UNA DURA REALITAT
Les declaracions del President Puigdemont qualificant l’època amb el President Illa a la Generalitat com a dura i de dependència que transmet l’actual Govern respecte els catalans oblida tot una altra realitat que si que patim.
Efectivament, el president a l’exili critica la dependència dels catalans respecte al Govern espanyol amb el president socialista. Critica els mitjans llepaculs que no podran tapar la realitat i normalitza el maltractament i la desigualtat fiscal a Catalunya. Diur que el que ha tornat son les elits còmplices i que callen, la dels mitjans que que fan petits els problemes, la que va a Madrid i torna amb les mans buides, alhora ha criticat la visita d’Illa a Brussel·les una extensió provinciana d’un Estat fallit i parla del problema de Renfe amb un Govern domesticat o lleis com l’Ammistia que el Suprem no obeeix.
Realment, dins aquesta època trista que vivim tothom fa el seus discursos oblidant part de la història o com si la societat catalana patis una espècie d’amnesia col·lectiva. La dependència de la que parla el president a l’exili sempre ha estat amb qualsevol Govern i de fet era molt fàcil posar-hi fi, quan el poble va votar el referèndum d’independència i s’esperava el Parlament apliques les lleis que havia aprovat previament per validar el resultat i aplicar les conseqüències, cosa que ja vam veure que no va fer. La desigualtat fiscal és el paper que Catalunya ocupa amb l’Estat de les autonòmies i no acabarà mai. Les elits de les que parla son les mateixes que van pressionar per no arribar a proclamar la independència, i de fet s’en van sortir sense fer-hi front com tocava, parlant de còmplices, caldria preguntar que hi fan els diputats independentistes a Madrid donant suport al partit de torn i col·laborant amb el Govern estatal a canvi de tornar amb les mans buides, com el català a Europa, les competències d’immigració o un finançament singular per posar uns exemples, no crec que li calguin més. Deien que cobrarien per avançat qualsevol suport i de moment tot a canvi de res. Per acabar Renfe o les lleis contra Catalunya son mals estructurals que no han canviat, més enllà d’algun escarafall puntual, però mai cap posició de força per plantar-se definitivament, per tant res ha canviat.
Una Europa que ara veu el provincianisme d’Illa, però que també va veure astorada com resisitiem sota les porres policials per decidir el nostre futur i posteriorment el Govern feia marxa enrere i con complia el seu compromís, no se quina imatge es pitjor.
Una dura realitat.