VERGONYA ALIENA
Estem vivint un dia important amb la cimera a Barcelona, per demostrar que el procés com volen molts d’aquí i d’allà no s’ha ha acabat i segueix ben viu esperant una resolució final que nomes pot ser acceptar el resultat de l’1 d’octubre i culminar la independència. Es diu democràcia i respecte a la ciutadania.
Quan deia els d’aquí i els d’allà. En la segona opció trobariem Espanya, la seva estructura i ara amb la punta de llança del seu Govern encapçalat per Pedro Sanchez, que desprès de creuar totes les linies vermelles per reprimir la població com qualsevol Dictadura, es a dir amb la violència policial i posterioment amb la persecució i repressió a l’ampara d’un sistema judicial que ha quedat desacreditat per mitja Europa. Malauradament també en trobariem en la primera i avui en la manifestació hem vist una part que temps enrere era a primea línia en les manifestacions independentistes i que ara ha de sortir escridassada i xiulada, cosa que hauria de fer reflexionar, no es el primer cop que passa, recordo un cop que Rufian també va fer una sortida similar en un altre manifestació.
Deixant de banda la part partidista i interessada, que segur entre els que xiulen i esperonen la resta n’hi deu haver una part, no crec es pugui reduïr aquest fet a aquesta gent que parlant clar el procés els importa ben poc. Una majoria no es així i veu les contradiccions dels nostres partits alhora d’afrontar el procés català. Avui que el President tingués un minut per saludar als dos mandataris com un favor de Sanchez i acabés el seu paper era una humiliació en tota regla i això no es compatible amb que la resta del partit de Govern estigui a la Manifestació contra la mateixa cimera, dir això es un insult a la ciutadania que no ens mereixem. A partir d’aquí ser foragitats d’allà on hauria de ser el seu lloc natural forma part primer de la llibertat d’expressió ciutadana i segon d’aquest sentiment d’engany on el relat venut als quatre vents fa temps que fa aigues i ha volat pels aires pels fets reals.
Ara, aquesta imatge previsible i trista per l’independentisme, hauria de fer reflexionar aquests dirigents i no haver de suportar la dosi de cinisme del victimisme pels mitjans a mode de martirs ja que no ho son, ni en tenen cap vocació com ens han demostrat sobradament. Dins el seu interés personal i el seu ego, haurien de buscar que han fet malament per arribar en aquest punt i que no tot s’hi val o com a mínim no es étic per arribar a les quotes de poder o el benestar personal.
Ningú els va obligar amb el seu compromís amb la independència, un cop el van fer esplicit, toca arribar fins al final, sense excuses ni més enganys a un poble que no es mereix aquest tracte dels que considerava els seus representants.