Albert Fibla

De tornada d'enlloc

29 de maig de 2010
0 comentaris

Viure és comunicar-se

Aquest és un article que vaig publicar en el número de novembre de 2009 de la revista Enderrock.

Tot és més ràpid, més còmode i més fàcil al segle XXI. O això sembla. Ara mateix, per exemple: escric aquest texte amb la mateixa eina que faré servir per gravar la propera cançó, per xerrar amb el meu germà que viu a Lleida, per escoltar l’últim disc de Paolo Conte, per mirar el meu programa favorit de televisió quan em vingui de gust i per llegir les notícies del dia. 


 

Viure és comunicar-se. N’estic tan convençut d’això com de que la imparable evolució tecnològica d’aquests temps, que afecta molt directament el panorama comunicatiu global, canvia també l’existència humana. El que no tinc tan clar és que en millori la seva qualitat. De fet, em sembla que ha convertit l’home del segle XXI en el més solitari -i el menys solidari- de la Història.

Els que ens dediquem a la música sabem millor que ningú de quina manera ha canviat el món l’avanç tecnològic i, sobre tot, l’aparició d’internet. La possibilitat de consumir gratuitament un producte que, fins no fa gaires anys, s’havia de comprar a les botigues de discos ha posat cap per avall una indústria, la discogràfica, que a Catalunya ja tenia prous problemes per subsistir.

Això si, el nou ordre imposat per internet ens ha facilitat als creadors musicals la producció i la difusió de la nostra feina. És, tot sigui dit, una difusió difusa i complexa, que aprofita més a uns que a altres. Però ningú pot negar que ara, per treure el cap al món, per existir en qualsevol àmbit, només cal obrir una finestra a la xarxa. 

Jo en faig ús. I hi dedico una estoneta cada dia. Tinc una pàgina web, un bloc, un myspace i, si, utilitzo el facebook per comunicar-me amb els meus seguidors. Com altres companys de l’ofici, aprofito aquesta xarxa social per anunciar concerts, penjar videos i fotografies i bescanviar missatges amb el personal que em segueix. 

A més, el Facebook m’ha ajudat a trobar gent força interessant que, segurament, no hauria conegut mai. Per exemple, la dibuixant mallorquina Elena Cifre que, si tot va bé, participarà en la caràtula del meu proper disc. També l’escriptor i criminòleg dels Mossos d’Esquadra Marc Pastor, una au nocturna, com jo, amb qui alguna vegada he coincidit treballant de matinada. I el periodista Jordi Miquel que, des de Londres, mostra la seva visió desacomplexada del pais en el seu bloc i en alguns llocs web.

En Jordi és un valencià de vint-i-vuit anys que viu a la capital anglesa des que era un adolescent i va decidir anar a estudiar allà el batxillerat. Es guanya la vida fent de professor d’angles i de periodisme en un institut, ha estat sempre lligat a moviments culturals i en favor de la llengua i és un dels responsables de la traducció del Google Mail al català. 

El vaig conèixer personalment al setembre, quan vaig anar a Londres a fer el turista amb la meva xicota. Ens va recomanar un parell de restaurants que ens van fer més suportable l’estada gastronòmica i ens va portar a veure el Barça a l’Sports Cafè i a The Intrepid Fox, un bar on tronava el rock’n roll mentre xarrupàvem una cervesa i parlàvem de política, de música i de les dues coses alhora. 

Bon paio aquest Jordi Miquel. Tota una troballa que dec al meu carallibre. Allò que deia: la vida és comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!