Albert Ferré

La tramitació al Congrés dels Diputats de la Llei Sinde ha portat cua i és de suposar que en seguirà portant fins que, d’una manera o una altra es puguin sortir amb la seva. Com a músic que sóc no vull perdre l’oportunitat de dir-hi la meva i és força possible que a més d’un no li agradi massa el que diré.

El sector musical és complex i durant els darrers anys ha anat mutant. Els que hi han sortit perdent són una minoria poderosa, precisament els que ara mateix estan fent tant de soroll en nom d’un col·lectiu que no representen sota cap forma verbal. No ho han fet durant el passat, no ho fan a dia d’avui i tampoc no ho faran mai.

Anar contra el progrés en nom dels músics és una absoluta impostura i, si se’m permet, un insult a la intel·ligència del personal. L’avenç de les noves tecnologies ha comportat una democratització del mercat musical que no té precedents històrics. Bufen bons temps per als músics i m’aventuraré a dir que cada cop en seran més els que podran viure de les seves aptituds interpretatives i del seu enginy creador.

El mercat musical està evolucionant a poc a poc cap a un escenari on la constància i la qualitat predominaran per sobre d’altres valors que històricament han fet fortuna al nostre món. Viure de la música no significa tenir una mansió a Florida, milions d’euros al banc i passar els dies prenent el sol mentre plouen els royalties. Cada cop serà més complicat aixecar la camisa al públic fent molt playback i portant un excés de pantalles gegants.

La xarxa ens permet difondre els nostres treballs i donar-los a conèixer. El consum musical ha canviat per sempre i no podem oblidar que la música és cultura. Hi ha qui creu que el model és el de poder comprar quinze discos en un any, principalment dels grups que apareixen a l’MTV, que militem en un estil musical i que anem als concerts que es promocionen als grans canals de distribució. Un model pobre si considerem que podem accedir a continguts diversos i extensos amb facilitat, que ens costa dos clics conèixer nous estils, que podem eixamplar la nostra cultura musical fàcilment i que podem esdevenir consumidors crítics de cultura de qualitat. Això és el que preocupa a Miguel Bosé, Alejandro Sanz i companyia, que el públic sigui conscient de l’oferta que existeix aquí fora. Com que els citats i similars ja tenen la vida solucionada, em permeto pensar que són simples titelles dels seus segells discogràfics.

Els músics som tan treballadors com el manobre que marxa cada matí a la feina o com el carter que rambla amunt i rambla avall reparteix multes de trànsit entre el veïnat. Intentem treballar molt per guanyar-nos la vida, lluitem per millorar, creem nous productes i els venem allà on ens és possible fer-ho. Estem molt orgullosos del que fem i la xarxa ens ajuda molt a donar a conèixer les nostres creacions entre el nostre públic potencial. Aquests que van de progres i enrotllats defensen un model de músics de primera amb cotxe esportiu i de bohemis que malviuen víctimes d’un sistema injust. No s’equivoquin, la xarxa ha donat oportunitats a la gran majoria de músics i la martingala del mercat discogràfic només ha donat rendiment a un volum molt petit de persones.

Repeteixo, sort n’hi ha hagut de la xarxa. És un àmbit que queda fora del control dels padrinos dels grans segells discogràfics i gràcies a la seva existència avui dia podem veure a grans escenaris a formacions com La Pegatina només promocionats per ells mateixos!

No sintonitzo amb tanta hipocresia. Amb una mica de sort, cada cop serem més els músics que vivim amb dignitat de la nostra feina i cada cop serà més difícil colar gols com els que durant els darrers anys el públic s’ha hagut d’empassar. Les regles han canviat i ara hi ha joc per a tothom, especialment per a aquells que entenem la nostra ocupació amb normalitat i mai no hem arribat a creure que ens ho regalarien tot per la nostra cara bonica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!