Lo Borinot

Opinions personals i variades, com el vol trescant del borinot

10 de novembre de 2016
1 comentari

Com i quan desobeir: algunes experiències des del moviment de la insubmissió

El debat sobre com i quan desobeir la justícia del govern espanyol, ja fa temps que dura, però divendres va saltar de forma evident (i amarga) a les xarxes socials degut a la detenció i posada a disposició del jutjat de la batllessa de Berga Montse Venturós.

Ben aviat em varen venir a la memòria les experiències durant els temps que lluitàvem en contra del servei militar, el moviment de la insubmissió de finals dels vuitanta i principis dels noranta. En aquell moment, també desobeíem negant-nos a fer la mili i patíem la repressió de l’estat, no amb citacions, sinó amb clares penes de presó.

Hi havia un debat ben viu, en els moviments pro-insubmissió com Mili KK i Plataforma de Insubmisos, sobre com calia actuar davant de les citacions judicials i les celebracions de judicis. Tot i que amb algunes diferències amb el procés actual, hi havia alguna similitud, així hi havia sectors que defensaven bàsicament dues postures:

1-    Assistir al judici i per tant amb alta probabilitat ser enviat directament a la presó, per tal de poder donar visibilitat a l’estratègia repressora de l’estat i aconseguir així més simpaties i adhesions al moviment.

2-    Declarar-se en rebel·lia i no assistir a les citacions, declarant-se pròfug a la justícia, negar l’autoritat de l’estat per disposar de les nostres vides i procurar que no t’agafessin, és a dir, passar a viure en clandestinitat (i si, parlem dels anys 90 post olímpics!).

Si bé la primera opció implicava un ingrés pràcticament segur a la presó, la segona, en cas de ser enxampat, implicava l’ingrés segur a la presó i per un temps major, ja que acumulaves altres delictes com el desacatament, que es sumaven a la pena per declarar-te insubmís.

En alguns casos hi havia certes pressions per optar per la primera via, ja que molts sectors la veien com la més prolífica políticament. Cal dir però que qui entrava a la presó erets tu, amb 18 o 20 anys i no els grans teòrics polítics que t’aconsellaven… i per tant, una mica cadascú feia el que creia o podia en funció de les seves conviccions i de la seva situació personal.

Si fa no fa, veig cert paral·lelisme amb el que vivim avui. Tenim dues grans línies proposades per a la fase de desobediència a l’estat espanyol per aconseguir la república i la independència.

1-    Anem acatant les decisions judicials, perquè ens donen visibilitat internacional i ens permet d’esgotar les vies judicials fins a arribar a organismes internacionals com el Tribunal dels Drets Humans de La Haia, i quan sigui “el moment” fem de cop una desobediència total, o millor dit una obediència a la nova legislació emergida del Parlament, és a dir després de l’aprovació de les lleis de desconnexió.

2-    Comencem una multitud de desobediències simultànies i distribuïdes, per evidenciar la política repressora de l’estat i així pujar la temperatura del procés i col·lapsar (amb sort) les vies judicials.

Doncs, bé, a mi em sembla que hem de fer les dues, dit això, també hem de tenir clars els objectius i les formes de cadascuna de les vies. A veure si em sé explicar!

La primera via, és per exemple la que s’està seguint amb el procés judicial contra la Presidenta del Parlament Carme Forcadell. De moment, i segons va comunicar la setmana passada en una entrevista, no es plantegen desobeir les citacions a declarar als jutjats i a que el procediment segueixi endavant, entra d’altres coses pel convenciment de no haver fet res d’il·legal (deixar parlar a un Parlament). Aquí el que es busca és visibilitat internacional i en la mesura del possible i si no hi ha entrebancs majors, esgotar les vies judicials espanyoles, per en cas de ser condemnada poder acollir-se als tribunals internacionals (a La Haia no s’hi pot anar fins no haver esgotat les vies penals estatals).

La segona, també s’està fent, i no només les CUP tot i que potser en facin més bandera. Aquesta és la dels municipis que han despenjat les banderes estatals, que han tramitat la Declaració de Sobirania del Parlament des de l’ajuntament (el cas de Joan Coma), o que han penjat l’estelada (el cas de la Berga i la Montse Venturós) o d’obrir molts dels ajuntaments el 12O (amb conseqüències judicials en el cas de Badalona). Davant d’això, alguns acudiran a les cites judicials com varen fer els regidors de Badalona, i d’altres es negaran a anar-hi com ha fet la Montse.

