ALBERT CORTES MONSERRAT

Avui fa 4 anys es produir un fet molt destacat per l’independentisme català, com fou la multitudinaria manifestació de Barcelona convocada per la Plataforma pel dret a decidir.  Feia pocs dies de la fi del culebrot de l’Estatut, què acabà amb el pacte  vergonyos d’en Mas i Zapatero, i les reaccions mediocres de tots els partits, què un cop més no havien estat a l’alçada, i completaven un procés força lamentable del que havia de ser un pas endavant en l’autogovern català, i què ha acabat sen un gran frau que ha tingut la virtud de fer entrar la via autonomica en via morta.

Aquesta gran plataforma, aplegar centenars d’entitats de tot tipus i malgrat el silenci informatiu ha que va estar sotmesa, sobretot per la no adhesió dels partits polítics, excepte ERC i Esquerra Unida i alternativa, la resta van teixir complicitats per defensar el text desfigurat que havien acabat acceptant despres d’un procés llarg i claudicant, què va provocar un gran desencis de la ciutadania que veia amb l’aprovació al Parlament del nou estatut un pas ferm endavant d’aprofundiment democràtic i de poder per Catalunya, va acabar convertint-se en la tomba del frau autonomic espanyol, posant al descobert totes les miseries des de Madrid, i sobretot de la classe política catalana, què es va dedicar amb una cursa desenfrenada a ser el protagonista i acaparar les portades, sense importar el més mínim les retallades que anava patint el recent estatut.

Aquell dia, centenars d’autocars de totes les contrades catalanes confirmaven que la campanya via internet, i el boca a boca havia lograt vencer el silenci oficial, i des de l’Arc del Triomf a la Plaça Catalunya de Barcelona es va lograr acumular centenars de milers de persones amb un clam de llibertat, i dir prou a tota aquesta farsa, i que alhora va ser el tret de sortida de moltes altres accions, com la manifestació per les infratructures, la marxa a Brussel·les, les consultes populars per l’autodeterminació, la ILP rebutjada per la mesa del Parlament, el creixement de les principals plataformes sobiranistes, i la creació d’una associació per portar un partit polític al Parlament amb l’opció de la declaració unilateral d’independència com a bandera, i què ara per ara representa Reagrupament, i tot un seguit d’actes i creixement del moviment independentista, en resposta a la desafecció política per la irresponsabilitat dels partits actuals, i el poder testimonial del Parlament, amb una llei màxima encara en el banc dels acusats del Tribunal Constitucional.

Aquell dia la explosió de llibertat va ser una gran sorpresa, i els mitjans oficials tot hi menystenir les dades de participació, i treient importància van haver de comunicar la noticia, i per uns dies aixecar la invisibilitat del moviment independentista.  Des d’aquella data han succeit moltes coses, i una de molt clara, la  mort de l’estatut, què era l’eina amb la qual els partits autonomistes havien de justificar els propers 30 anys de via autonomica, però ves per on han aconseguit l’efecte contrari, què es arribar als limits del sistema totalment insuficients per la subsistencia del territori català.

Ara es prepara una nova manifestació per la mateixa plataforma per donar suport a les onades de consultes, què s’han extes pel territori com una taca d’oli, i el mes de Maig anirem a Ginebra davant la seu de l’ONU per fer sentir la nostra veu, mentrestant la gran opció independentista pels comicis catalans de la tardor s’està teixint, i esperem arribi a bon port, ja que el temps no es indefinit.

En definitiva sempre es bo veure d’on venim, i a quin punt ens trobem, per veure els avenços reals del projecte de l’estat propi, i el cami recorregut es gran, però cal fer una altra esforç per arribar al final, i nomes depén de nosaltres aconseguir-ho.