SENSE PARTITS
Com diu en Jordi Galves, sempre hi podia haver coses pitjors. Ara sabem que no tenim partits favorables a la independència, que validen plenament la justícia espanyola i les seves institucions i que no estan disposats a respectar el sentit del vot de la ciutadania. Segurament amb una victòria i una separació, tot això quedaria amagat en una mena de ho hem fet però que no es noti. No se que es pitjor.
Últimes notícies de l’independentisme
Jordi Galves
Per favor, una mica de perspectiva. No, no, on aneu a parar? El pitjor que ens podia passar no és la derrota de l’independentisme polític tal com l’hem coneguda. Que no. El pitjor, amb diferència, hauria estat aconseguir el divorci d’Espanya però amb l’actual classe política catalana al timó. Imagineu aquesta col·lecció de personetes que hem incorporat a les nostres vides si s’haguessin fet encara més protagonistes, més inevitables. Penseu-hi. Si ara ja és exagerat i fins i tot humiliant, què hauria estat de nosaltres, pobres de nosaltres, haver de suportar un dia, un altre, anys i panys, en bucle, l’espectacle dels presos polítics i dels exiliats, si no haguessin estat mai ni presos ni exiliats. Si haguessin guanyat.
Veure’ls exhibir-se contínuament com a guanyadors, pares de la pàtria catalana. I tal com passa ara, amb una total absència d’autocrítica i amb força desconeixement de la contenció. Imagineu Jordi Cuixart abraçant-se amb el ministre Iceta però encara amb menys espai per a la crítica política. Al cap i a la fi, dirien, Espanya i Catalunya són països veïns i, entre veïns, cal tenir-hi excel·lents relacions. Haver de contemplar, en la llunyania, mut i immòbil, conscient de la seva greu transcendència històrica, Carles Puigdemont, hieràtic, absent, com l’emperador del Japó, el Tennō. L’apoteosi d’abraçades amb la millor persona del món, Oriol Junqueras. I què me’n diuen de la novíssima legislació catalana orientada a la sobreprotecció de la llengua espanyola a Catalunya, una riquesa per a pobres desgraciats com nosaltres. I l’amistat entranyable amb França que exigiria abandonar els catalans dins la república veïna. Una Catalunya independent i triomfant gràcies a la bona sort hauria fet molt difícil la discrepància perquè l’independentisme s’hauria exhibit satisfet i rampant.
L’espanyolisme, després de cinc anys de la seva victòria nominal, encara no vol veure que s’ha precipitat en considerar acabat i superat el conflicte
Avui Catalunya és una societat més emancipada, més independent, més realista que abans del primer d’octubre de 2017. Més desconfiada respecte a la nostra classe política catalana, més autocrítica. Molt més escarmentada que mai del que significa, en realitat, la retòrica fraternitat espanyola. L’espanyolisme, després de cinc anys de la seva victòria nominal, encara no vol veure que s’ha precipitat en considerar acabat i superat el conflicte. La repressió contra els patriotes catalans no ha fet sinó augmentar encara més la majoria política de la població partidària de la independència. No s’ha recosit l’estrip amb Espanya sinó que s’ha fet més irrecuperable. Però ara, com a novetat, el poble no ha perdut gens l’entusiasme en el projecte d’una Catalunya lliure i reviscolada. Ben al contrari, del que se sent escarmentat, decebut, ofès, fins i tot rabiós, és respecte dels actuals polítics sobiranistes. Respecte de la vigent classe política que els dirigeix.
L’independentisme no revolucionari ha perdut la batalla, ha perdut qualsevol mena de crèdit social, de futur. Però no l’altre independentisme, el temible, el social, interclassista, vivencial, tan identitari com ho pugui ser el vell anarquisme que agermanava en un tarannà subversiu tant els obrers com els capitalistes i els intel·lectuals. La clàssica pel·lícula La ciutat cremada en parla a propòsit de la Setmana Tràgica de 1909, probablement la primera manifestació alhora revolucionària i interclassista contra el projecte d’Espanya després de 1898. L’independentisme de la nostra època començà desconfiant de la sinceritat sobiranista d’Artur Mas i ha acabat, lògicament, fatalment, desconfiant d’Anna Gabriel i de tots els polítics suposadament purs i suposadament radicals que tenien tan bones idees i tan poca capacitat per dur-les a la pràctica. L’independentisme d’avui no es tradueix en un partit polític i per això l’independentisme ha esdevingut una força temible, catàrtica, incontrolable, intensa. Fa tanta por que, més o menys, tots els partits, tots partidaris de l’autonomisme, tornen a intentar viure del passat. Viure en el passat. I tornen a reivindicar el pujolisme, un passat èticament discutible, que no, mai més no tornarà. La independència continua engrescant, entusiasmant, la immensa majoria dels catalans i l’autonomisme es desacredita cada dia que passa, cada any que empeny, el govern d’Aragonès i de Jordi Turull. Per damunt de tot, burocràtic, antipàtic.
Sense l’enxarxat territorial tot és coix!