Per mi, les dues vies no son excloents, sinó complementàries, però no les podem confondre.

Primer que tot dic que les dues son complementàries perquè ambdues coincideixen en un temps, a l’aprovació de les lleis de transitorietat jurídica establert al full de ruta aprovat al parlament al setembre i que com a molt tard ha d’estar fet l’estiu del 2017, si bé és cert que certes decisions de l’estat la poden accelerar.

Respecte a la segona via, la de les desobediències múltiples, les comparteixo completament, però no podem exigir que altres persones concorrin amb els efectes judicials de les nostres decisions. Segur que tots teniu al cap l’actuació dels Mossos, i si han o no d’executar les ordres injustes però “legals” dels tribunals espanyols, però deixeu-me posar un altre exemple recent. El passat 12O, per denúncia de l’estimadíssim Albiol, l’ajuntament de Badalona que havia decidit de declarar-lo dia laborable optatiu, va fer desobediència i els regidors varen obrir l’ajuntament tot i la ordre expressa en sentit contrari del jutjat. A aquest ajuntament l’equip de govern inclou a les CUP i a ERC, i després d’un intens debat es va decidir que els qui entressin a l’ajuntament fossin única i exclusivament els càrrecs electes i no pas els treballadors (tot i que alguns hi estaven disposats) per tal que les represàlies no poguessin afectar al personal laboral. Perdoneu-me, però crec que això és bastant similar al que varen fer ahir el mossos…

Hi ha altres aspectes en que no entraré, i que considero que estan molt ben exposats a l’editorial d’ahir a migdia d’en Vicent Partal, com son la coordinació d’acció, l’avís previ a la Montse o similars i també a l’article d’en Jordi Borràs

Bé, deixeu-me tornar als anys 80 i 90… En aquell moment el moviment de la insubmissió tenia un ben baix suport des dels estaments polítics amb capacitat de govern. Majoritàriament hi eren contraris, i els que hi eren favorables ho deien amb la boca petita i significaven un minso suport real.

Un exemple, a Sabadell, amb govern per majoria absoluta del PSUC i d’alcalde Antoni Farrés (a qui no li deixaré de reconèixer altres mèrits) tot i parlar-ho, denunciar-ho, fer tancades a l’ajuntament, etc. mai va acceptar de negar-se a participar amb les lleves que era com se’ns convocava al servei militar, la resposta sempre era la mateixa: “si no fem la lleva, m’inhabilitaran i no ens podem permetre perdre un govern per un aspecte menor com la mili, tot i que jo personalment i privadament, us dono suport” (segur que a ningú li sona aquesta mena de discurs, oi?).

També vàrem tenir les nostres “terceres vies”, aquella cosa infumable de la PSS (Prestació Social Substitutòria) que venia a dir “si no vols, no agafis una arma, et posem a fregar plats un any i llestos:…”. Perdoneu, lo d’agafar armes tampoc ens feia cap gràcia, però al menys per mi , també era important no acceptar que l’estat hereu del franquisme, repressor, etc. disposes arbitràriament de la meva vida durant un any.

Ara amb els anys, tenim un record tendint a bucòlic de la insubmissió, aquell moviment social de base i autoorganitzat, que va fer front al sistema i va acabar fent inviable el servei militar obligatori, però us puc ben assegurar que les discussions sobre com afrontar-ho arribaven a ser tant crues i amargues com les que tenim avui. De fet aquest fou un aspecte clau perquè el moviment insubmís acabés amb dues grans entitats, l’inicial Mili KK i la posterior Plataforma de insubmisos. Però a pesar d’això, vàrem seguir lluitant, normalment junts i vàrem guanyar!

Ara, en aquest any clau que tenim per davant, des del meu punt de vista, com en aquells anys, que cadascú exercici les desobediències com bonament li dicti la pròpia consciència, però que no les imposi als altres. Son diferents formes d’afrontar el problema, però ens porten al mateix objectiu, aquell dia en que tindrem que obeir, obeir tots sense fissures (i aquí també els Mossos) la nova legalitat emergida del parlament, perquè com deia l’Ovidi, aquell, companys de viatge a la República Catalana, serà un dia que durarà anys!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!