Albert Ferré

fent camí

26 de gener de 2011
Sense categoria
0 comentaris

De què estem parlant quan parlem de la Llei Sinde (PART II)

Seguint amb la tramitació de la famosa Llei Sinde, crec que val la pena subratllar alguns aspectes que han quedat silenciats als mitjans i que reflecteixen perfectament quina és la natura d’aquesta iniciativa legislativa. Escoltant a determinades llumeneres podria ser relativament fàcil no entendre de què va la cosa. La cosa va de defensar uns privilegis que tenen molt pocs a canvi de sentenciar a l’ostracisme a la gran, grandiosa majoria, d’intèrprets i creadors d’aquest país i del d’aquí al costat.

Si mirem de recordar com ha funcionat durant els darrers anys el negoci de la música ens n’adonarem de la falsedat dels arguments que s’estan sentint durant els últims mesos. El mercat de la música està esclatant tan fort com va esclatar la bombolla immobiliària, la gran diferència és que aquí els damnificats no són tants. La Llei Sinde no deixa de ser un rescat com els que s’han estat fent darrerament als pobres companys de la banca. Aconseguir que entre tots li seguim pagant la festa a quatre gats mal comptats que són els que realment es poden permetre viure dels drets d’autor.

Personalment, no tinc res en contra que cadascú visqui com millor li sembli sempre que això no suposi un perjudici clar per mi mateix o per a qualsevol que passi per allà. Darrere les batalles pírriques de la SGAE hi ha tota una manera d’entendre el mercat que agonitza per moments. Es mor a causa dels seus excessos i de portar un ritme de vida que no era sostenible.

La decadència devia començar aproximadament fa 12 anys amb l’aparició de Napster, un programa de descàrregues que va indicar-nos que començava l’ocàs de la gran indústria discogràfica i dels qui movien els seus fils a plaer. No deixava de ser un mercat dur però el que no es pot negar és que era un espai tancat on pagant Sant Pere cantava i a un el catapultaven a la fama sota conceptes sovint allunyats de criteris artístics. Quan parlem de qualitat no podem evitar entrar en terrenys afectats per la subjectivitat però el que ningú no pot qüestionar és que de la música hi han arribat a viure molts personatges que estan a les antípodes de poder-se anomenar a sí mateixos músics. Agradi o no agradi, això ha passat i gràcies, entre d’altres, a alguns programes de televisió, seguirà passant encara durant uns quants anys.

La gent ha deixat de pagar 18 euros per un producte que té un cost de fabricació i distribució que podria aproximar-se als 0,25 euros, i ens estranyem. El públic ha optat per un consum musical més ampli i de qualitat i la nostra reacció és escandalitzar-nos. La ministra es juga el físic intentant garantir el tren de vida de menys del 2% de músics i fent gala d’un escàs socialisme oblida intencionadament a l’altre 98% dels músics, als que viuen de dedicar-hi hores, crear nous productes, actuar allà on convé i promocionar el seu art amb les eines que ens ofereix la xarxa.

Sincerament, la majoria de les persones que a dia d’avui ens movem en aquest mercat hem de fer les mil i una per sobreviure. No vivim en mansions ni ens persegueixen les fans, no venem exclusives al Lecturas ni tenim una o dues models esperant-nos al jacuzzi de casa. He de reconèixer que tota la operació de legitimació de la Llei Sinde m’ha ofès com a professional del sector de la música i que no volia de deixar de fer-ho constar a tants llocs com em sigui possible fer-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!