UNA DICTADURA ENCOBERTA
Avui fa 50 anys d’uns fets a Vitoria que marquen clarament la no transició de la Dictadura franquista a la democràcia i on la protecció als botxins i culpables és la base del nou ordre espanyol.
Efectivament, en aquella malaurada data la Policia armada va assaltar una assemblea obrera en una esglèsia de Vitòria i disparant foc real contra els treballadors que en sortien pels gasos lacrimògens utilitzats. El resum va ser de 5 morts i més de 50 ferits. La resposta de l’Estat fins llavors la opacitat i la protecció dels botxins sense cap document desclassificat per aclarir els fets.
Receptors domèstics van captar comunicacions entre la policia on es parla d’una matança clarament. Cap investigació, cap recorregut judicial i arxivament de documentació per protegir els culpables. Enguany es va declarar el lloc com un lloc de memòria democràtica i es van enviar cartes als familiars de les víctimes afirmant que va ser una violència injusta d’unes institucions en global del franquisme. Res de saber que va ordenar els fets, qui ho va executar. Fins hi tot davant la querella argentina contra Martin Villa, ministre del règim per crims contra la humanitat, l’Estat el va protegir. No hi ha dubte que desclassificar aquests documents portaria a molts polítics de la mal anomenada transició com a franquistes miserables que Espanya ha amagat tot aquest temps.
Aquesta es la realitat de l’Estat espanyol, una Dictadura sagnant de 40 anys, la mort natural del dictador, una transició organitzada per la mateixa Dictadura a una suposada democràcia i un relat per tapar les vergonyes i crear una historia ficticia de canvi, modernitat i deixar enrere el passat que fets com el que avui fa 50 anys desmenteixen amb cruesa i destapen unes estructures estatals que no han canviat, una vergonya de silenci i protecció pels culpables i unes víctimes indefenses i mai escoltades. Els fets de Vitòria en son un exemple, la depuració de responsabilitats hauria d’haver estat un fet, la opacitat dels documents que podrien donar llum segueix tancada a pany i clau per una llei de secrets franquista com no podia ser d’altra manera i que cap partit dels dos que s’han repartit el poder volen destapar ja que ensenyarien les vergonyes propies i destaparien la farsa espanyola de la democràcia que ens volen vendre.
Les víctimes d’aquests fets continuen sense resposta, igual que els milers de persones enterrades als vorals de les carreteres i la protecció als botxins i assassins intel·lectuals dels mateixos han seguit i alguns segueixen amb total impunitat i protecció.
Una dictadura encoberta.
EL COMPORTAMENT ERA IDÈNTIC.
Només vull afegir tres circumstàncies al voltant de la matança de Vitòria.
1. El 3 de març de 1976 el cap d’estat no era ja el sanguinari Francisco Franco sinó el rei Juan Carlos Borbón, de manera que mort Franco, el comportament era idèntic.
2. Amb la mort del dictador el 20 de novembre de 1975, s’hauria d’haver dissolt immediatament la Guàrdia Civil, l’eina més activa de la repressió franquista, com a conditio-sine-qua-non per fer un canvi de règim. També la Policia Nacional va ser l’autora material del crim de l’església de Sant Francesc d’Assis de Zaramaga a Vitòria, de manera que mort Franco, el comportament era idèntic.
3. La Llei d’Amnistia -o de punt i final-, de 15 d’octubre de 1977, va consistir a oblidar el crims del franquisme comesos en la dictadura i fins a la data de promulgació, tot i que Franco feia dos anys que s’havia mort, per tant es perdonaven també els crims de la monarquia comesos per la Guàrdia Civil, de manera que mort Franco, el comportament era idèntic.