TRIST ANIVERSARI
Avui fa 3 anys d’un dia predestinat per qualsevol nació a ser històric i que va acabar d’una manera esperpèntica i donant el simbolisme el seu màxim esplendor, encara que vam aprendre que no hi ha estats simbòlics en aquest món.
Efectivament, tard i malament, en temps de descompte i forçats per les circumstàncies vam poder arribar un dia que ja gaudia d’un precedent el 10 del mateix mes amb una declaració que va ser duta a terme i posteriorment,gairebé a l’instant va ser rectificada deien en benefici del diàleg que encara esperem. Com deia el 27 a la segona oportunitat i quan el 155 estava a punt de fer la seva sortida en forma de cop d’estat institucional a Catalunya, quan totes les temptatives de trobar solucions eren nul·les, de fet mai hi havia hagut cap intenció i més un cop perduda la nostra gran oportunitat per seguir la llei i donar validesa el resultat del referèndum quan tocava. Els dubtes del President de convocar eleccions per evitar el 155 i el cinisme de Rufian i les seves 155 monedes de plata, finalment es van convertir en la declaració més trista que hem conegut mai.
El President ni tant sols va intervenir, cosa ja que denotava que allò no era normal i el format, la manera de presentar-ho i la posterior votació tot va gaudir d’una raresa que no feia donar cap bon presagi. Posteriorment els petits discursos a la balconada interior de Palau ja van fer veure que les cares no eren de moment històric, sinó d’incertesa i de no ser conscients de la transcendencia viscuda. Posteriorment ja vam comprovar que la bandera espanyola es va mantenir al seu lloc i cap decret de posada en marxa de la República va ser signat. El Govern va tornar a casa i la societat catalana amb un pam de nas també.
Un dia de joia es va convertir en un dia molt trist per Catalunya i la culminació d’un somni que de moment no es faria realitat, demostrant que els actors principals van quedar desbordats pels esdeveniments i no van assumir que això anava seriosament fins al final. Quan la guerra partidista i les pors van triomfar, el pensament era trobar una sortida i no l’objectiu sense mirar enrere.
La societat va poder viure amb cruesa com els seus somnis quedaven esmicolats desprès d’haver defensat les urnes davant la barbarie de l’Estat i posteriorment ha vist com l’obediència autonòmica dels nostres partits, la repressió i els intents de devaluació del mandat de l’1 d’Octubre han estat la constant dels tres últims anys.
Trist aniversari.