalona del mar i quina no, la que ens envia, d’un costat, cap a la gran capital i, de l’altre, cap al Maresme. 

De dia, tots els motors del món d’aquí cap allà i d’allà cap aquí; de nit, el silenci trencat pel soroll suau d’un cotxe que no pot passar de vuitanta, encara que tingui una llarga catifa d’asfalt al seu davant. És en aquestes hores d’ambigüitat, en les que es barregen els matiners, els que fan el torn de nit i els noctàmbuls, quan, encara ara, em trobareu circulant per l’autopista. 

És en aquestes hores quan el cloc-cloc de les juntes anti-dilatació m’anuncia que he deixat Can Fanga mentre passo per damunt del Besós. És en aquestes hores quan veig la roba estesa silenciosa a les finestres dels gegants de ciment de Sant Roc i deixo enrere la sortida Sud. És en aquestes hores quan les llums del Màgic m’enlluernen -encara més que l’imponent Pavelló de la Penya- per no deixar-me recordar amb claredat com era tot allò quan hi havia l’escorxador, aquella església amb una creu enorme i un camp de futbol on, de nano, havia jugat moltes vegades contra l’equip del barri de La Salut. És en aquestes hores quan, tot i que circulo sol com un mussol, poso l’intermitent de la dreta, surto de l’autopista, baixo pel carril lateral i trobo un semàfor que m’atura. 

Hi ha un graffity on s’hi llegeix ‘Badalona’ escrit amb lletres enormes a la paret de l’autopista. Verd: travesso Coll i Pujol i ara el carril lateral puja. Miro de reüll el mur del descampat desèrtic del que va ser Can Llamas, a la dreta, i veig el futur en forma de grans magatzems. De nou fa baixada i, de nou, un altre semàfor: paro i poso l’intermitent de l’esquerra abans de fer el gir que em farà passar per sota d’aquesta autopista que, una matinada més, em porta a casa. Sé del que parlo, creu-me.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!