UNA REFLEXIÓ PELS CATOLICS
La Catedral de València commemorant el dia de l’alçament feixista celebra una missa pel Dictador Francisco Franco. Diu l’Arquebisbat que es desvincula i no pot vetar la petició d’un particular de resar per l’ànima de cap fidel. Antonio Cañizares ha manifestat la seva defensa de la democràcia tant ara com en els temps de la Transició. Diu que la celebració no implica cap homenatge. De fet cada 20 de novembre, dia de la mort del dictador ja es celebren misses per ell cada any.
Jo no soc creient i penso que les Religions son una xacra pel món en general. No parlo de les persones individuals, ni dels sentiments intims de la gent que tots poden ser legitims, ni dels missatges doctrinals de bona fe que podria signar qualsevol fidel o no. Parlo de la utilització que s’ha fet d’aquestes confessions i com al llarg de la historia han demostrar sobradament la seva perversió i mal a la humanitat.
En Cañizares ara se’ns declara democrata, cal tenir molta barra, algú que per exemple ha organitzat cerimonies per la unitat d’Espanya i contra el dret a decidir dels catalans entre d’altres perles que tots recordarem. De fet si ell es democrata jo no ho soc.
l’Església Catòlica amb els seus Cañizares, Rouccos i d’altres organitza misses pel Dictador, amb l’excusa de que qualsevol pot demanar resar per l’ànima d’un fidel i que no es tracta de cap homenatge.
Tanmateix saben perfectament que es un insult per les victímes i el món civilitzat en general fer aquests actes per un Dictador sanguinari, amb milers de morts a la seva esquena i 40 anys de repressió violenta al poble. Tanmateix no pot estranyar tant quan en ple règim la mateixa església sempre anava al costat del règim de l’horror i era un poder fàctic de primer ordre amb la imposició de la seva doctrina com en altres èpoques del passat. Fins hi tot beneint els avions que anaven a bombardejar població civil com en el cas de Barcelona.
Així doncs una posició clara que hauria de fer reflexionar els membres d’aquesta confessió, els seus metodes i les seves amistats perilloses que no canvien amb el temps.
De fet en una democràcia normal, aquesta confessió no tindria encara els privilegis que te, i molt menys seria permesa una celebració com aquesta. No vull imaginar que passaria si demà en una mesquita es fes un acte d’homenatge per exemple a l’assassí de Niça recent. Seria el mateix cas però amb un tracte molt diferents. La pregunta es fins quan els Cañizares de torn seguiran amb aquesta burla macabra i permesa.