ALBERT CORTES MONSERRAT

Les declaracions es van succeint, i la partida del finançament va avançant sense novetats importants, però amb un personatge que sobresurt pel seu cinisme esfereïdor.

Desprès de les declaracions dels presidents autonòmics socialistes posant el crit al cel per la gosadia de Catalunya de contradir al Govern Central, i abandonar almenys aparentment aquesta submissió absurda què la porta al fons del pou en benefici del regim autoritari de l’estat, i els seus territoris acostumats a viure d’aquesta solidaritat malentesa.

Aquest personatge no podia ser d’altre que el cinisme en persona, Sr. Zapatero, que s’ha superat a ell mateix, cosa de molt mèrit, afirmant que el seu govern ha complert amb l’Estatut de Catalunya, i que n’és un bon coneixedor, ja que el no-acord en la seva proposta es responsabilitat de les dues parts, o del les disset autonomies, ja que l’acord al final haurà de ser multilateral, expressa la seva voluntat de seguir el diàleg, i reblant el clau afirma que ha complert escrupolosament amb tots els compromisos amb Catalunya, i com a exemple posa les inversions amb infraestructures.

La segona part es la resposta del Conseller Saura, de obviar el passat,  i continuar treballant per tenir un acord abans de 3 mesos, i demana es censuri els que titllen de falta de solidaritat a Catalunya, què ho vol seguir sent.

La demagògia del Sr. Zapatero nomes s’entén des de l’òptica del que te el poder, i està acostumat a imposar el seu criteri amb el suport de l’aparell de l’Estat, i el famós estat de dret inexistent a l’Estat Espanyol què  el fa viure en la seva bombolla particular, i on Catalunya es l’enemic a batre.  Altre cosa es pensar en un nou insult al territori català, la data del 9 d’agost es llei, i el seu govern no l’ha complert, la seva proposta es genèrica, inconcreta, i no segueix els preceptes de l’Estatut , per tant no es pot considerar ni proposta, el tracte bilateral no inclou totes les comunitats com ell afirma, l’acord que ell es refereix en el text, posa aplicació dels preceptes del Títol VI (Disposició final primera), i aquests entre d’altres, parla de la limitació de la solidaritat li pesi a qui li pesi, l’anivellament autonòmic sempre perjudicial per Catalunya,  o la negociació bilateral.  Ell que se’n diu tant bon coneixedor de la llei hauria de prendre nota, i deixar d’enredar la troca, i finalment l’exemple d’inversions com a compliment es de jutjat de guàrdia, quan s’ha demostrat en els dos pressupostos on s’ha aplicat que la inversió ha estat per sota del PIB català clarament incomplint un cop mes el text legal.

Respecte a la contestació del Sr. Saura, president en funcions de la Generalitat, crec què marca la ineptitud i mediocritat de la classe política catalana, oblidant el passat, cosa que mai s’ha de fer ja que per nosaltres sempre es desfavorable i alliçonador, i posant un nou límit per negociar, quan s’acaba de deixar en paper mullat l’estatut català.

La dignitat costa molt de guanyar i molt poc de perdre, i els polítics catalans fa temps que l’han perduda en benefici dels seus interessos, i de la seva pròpia misèria què no els fa dignes de la història d’aquesta nació.  Es fa difícil de creure que tota aquesta trama no sigui una representació mes de cara a la galeria i no un verdader pols amb l’estat com la societat demana.

S’han acabat els ajornaments, i la població no perdonarà un altre presa de pel, si volen jugar amb les cartes marcades que ho diguin ja, i sinó que arrisquin fins al final estripant les cartes si es necessari.