ALBERT CORTES MONSERRAT

Previ a la reunió Mas – Rajoy, a l’Ateneu Barcelonès es va voler mobilitzar la societat catalana pel pacte fiscal, i la veritat es que poc es va parlar de concert econòmic, i molt de solidaritat, reaccions tèbies, i absències com les de La Caixa o Cercle d’economia, donen constància de qui es el vertader enemic per les nostres aspiracions, mentrestant el President va oferir la seva col·laboració al govern espanyol, tant sols va reclamar els 759 milions del molt que ens deuen, i va passar de puntetes pel pacte fiscal, que ara dona un any de marge, segons diu per agafar grans consensos, i estudiar la proposta a fer, tot plegat amb la línia lamentable que portem darrerament en aquest país.

Efectivament, en aquesta reunió prèvia de les elits econòmiques de la nostra nació, o suposo per ells podríen dir regió, es va voler oferir una empenta al concert econòmic, i tant sols Miquel Roca i Junyent president de la Societat econòmica barcelonesa va defensar aquesta proposta, un fet curiós, ja que en el seu currículum consta el rebuig en el moment que precisament els bascos el van agafar. Tan el president de Foment del Treball, com de l’Ateneu barcelonès o els secretaris generals d’UGT o CCOO, van demanar coses com un concert solidari amb Espanya, una millora de finançament o respecte a la solidaritat amb Espanya, per posar uns exemples. Tot, el dia anterior que Mas i Rajoy s’han reunit, alguns en diran reunió bilateral, suposo que ho deuen dir perquè era una reunió de dos, un simple fet numèric, i el cert que Mas tant sols va posar damunt la taula la reclamació dels 759 milions, i ni tant sols els va exigir immediatament, i va prioritzar els temes de la crisi espanyola deixant l’agenda catalana al calaix. El pacte fiscal va entrar de puntetes, i va dir que determinarà les relacions dels dos, i el president espanyol simplement li va dir que no era un tema urgent en el seu govern. A canvi, i com deia aquell, va parar l’altre galta, i Mas va oferir col·laboració a fons amb les reformes que impulsarà Madrid, i ho qualifica d’una inversió amb termini d’un any, que es el període que s’ajorna el pacte fiscal, i parla de que la immersió es una línia vermella que no es pot traspassar. Pel que fa a aquest any, s’intentarà sumar PSOE-C i PP al pacte, i fer els estudis tècnics.

Realment, l’acte previ es tot un símptoma d’aquestes elits econòmiques amb forts lligams a l’estat espanyol, i que tant els fa la situació catalana, ja que ells son el vertader tap a la nostra desgracia. Es molt significatiu que en Miquel Roca, que el 1979 no va voler el concert econòmic, en un acte de greuge cap a Catalunya, que en un país normal no hagués estat perdonat, i que ara curiosament defensa en solitari aquesta opció que els bascos no va pensar gaire a aprofitar. Pel que fa a la resta, ja veiem que les seves reivindicacions son tant deslluïdes que no mereixen cap comentari, altres dissimulen menys, i la gran institució catalana La Caixa o Josep Piqué com president del Cercle d’economia, demostren la seva nul·la implicació amb Catalunya, i que el seu únic interès gira cap a Madrid, i que la situació no es bellugui.  Tot plegat força trist, i que demostra que fan 300 anys de colonització en un territori, i a més demostren la mentida d’aquest gran consens que sempre exhibeixen des del govern, pel que fa la societat catalana pel pacte fiscal. Semblava difícil superat tot això, però la reunió Mas – Rajoy ho va aconseguir, una simple reclamació d’un dels deutes, i quan els vagi be, quan tots els deutes acumulats els últims mesos son per llei, i per tant no son negociables, son una exigència per qualsevol amb un mínim de dignitat, per si no fos poc, la gran aposta va ser un cop més menyspreada i finiquitada, tot i la  tímida petició del tema, i la resposta com no podia ser l’altra manera, es donar tota la col·laboració a les mesures del govern popular que moltes ens perjudiquen, i van contra els nostres interessos, i donar un any de marge per trobar un consens precisament amb les dues forces espanyoles, que mai  voldran aquesta millora per Catalunya, i suposant que s’aconsegueixi el resultat del pacte ja se’l podeu imaginar, i a més per estudiar la formula concreta a reclamar, crec que si es el concert no cal estudiar massa cosa, ja que tot esta inventat, però la qüestió es qui dia passa anys empeny. Apart va refermar que la immersió no es toca, cosa que ja em sona a altres línies que han estat trepitjades i superades, i aquesta en el cas de que la pressió sigui forta, que ho serà, no serà una excepció.

El resultat es nul, això si, oferint tota la nostra col·laboració pel nostre enfonsament definitiu com a país, això segons llegia avui li diuen ser un estadista, quin país.