Costa-Plana

    Fa pocs dies el Partit Popular va engegar la campanya per denunciar la pretesa injustícia que suposa no poder escolaritzar els fills en castellà. Aquí com sempre ja n’hi ha algun que ha picat i està preparant la trinxera. A mi m’encanten aquesta gent, sempre amb la veritat per davant. Saps el que volen i quan ho faran. Són eleccions i encara t’ho deixen més clar. Volen adornar-te amb un nyanyo i t’ensenyen el roc. Aparta’t!. Rajoy o Zapatero? A mi m’ho preguntes? jeje

    Pensant amb la Magdalena he tingut uns moments de lucidesa i he fet un resum de les actituds que tenen els professors universitaris quan s’enfronten al canvi de llengua. Què fan quan algú ens trepitja els nostres drets lingüístics? A veure…

– El professor “y tanto”. És el professor que no li fa absolutament res canviar de llengua. És aquell individu que no pregunta a ningú si li molesta que canviem la classe que històricament s’ha fet en català per fer-la en castellà. És aquell que diu “y tanto” i continua en castellà.

– El professor “claro no hay problema” és una variant del professor “y tanto”, però amb una diferència que moltes vegades l’acaba perjudicant: pregunta sempre als seus estudiants si li sembla bé el canvi. Si cap estudiant respon a la pregunta adopta la llengua castellana fins a la fi dels dies – de les classes vull dir –, en canvi si algú li respon que no li sembla bé el canvi llavors acaba muntat un merder de Maria Santíssima.

– El professor “hay que debatirlo”. Es tracte d’una evolució del professor “claro no hay problema”. Aquest tipus de docent pensa que davant una proposta seriosa d’efectuar un canvi d’idioma en la docència de la seva assignatura cal obrir un procés participatiu on tothom hi digui la seva. És un procés estrany i poc democràtic on sistemàticament es linxa als estudiants que volen fer la classe en català, però que té un objectiu conscient o inconscient molt ben planificat: fer les classes finalment en castellà.

– El professor “lo siento”. És el tipus de professor que després de moltes batalles perdudes vol justificar la seva defensa a la llengua catalana amb arguments que influeixin als estudiants que volen fer el canvi de llengua. És el clàssic docent mancat de personalitat i fortalesa que des del primer dia els estudiants li pugen a cavall. Acabarà fent les classes en català, a costa però de la seva reputació i fortalesa.

– El professor “ em penso que t’has equivocat de país”. És el docent redemptor de la llengua. És aquell tipus de professor que està acostumat a guanyar totes les batalles sense abaixar del cavall. Sap apagar la flama molt abans que s’escampi. Davant la interpel•lació d’algun dels seus alumnes perquè es faci un canvi de llengua respon sempre breu i contundent. Sempre guanya. És el meu preferit.

– El professor “hem hagut de lluitar molts anys”. Sol ser un professor ja entrat a l’edat adulta que frega la jubilació. És un tipus de docent que ha lluitat molts anys per la llengua, el país i les llibertats democràtiques. Quan li pregunten si pot canviar de llengua deixa anar un discurs emotiu que fa plorar a tots els alumnes autòctons i deixa indiferents als alumnes forans. Mai canvia d’idioma però en cada batalla sembla fer-se més i més gran.