Costa-Plana

BLOC PERSONAL

30 d'abril de 2007
Sense categoria
2 comentaris

Josep Lluís Carod-Rovira

        Certament la teva resposta és tant contundent que he necessitat uns minuts per pair-la i una mica més per donar-li forma i fer-ne una nova entrada; una vegada passada la primera impressió no puc fer res més que donar-te la raó. No seria capaç d?escriure d?aquesta manera sobre el Carod – tu ja saps la simpatia que sempre li he tingut -, però vist amb perspectiva ja m?adono que tot plegat ha estat un bluf, un miratge o un enamorament fugaç. És per això, que tot i compartir la teva opinió no m?atreveixo a dubtar de la seva vàlua moral, però si que ho faig sobre l?obra i les decisions dels últims quatre anys. Recordo encara el Duran i Lleida apedregant-lo sense escrúpols en aquella patètica sessió de control on va haver de comperèixer després de Perpinyà i penso que li han fet tan de mal a aquest home, moltíssim. Per força he d?utilitzar un altre to. En Carod és un geni de la paraula, sap fer-se escoltar i fer bellugar aquells qui l?escolten, però tens raó, al final ha acabat fent servir aquesta poderosa eina per justificar un munt de decisions equivocades. És per això que els seus discursos ja no tenen èpica ni diuen res. Ja entendràs que per un defensor acèrrim del Carod com jo a vegades és difícil distanciar-se d?allò que un espera i allò que efectivament és. Vull dir que durant molt de temps vaig creure equivocada, o millor dit, una cagada monumental, la decisió d?ERC de pactar amb el PSC i després tornar-ho a fer, però confiava tant amb aquest home que li vaig donar molta més confiança de la que mereixien els fets i la realitat més immediata, i em devia equivocar, vaja segur: em vaig equivocar. Però estic convençut que les coses podrien haver anat d?una altra manera. Posaria la mà al foc que en algun moment en Carod es va enfonsar, va deixar la mala llet, l?astúcia i l?estratègia aparcades i va entrar de dret al possibilisme, al amagar el cap sota l?ala i al fer-se perdonar. N?ha deixat passar tantes als socialistes que no m?estranya que el posis a parir. Hi ha un pensament que no em deixa estar: tenint tantes oportunitats, arguments i temps, perquè carall no ha aprofitat per enfonsar els socialistes d’una vegada i per sempre? En tenia l’oportunitat i en canvi els hi ha rentat la cara. No m’estarnya que esitguis emprenyat amb en Carod. T’entenc prou bé.

        I tu lector potser penses que ves a saber d?on trec aquestes idees, que al teu poble o ciutat tens un alcalde socialista i a sobre és molt simpàtic. Però has de saber ? i si no ho saps fes-t?ho mirar ? que a totes els cistells hi ha bolets corcats, i a tots els partits personatges indesitjables, i que sí, hi ha personatges que fan vergonya i pensen com nosaltres i no sabem com fer-nos-ho, però només un partit, un de sol, d’un cinisme tan bèstia com el PSC. Ja faré un dia una entrada presentant batalla contra aquest cinisme estomacal i sense escrúpols de Zapatero, Borrell, Ibarra, Zaragoza, Iceta i d?altres delinqüents de broma fàcil i somriure postís, però avui parlem d?una altra cosa; podria fer un memorial de greuges i se m?acabarien les ganes d?escriure. És per això que no hi ha res que em faci emprenyar més que escoltar com es barallen ERC i CiU, sempre retrets i males cares, semblen una parella d?aquelles que es foten les banyes, sempre amb la mateixa, però mai satisfets del tot. ERC ha normalitzat la indigència moral de la política hipòcrita del PSC demonitzant CiU. No ho hauríem d?haver permès mai.
        Jo també estic descontent i desencantat amb en Carod-Rovira, però igual que amb els amics ens hem d?esforçar a fer exercicis de perdó sincer i en aquells qui estimem hem de saber trobar els engranatges que els han mogut a fer allò que ens ha ofès, amb el Carod intento fer el mateix. No oblido i recordo la pell de gallina i l?emoció pels resultats d?ERC de l?any 2003, l?abrandament i l?optimisme pel país i tantes coses com hauríem pogut fer. Estava encisat pel que per fi era possible i normal i sí, tinc una espina clavada al cor. Cal que junts sapiguem tornar al camí que només podem recòrrer drets.

Quarta part – Contra els tòpics
26.05.2007 | 3.18
A Sense categoria
Una comissaria sense caps
05.01.2008 | 3.37
A Sense categoria
La sang amb xurros
05.02.2007 | 1.49
A Sense categoria

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Desprès de les declaracions de Maragall es confirma (per els que miraven a un altre cantó) que el PSC és la delegació del psoE "a la comunidad autónoma de Cataluña", deixant-los ben retratats. El que desconcerta i desanima és que en aquesta foto hi surtin voluntariament els de E. Segurament un suport a Maragall i ara a Montilla des de fora del govern s’hauria entés més i els hauria donat més força. 

  2. T’agraeixo el temps que has esmerçat en respondre’m, així com la sinceritat de les teves paraules: "però confiava tant amb aquest home que li vaig donar molta més confiança de la
    que mereixien els fets i la realitat més immediata, i em devia equivocar, vaja
    segur: em vaig equivocar".

    Et vas equivocar? Si esperaves un bon polític, no seré jo qui et digui si et vas equivocar o no: el temps ho dirà. Però si la confiança envers en Carod era l’esperança que ell ens portaria la independència, aleshores sí que m’atreveixo a afirmar que potser no és el camí indicat.

    Al teu post parles d’herois. Carod no és un heroi. És un senzill polític, amb uns ideals determinats, però res més que un polític. Quan penso en la independència del meu país, els herois que em venen al cap són les històries dels ciutadans anònims que lluiten des del silenci en defensa de la seva dignitat. Un ciutadans que potser no smpre són coherents políticament, però que cap polític no té el mínim deure moral a donar-los lliçons de catalanitat. Ser Carod i ser independentista és molt fàcil. Tenir una botiga i intentar parlar sempre en català, amb el perill de perdre clients, no ho és.

    A vegades, alguns d’aquests ciutadans anònims surten del silenci. Et recomano la lectura de l’entrevista que Martí Estruch fa a Max Cahner. Les estratègies guanyadores són sempre silencioses…
    http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2370130

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.