ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

TEATRE, ES PUR TEATRE

Sense categoria

El manifest enuig de Sanchez Camacho amb Artur Mas pel seu  No  a la investidura espanyola, amb gestos de cara a la galeria, i la posterior reunió a corre-cuita amb un sembla retrobament feliç, es una comèdia dolenta, i amb uns actors pèssims que no donen la talla. Mentrestant el govern com si res torna a jugar amb la nomina dels seus treballador públics com si fos una qüestió menor, i amb sorpreses cada dia que passa, se’ns dubte els drets dels treballadors han deixat de tenir cap pes per art i màgia del govern català.

Mas encara confia en Rajoy pel que fa al pacte fiscal, i demana un marge de confiança al nou govern popular, on ha promès una col·laboració lleial per part de CIU. Això si posa la condició de que primer es Catalunya, i després la resta, cosa que va dir a la líder popular catalana per calmar el seu descontentament pel vot negatiu a Rajoy, i on deia que havien perdut una oportunitat per donar suport a un govern que vol ajudar a Catalunya. Les corredisses pels passadissos, i la reunió entre els dos durant bona part del dia, va donar com a resultat que els populars van salvar les lleis òmnibus que es van votar a la tarda,  i el President va fer tota mena de gestos cap als populars catalans amb els pressupostos a l’horitzó, alhora l’expresident Pujol va denunciar els incompliments espanyols, i conclou que Espanya es un fre, una nosa pels que volem conviure a Catalunya. Per altra banda, Mas Collell apunta que els funcionaris podrien no cobrar la totalitat de la paga extra durant el 2012, recordo que quedarà pendent un 20%, degut a la situació critica de tresoreria.

Realment quina comèdia més dolenta hem viscut amb els retrets populars a CIU, i la posterior cimera per tornar les coses al seu lloc. Se’ns dubte, es deuen pensar que som estúpids, i ens ho creiem tot, a hores d’ara no crec que ningú dubti ja d’un pacte del govern català amb els populars oferint aquesta col·laboració lleial que diu Mas a canvi de quatre almoines, que la maquinaria de propaganda convertirà en gran trofeus aconseguits pel país. Francament el govern popular ja ha dit que ni parlar-ne de pacte fiscal especial per Catalunya, i de moment es poden anar oblidant dels 759 milions que ens endeuten. De fet el nom del territori català va ser inexistent en el full de ruta descrit per Rajoy, i tant sols sentim el tema del ministre català en la persona de Jorge Fernandez Diaz, que com els altres ministres catalans que hi ha hagut fins ara, no exercirà com a tal, i els seus interessos seran molt lluny dels interessos del país, per tant destacar la procedència dels ministres ho trobo un exercici mesquí, ja que per exemple Chacon o Corbacho posem el cas, son un exemple d’oblit total al territori don procedeixen. Sembla que el pacte sota ma esta fet, i la mesura de les retallades es la única recepta que aplicaran, ja que l’altra es aturar el robatori espanyol i la presa de pel dels impagaments, i això no estan disposats a fer-ho, d’aquesta manera el conseller d’Economia juga amb el més sagrat d’un treballador, com es la nomina, i ja no es compromet a pagar aquesta part de la paga extra durant el proper any i es queda tant ample. Es francament intolerable aquestes decisions que afecten a les classes populars ja prou castigades  amb el seu poder adquisitiu, com per trobar-se sorpreses com aquestes totalment fora de lloc, precisament per haver de pagar les factures impagades que no tenen valentia per reclamar als morosos, una política miserable que desmenteix la dita del president, de primer Catalunya i desprès la resta, doncs sort que primer erem nosaltres, una bonica manera de demostrar que les paraules se les endu el vent, i quan passen el filtre de la realitat queden amb un no res.

 

  1. Era una vegada un xiquet anamenat Catalí que, com tots els xiquets de la seva edat, anava a l’escola a prendre de lletres. Resulta que els seus pares li feien anar a escola amb el seu amic Panyolí. Els dos xiquets jugaven al pati junts i seient plegats a classe, però el Panyolí no era tan bon company com semblava, agafava l’esmorzar del Catalí, li copiava els apunts i els exàmens i li feia trampes als jocs. Tot i això, els pares del Catalí insistien en que el seu fill anès amb el Panyolí, tot i que a la classe hi havien molts altres xiquets i xiquetes. 

    El Catalí sempre quedava per darrera en notes que el Panyolí i aquest era ben vist pel professorat. El Catalí era del grup mitjà de la classe sense sobresortir perquè el seu “amic” no li deixava. Fins i tot li va furtar la seva novieta. El pobre xiquet li ho explicava tot als seus pares, però ells li deien que els fets no tenien tanta importància i que s’havia d’ajuntar amb el Panyolí perquè el protegís de la resta de companys.

    El conte encara no acabat, però acabarà…com acabarà el curs el Catalí?

    Autors: Catalí-Catalunya, Panyolí-Espanya, Pares-polítics catalans, companys de classe-resta de països del món mundial i planetari.
     

Respon a Celina Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.