Albert Ferré

fent camí

31 de gener de 2011
Sense categoria
0 comentaris

De què estem parlant quan parlem de la Llei Sinde (Part III)

Escric la tercera entrega del meu rebuig a la Llei Sinde i als que amb tota la santa barra la defensen amb ungles i dents. Per bé o per mal tracto a diari amb persones del món de la música i sóc perfectament conscient de quins interessos es defensen amb aquesta iniciativa que, sincerament, espero que no prosperi.

Vull deixar estar el tema, almenys de moment, amb la voluntat de posar el meu grapat de sorra al just funeral que han d’experimentar alguns dels tòpics més consolidats que existeixen sobre el mercat musical. Per fer-ho, començaré per recordar que, llevat d’algunes excepcions meravelloses, la gran majoria de discogràfiques han treballat seguint un mètode més semblant al d’una cadena de muntatge que al d’una indústria cultural.

El procés començava amb el disseny del producte. El head hunter de torn pensava quin tipus de música convenia comercialitzar i més endavant la cercava. Si no existia s’encarregava, i si qui la feia no era suficientment fotogènic, es cercaven totes les solucions cosmètiques possibles que passaven per fitxar ballarins disfressats de músics o el que convingués. Va, si pensem una mica segur que ens vénen al cap en tres minuts més de quinze productes d’èxit que compleixen amb aquestes premisses.

El següent pas era abocar una morterada en promoció a ràdios, revistes i televisions. En podríem dir “inversió inicial” i era bàsicament el que determinava l’èxit o el fracàs. Qui no tingués al darrere la indústria ja es podia oblidar de fer res de res. El filtre era contundent i deixava fora del mercat tot aquell que no estigués correctament posicionat en funció de criteris que massa sovint no tenien res a veure amb originalitat o qualitat. Bé, això segueix passant avui dia però el model està greument amenaçat i per això corren a intentar rescatar-lo.

A partir del 2000 les vendes de CD’s cauen en picat i una dècada després el malalt no presenta símptomes de millora. El pastís és el que era però ara en mengen moltes més persones i és això el que els molesta. Els beneficis s’han evaporat i de la vella indústria musical cada cop en queda menys.

La xarxa està tendint a eliminar intermediaris que no aporten cap valor afegit al sector. És absolutament innecessari que tal ràdio ens digui què hem de consumir o que tal televisió ens forniqui el cerebel amb el videoclip dels Take That. Podem triar i remenar entre milers de grups que ofereixen la seva música lliure de llicències a la xarxa. Hem guanyat en cultura musical i gaudim molt més del nostre consum acudint a una sala de concerts gran o mitjana per veure actuar un grup que sense la força dels grans mitjans ens ha seduït per la qualitat de les seves creacions. És així de senzill i és inútil intentar posar portes al camp.

El músic que arquetípicament s’imagina molta gent no té res a veure amb l’aclaparadora majoria absoluta de músics que toquen de peus a terra i que treballen cinc, sis o set dies per setmana fent de professors de música, tocant a casaments i festes majors, enregistrant la seva música per difondre-la, tocant a sales de petit format o participant en diversos projectes musicals. La majoria dels músics som gent normal i treballadora que simplement volem viure d’allò que millor sabem fer: música.

Deixo moltes coses al tinter sobre la Llei Sinde, i el cert és que es podrien dir moltes més coses al respecte del poc encert que ha tingut aquesta ministra a l’hora de decidir quines lleis ha d’impulsar o deixar d’impulsar. Un exemple més d’intervencionisme mal entès. Quan les administracions prenen part per alguna cosa massa sovint ho fan per defensar aquells que més tenen i deixen de banda la gran majoria. És trist però els músics no hem estat una excepció i sembla ser que també ens tocarà el rebre.

Personalment, no n’esperava res de la ministra en qüestió i encara és hora que algun partit polític entengui el sector musical que es lleva cada dia de bon matí per aconseguir que la cultura segueixi existint i no es vegi reduïda al que ens volen fer creure que és.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!