ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UNITAT CONTRA LA LLIBERTAT CATALANA

Felip VI va fer una crida a Barcelona a unir forces i estratègies com a la Transició i posa el marc constitucional com a garantia de l’estabilitat i la pau social, ja que no es pot permetre la divisió, amb un respecte a l’estat de dret per garantir la convivència i llibertat. Res de nou a l’horitzó, on queda la democràcia, ha pensat en respectar el dret a decidir dels catalans, o senzillament el tenen prohibit en nom d’un marc inamovible i impositiu. De debò ens nega el dret d’unir forces a tota Catalunya en vies d’un projecte a favor de, i en contra de ningú.

Segurament hauria de repassar la historia, però l’Estat feudal ja no existeix i els vassallatge encara menys. Hi ha persones que tenen uns drets i uns deures, i que democràticament tenen tot el dret a canviar el seu model de societat o convivència. Segurament son valors que ja li venen massa grans al nou monarca.

Alarmes d’incendi
Melcior Comes
Si una cosa ens ha ensenyat l’actual situació política a Catalunya és que a la nostra societat no hi ha qui la pugui governar. D’igual manera que els crítics literaris pretenen dirigir el gust però la gent acaba llegint el que els passa pels nassos, els intel•lectuals que han pretès guiar el discurs polític s’han trobat que la cosa els passava per sobre. La gent ha pensat el que ha volgut, en els termes que ha volgut, i ha desitjat un canvi en la situació política, sense escoltar ni les advertències dels moderats ni les receptes de paciència dels federalistes.

Fins i tot, però, els intel•lectuals independentistes són poc tinguts en compte: la gent sap el que vol i quan ho vol, i no combrega ni amb rodis de molí espanyolista ni amb l’oli en un llum que acompanya certs discursos independentistes, que o bé ho revesteixen tot de somni meravellós o bé ho pinten tot tràgic, com si per accedir a l’estat propi s’hagués de passar primer per un inevitable estadi de dolor o de part nacional sense epidural.

Els que diuen, en aquesta línia, que el president Mas està emmetzinant la societat catalana tampoc no acaben d’entendre la cosa. La societat catalana no és d’Artur Mas ni segueix els seus mandats ni suggeriments ni balla al ritme de les consignes que se li acuden al nostre president o a les presentadores frívoles de TV3. A TV3, més que independentisme, fan malabarismes, i qui digui el contrari que s’ho miri bé, si és capaç de resistir-ho.

Imaginar-se que aquí la societat està al•lucinada perquè algú li dóna al•lucinògens és una absurditat. Durant massa temps hem vist ja aquesta paradoxa: tothom s’inventa que representa tothom, fins i tot aquell que no es presenta a les eleccions, o aquell que presentant-s’hi és absolutament minoritari, i que acaba parlant com si tothom pensés com ell i ell fos el portaveu de ‘la majoria silenciosa’ (el president Rajoy el primer).

No acaben de pair que el país hagi fet un tomb cap el sobiranisme, i no saben com atacar tot això, i per aquest motiu cada dia inventen una nova teoria política o fan una analogia història més aviat incongruent. Els pica tant el sobiranisme que s’han arrabassat els cabells, i ja no saben què inventar ara per a frenar l’alopècia. Estic segur que acabaran dient que la democràcia és una mala idea, o que potser no es va inventar per això…

La majoria silenciosa no existeix, com tampoc una majoria sorollosa que parla en un sol sentit i sota una sola sensibilitat nacional: per això hi ha diferents partits i diferents maneres d’encaixar les peces. Ara resulta que, quan guanya el discurs sobiranista, s’ha de ser plural i obert, com si la pluralitat i l’obertura —la complexitat, etc.— hagués de desactivar la cosa. El sobiranisme és l’única idea política que s’ha d’aturar en virtut de no sé quins principis intangibles; és l’única idea política que s’ha de parar perquè “divideix la societat”, mentre que totes les altres idees, que tenen el mateix efecte inevitablement “divisor”, es poden debatre i implementar sense gaires problemes. Ai.

¿Pot ser no divideix el constitucionalisme, el federalisme? ¿Pot ser no divideix l’eix esquerra i dreta? ¿Pot ser no divideix qualsevol debat sobre l’educació o l’avortament o sobre les llengües? ¿Potser no divideix el feminisme, o l’ecologisme? Tot divideix!, però de tot se’n parla i de tot se’n deriven polítiques en un sentit o en un altre. Tanmateix, el sobiranisme —sobretot perquè guanya i desmunta jerarquies— és aquella idea “que divideix” fatalment, una pensada que s’ha d’amagar al fons de l’armari, amb les revistes pornogràfiques.

Quan l’espanyolisme era inatacable, però, ningú no parlava de populisme, de totalitarisme, de manipulacions, etc. A ningú se li acudien teories esotèriques sobre la societat civil. Al sobiranisme se li pressuposen tots els càncers polítics, i això de manera totalment irracional. És el que passa quan una idea que aparentment s’hauria de defensar des del racionalisme —l’Espanya constitucional— esdevé un dogma de fe, el dubte davant de la qual acaba assemblant-se a una forma d’heretgia contra la qual valen totes les diatribes.

És com si només el sobiranisme tingués la capacitat d’emmetzinar-ho tot i de fer aixecar les alarmes puritanes, vestides de respecte cívic. Són coses que no s’acaben d’entendre…

Sent constitucionalista a hom se li pressuposen qualitats morals que deixa de poder lluir en cas de definir-se com independentista. Que l’espanyolisme juga a aquesta carta és més que notori, i això encara dificulta més la capacitat d’entendre’s. L’espanyolista mira a qui no ho és com si fos imbècil.

Estan molt nerviosos. La por se’ls nota a la veu, a cada adverbi que posen en cada article. La invenció de xacres que genera l’independentisme també la motiva la formació Podemos, els arguments de la qual no es poden debatre de manera ponderada o racional. Podemos, com l’independentisme, ve a qüestionar l’inqüestionable, i davant d’això s’activen totes les alarmes, tot i que Podemos, al cap i a la fi, només planteja vells idearis socialistes, els treu de les golfes i els envernissa amb una mica de revolució pendent. Tanmateix, el tango Podemos ocupa ara el paper de Catalunya: el gran fantasma o enemic contra el qual valen tots els tripijocs i totes les martingales.

Res de massa greu, però Déu n’hi do quins gossos furiosos se’ls posen en contra. Els llops i les cabres, etc. Els vertaders demòcrates espanyols se poden sentir ben catalans, en això, perquè van a per ells a la brava: han gosat posar en qüestió el dogma sagrat de l’Espanya governada com en el segle XIX. Bon cap de setmana.

  1. En cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes.
    Constitució espanyola. Article 145 – 1.

    La unitat sempre és bona? Em sembla que els defensors del text de 1978 dubten perquè, sinó, com s’explica la prohibició?

Respon a Roger Renovell Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.