ZAPATERO, ARA ENS DONA UN ULTIMÀTUM
El govern espanyol en boca del seu president, ha donat un ultimàtum al govern català, i ha advertit què si no hi ha acord de finançament abans del 15 de juliol, les negociacions es poden ajornar de manera indefinida, ja què considera que la data marcada es la final, i la proposta del Ministeri suficient.
Des de l’executiu espanyol es creu que el retard els desgasta electoralment, i l’avís arriba desprès de la derrota de les Eleccions europees i les acusacions mútues amb el PSOE-C. Tot aquest moviment be precedit de la insistència des del govern central que l’acord es imminent, quan alhora el Conseller Castells nega els fets, ja que des del mes d’abril amb la reunió amb Salgado, i on es va afirmar que el tema es desbloquejava, no hi ha hagut cap avenç significatiu.
Tanmateix la vicepresidenta De la Vega porta setmanes anunciant un acord imminent, què evidentment nomes existeix en la seva imaginació, ja què pretenen que Catalunya s’avingui a un acord que sigui bo i compatible amb la resta de regions espanyoles, i no vol què ningú posi en dubte el compromís del seu govern amb el desenvolupament del sistema autonòmic, i no es creïble acusar-lo de deslleialtat.
Realment la poca vergonya d’aquest demagog espanyolista no te limits, desprès d’incomplir una llei orgànica referendada pel poble i teòricament en qualsevol estat democràtic, menys Espanya, d’obligat compliment, i portarà aviat un any d’endarreriment, es permet el luxe de posar ultimàtums, i donant entendre que la proposta es igual per tothom, passant-se pel forro la bilateralitat, i on el territori català com una autonomia més te que claudicar com sempre, i tot per fins electorals. Porten mes d’un any enganyant i saltant-se totes les normes, i nomes salven la cara perquè a l’altra banda ja un govern del mateix partit supeditat als seus interessos, i incapaç de dir prou amb dignitat.
De la Vega a mes no vol que es posi en dubte el compromís i lleialtat del seu govern, no es que estigui en dubte, es que simplement no existeix, no respecten les lleis ni les competències autonòmiques que trepitgen quan volen i com volen, i on els catalans sempre tenen les de perdre, però en aquest cas la presa de pel ja passa de mida, i la incapacitat i mediocritat dels partits catalans tampoc ho justifica.
Precisament per això avui en l’Acte de Sobirania, en vindran més, es dona per enterrat aquest Estatut que des del primer moment no han volgut complir, i tant sols ha estat una cortina de fum per mantenir la població entretinguda, ha arribat el moment que la societat catalana demani explicacions als seus governants, i exigeixi solucions que passen per donar per tancat el capítol espanyol, i passar a gestionar el nostre propi estat. Tard o d’hora hauran de respondre i no podran seguir defugint el tema. Exigim responsabilitats ja
Dimissió
http://www.cronica.cat/tribuna-politica/Agusti-Cerda/Decidim-Europa-dels-Pobles-Verds
03 febrer 2006
La fi del ball de les màscares
president dels espanyols, encantador de serps i mentider professional,
José Luis Rodríguez Zapatero, ja s’ha tret la màscara. Se li
va escapar una veritat el dia després del “pacte” amb el traïdor suprem
de Catalunya, Artur Mas. Segons el diari El País (el seu), va dir la
següent frase lapidària: “ Aquí culmina el desarrollo autonómico de Catalunya ” . Segurament encara no té ni idea de l’abast de les seves paraules…
Mentrestant, les
hordes de traïdors de CiU ja van també a cara descoberta. Ens tracten
directament d’imbècils, recargolant la seva jugada fins a la caricatura
cínica, quan ens volen fer creure que el que han fet és un pacte
fantàstic i meravellós, però alhora avisen que “no durarà gaires anys”.
Insuperable! Ho haurem d’agrair tot al Vell, el Mestre, que, cridat a
files pels poders fàctics espanyols, ha mogut els últims fils tot
guiant el seu jove “padawan” (aprenent, per als no
coneixedors de Star Wars) com si d’una titella es tractés, en les
fosques arts de la traïció, per a culminar la genuflexió, televisada i
en mànigues de jersei, un diumenge a la tarda. Encara me’n queda un
dubte: quan Homs parla de la “gallina”… es refereix al pacte, a Jordi
Pujol, o a Artur Mas?
L’actitud d’IC-V encara es més
surrealista: “Escolta amo, et voldria donar suport, però hauries de
canviar això…”. L’amo respon sense contemplacions: “No em dóna la
gana!”. I el dino-Saura respon: “D’acord, et dono suport igualment” (!). Si algú hi troba un adjectiu adient, que me l’enviï, si us plau. A mi se m’acaben les paraules.
I
cada dia que passa, ERC està més pressionada. Vol defugir el dilema,
però ja l’estan arraconant descaradament. Aviat haurà de triar, entre
recuperar una mica de la dignitat perduda o conservar la menjadora dels
sous dels consellers, ja no hi ha terme mig. De moment ja ha
perdut la primera oportunitat d’encomanar fermesa i exemple als
catalans. En lloc de deixar plantats PSC i PSOE el dia després de la
humiliació pública, encara s’arrosseguen per Madrid olorant el terra
per si hi ha cap engruna que es pugui recollir de la taula de l’amo. Les mans netes comencen a estan brutes de tant arrossegar-se per terra. Ja cansa.
