VISTA A EUROPA
Votar, la darrera esperança
Un dels meus mestres, a la vida i en el periodisme, en Ramon Barnils, m’explicà una vegada que en plena dictadura un grup de catalans il·lusos van demanar permís a Madrid per a fer un diari en català. A Madrid hi havia un ministre català, Pere Gual Villalbí, al qual Franco li va demanar opinió sobre si concedir o denegar la petició. Sembla que Gual Villalbí va contestar que precisament per ser català era la persona menys indicada per opinar sobre aquesta qüestió. I la petició quedà en un no-res.
Aquesta història que recordava en Barnils il·lustra perfectament la nul·la esperança que a Madrid, en dictadura i en democràcia, mani qui mani, i independentment dels ministres catalans que hi hagi, es pugui estudiar i/o acceptar mai cap proposta que sigui beneficiosa per a Catalunya. A Madrid, definitivament, no se’ns ha perdut res. Ni ara ni mai. La carta que el president Mas ha adreçat al president espanyol Mariano Rajoy és un tràmit que segurament Mas havia de fer tot i que sap que no anirà enlloc. Rajoy, gallec, com Franco, ni tan sols es permetrà la molèstia de consultar-ho a un ministre català. Potser millor, perquè si la decisió ha d’estar en mans de Jorge Fernández Díaz…
El president Mas sap que a Madrid o bé diran que ni parlar-ne, de la consulta, o senzillament faran un silenci administratiu tan poc elegant com democràtic. El cas és que la carta hauria de ser el darrer gest, el darrer, que un polític català que s’estima Catalunya faci mirant cap a Madrid. Pujol va errar-la pensant que Espanya escoltaria Catalunya. I Duran frega el ridícul fent-se el mil homes a la capital espanyola. No hi ha res a fer, res: Madrid té el dret (i diria que el deure) a defensar que Espanya és una i punt. Ni plurinacional, ni federal, ni altres formulacions esotèriques. Repasseu la història d’Espanya i mai hi veureu cap indici de concebre l’estat fora de la mentalitat imperialista.
Per tant, la defensa dels interessos de la gent que viu a Catalunya, tan si sent més catalana que espanyola o a l’inrevés com si no se sent d’enlloc, passa pel que decidim els que vivim a Catalunya. Endavant amb la consulta, doncs! Si fem un pas enrere estem perduts. Si no en fem cap endavant, també. No hi ha més sortida. La dignitat d’una nació només passa pel dret a decidir. Del resultat de la consulta sabrem si en depèn la supervivència de la nació.
Portem massa anys, dècades, segles, amb el debat esgotador de l’encaix de Catalunya amb Espanya. S’ha escrit i parlat de tot i des de tots els angles. Només ens queda la consulta i qui no la vol és perquè li interessa mantenir l’estat de dialèctica histèrica en la qual hem estat instal·lats en els darrers tres segles. Un histerisme que mai no ha beneficiat a Catalunya. Que es quedin els debats, els titulars, els insults i la tragicomèdia. No caiguem en el seu parany. Com va escriure Joan Maragall l’any 1897, “Pensem que el dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i la d’aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avençada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa”.
Jordi Finestres
QUAN BUSQUES TANTES LEGALITATS A LA CASA DE L’ENEMIC ÉS QUE NO TENS CAPS GANES DE TIRAR-HO ENDAVANT.
MENTRE ELS NOSTRES POLÍTICS, PRESIDENT, PARLAMENT I CAP DE L’OPOSICIÓ NO PIULIN, ELS ESPANYOLS ENS SEGUIRAN EXPOLIAN FINS L’ÚLTIM MINUT, FINS L’ÚLTIM DIA.
VEUEN QUE ELS NOSTRES CAPS NO TENEN INTENCIONS DE TRENCAMENT. CADA DIA OBREN EL CALAIX … “CLINC!” … I TREUEN 50 MILIONS DELS CATALANS …
ELS NOSTRES CAPDAVANTERS NO SABEN DEFENSAR NI EL QUE RECULL VOTS DE VERITAT, LES RETALLADES, LES MANCANCES, EL ROBATORI DELS NOSTRES DINERS, NO SÓN CAPAÇOS DE PLANTAR CARA EN EL MÉS SENZILL …
AIXÍ, COM PODEM ESPERAR QUE FACIN EL MÉS DIFÍCIL?
———–
LA DARRERA CARTA, LA RESPOSTA A LA RESPOSTA ESPANYOLA HA DE SER:
“sr. President Espanyol de torn, farem la Consulta sense el seu permís ni el permís del seu TC, farem la pregunta clara i precisa i quan ja tinguem els resultats ja li faré saber la data de la Proclamació del nou Estat Català. _ Moltes gràcies!“
———–
Preparem-nos per deixar-ho estar d’una vegada per totes … em referixo a deixar-nos fotre contínuament i a ajupir-nos davant dels espanyols, perquè:
“Les seves lleis no són les nostres lleis, la nostra sobirania no és la seva sobirania, la seva constitució no és constitucional catalana … que esperem per engagar-los a fer punyetes!”