Joan Ignasi Pla, l’altre gran traïdor del moment, el cap del PSOE al País Valencià, un dia diu que recolza la unitat de la llengua i la rebaixa del llindar del 5% al 3%, i l’endemà s’abraça
al PP pactant la traïció “per 25 anys més” en paraules del mateix Pla,
apunyalant per l’esquena el Bloc, EUPV i ERPV, tots juntets . No volen anar junts a les eleccions? Doncs apunyalats tots junts, per ingenus, per creure-se’l.
I el president aragonès, Marcelino Iglesias (per a més inri catalanoparlant i nascut a la Ribagorça), va ser tan cínic de prometre fa una pila d’anys l’oficialitat del català a la Franja de Ponent ,
mitjançant una llei de llengües que no arriba mai, i que ja ha avisat
que només farà “opcional” l’ensenyament del català a les comarques
catalanes encara sota administració aragonesa. Ni oficialitat ni res
que s’hi assembli. I per si això fos poc, Iglesias ara
reclama, amb la complicitat de dos traïdors més, Caterina Mieras i
Pasqual Maragall, la propietat de l’art religiós originari de la Franja
de Ponent, que els patriotes autòctons, encapçalats per la Institució
Cultural de la Franja de Ponent, exigeixen que es quedin a la seva
capital cultural i natural: Lleida.
Quants
ingenus hi havia encara a Catalunya i al País Valencià (i encara n’hi
deu haver a les Illes, malauradament) que es creien el maleït conte de
fades del PSOE , la fal·làcia de les esquerres “amigues” i
“comprensives”, allò tan suat de l’Espanya federal (simètrica,
assimètrica o amb bonys), plural i en colorets, que no existirà mai.
Tots aquests ingenus per fi ho han tastat de primera mà: Espanya serà sempre en blanc i negre. Sempre. Fins al segle XXV. Si no ens agrada, l’única via de canvi és la de sortida. L’Espanya
que faria estar mínimament còmodes als catalans menys conscienciats de
tots, ja seria una autèntica aberració insuportable per als espanyols,
no la tolerarien mai a la vida, vomitarien abans que acceptar-la. En
aquest sentit , la frase de Rubalcaba durant la negociació estatutària és ben transparent: “Lo que pedís no os lo dará ni este gobierno, ni el siguiente, ni ningún otro en la historia de España” . Em
sembla, doncs, que és un moment històric: absolutament totes les
màscares que encara restaven a lloc han caigut ja. La resta (PP i
satèl·lits extra-parlamentaris) ja els coneixíem massa, aquests no
s’han amagat mai. Efectivament, la percepció és correcta: tots els enemics, traïdors, botiflers i col·laboracionistes, ja van tots amb la cara descoberta. I nosaltres?
Però la frase de Zapatero “ aquí culmina el desarrollo autonómico ”, dibuixa el futur amb una involuntària clarividència. És
evident que Zapatero volia dir que ja està, que això ja s’ha acabat,
que ja n’hi ha prou, en resum, que així ens quedem per sempre més. Però
la frase aquesta, ves per on, esdevindrà tota una profecia que li esclatarà als morros com un globus que s’infla massa. Temps
hi haurà, de recordar-l’hi. Que en tindrem, de temps per a riure…
Perquè d’aquesta mena de frustració col·lectiva o depressió nacional,
si aconseguim propagar i encomanar moral de victòria per primer cop en
molts segles, podem esperar amb tota probabilitat una segona
“Renaixença”. Comença una altra cosa ben diferent, un veritable tsunami
per a Espanya. Acaba el “desenvolupament autonòmic”,
efectivament, però perquè comença el desenvolupament d’un Estat propi.
Tota crisi esdevé una catarsi si s’administra i se supera amb
intel·ligència. Espanyols i botiflers es pensen que les
traïcions consumades a Catalunya i al País Valencià (i ja veurem el que
passarà a les Illes) han estat l’últim cop de martell que clavava fins
al fons l’últim clau del taüt. Però s’ha convertit, en canvi, en el
soroll que ha despertat un suposat mort que no era tal, que estava en
coma i que el volien matar, precisament, enterrant-lo abans d’hora…,
però que contra pronòstic està obrint els ulls.
Avui ja
és el dia que, anem on anem, i sense necessitat de treure la conversa,
ja sigui el taxista, o qui fa cua davant nostre al forn de pa, o qui
parla amb un amic al metro, o qui escriu una carta al diari, o truca a
la ràdio, o escriu al seu bloc, o reenvia emails com aquest… tothom
n’està fins al capdamunt. Però no de la política, sinó dels nostres
polítics, de la seva falta de dignitat, i d’Espanya. Aquest és
el moment en què, aquella persona fins fa poc no gaire polititzada, ara
crida emprenyada: “N’estic fart, d’Espanya, i d’aquesta colla!!”. I
aquesta persona que canvia el xip, s’activa ja definitivament, fa cada
dia més gran la bola de neu.
Doncs aquesta és l’escletxa, la falca que cal aprofitar, hem de passar a l’atac ara, perquè probablement serà la darrera oportunitat. L’oasi s’ha cremat i ara ja hem fet la travessia del desert. Davant d’això, no hi ha volta enrere. Com deia Zapatero, “aquí culmina el desenvolupament autonòmic”. Perquè aquí comença el desenvolupament d’un Estat propi.
Juan Manuel Rodríguez, 30 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció