RES PER CONSERVAR
Com diu molt be en Jordi Galves de l’Autogovern català nomes en queda el nom i poca cosa més. Una simple gestoria administrativa sense aspiracions, ni poder per ser important per la ciutadania. En aquests moments on ni tant sols la llengua ha estat defensada potser caldri pensar si val la pena el cost real d’aquestes institucions inútils o si donem aquest pas endavant per passar per sobre les mateixen, no hi veig gaires alternatives més.
De Pujol no en quedarà res
Jordi Galves
La paradoxa és aquesta i és una paradoxa difícil d’empassar: els polítics d’Esquerra i de Junts que ara es presenten com a escarmentats, com a pragmàtics, realistes, com a inesperats admiradors i continuadors de l’obra de govern de Jordi Pujol, avui ja no els queda ben res per continuar. Això s’acaba. De l’autogovern de Catalunya només se’n conserva el nom i la capacitat d’una trista gestoria amb molt de personal. Avui el nostre autogovern ha esdevingut una carcassa buida, amb un ex president adormit a l’exili, un altre fent suculents negocis amb el gas i encara amb un altre permetent que, al final, Miquel Roca s’estigui venjant de Jordi Pujol. Sí, molts anys després, en diferit, a través de la justícia que és lenta i sense entranyes. Només cal fer un trist cop d’ull al trist panorama actual. Tothom hi pot veure els polítics independentistes protegits per la Brimo dels seus electors naturals, tothom pot constatar l’absurda superstició segons la qual uns nous Jocs Olímpics ens trauran de la decadència. Tothom ha pogut veure l’adveniment de la Copa Amèrica a Barcelona que recorda els bons temps del PP de València. Els independentistes anònims perseguits i represaliats per la justícia, a diferència dels nou presos polítics prèmium, que ara ens ensenyen el que han après entre barrots.
“Lluís, en aquests moments, la Generalitat som tu i jo” es veu que el president Pujol va començar dient al secretari general Prenafeta un dia de 1980, un dia que no estava per fantasies ni per classes d’història, un dia que estava disposat a admetre que tot allò era un enorme envelat a mercè de tots els vents. L’era i l’és. Aquest polític tenaç i formidable venedor de fum anomenat Jordi Pujol fou capaç de mantenir al llarg de molt de temps algunes ficcions, determinades enganyifes, destacades exageracions i nombroses falsedats. I va seduir molta gent o, com a mínim, la va impressionar. De la seva laboriosa i esforçada governació de vint-i-un anys en queda, sens dubte, un record positiu, fins i tot molt positiu en algunes persones afins al polèmic personatge. Però que no han resistit el pas del temps. El votant independentista i catalanista ⸺ que de fet són el mateix ⸺ avui se sent atònit contemplant la devastació del panorama polític català. Se sent impotent i derrotat com quan Jordi Pujol va haver de suportar els escorcolls a casa seva amb mirada estoica i, a estones, francament decaiguda.
Semblava que les gestions, determinants, durant la presidència de Jordi Pujol davant del Tribunal Constitucional espanyol haurien salvat, almenys, per sempre més, l’escola catalana dins del règim legal espanyol. Que almenys la nostra llengua seria intocable com intocable és el concert econòmic per als bascos. Però no, això tampoc no ha estat possible perquè Espanya incompleix sempre els acords, perquè els esforços patriòtics de Jordi Pujol o de qualsevol líder polític catalanista que hagués estat al seu lloc, sempre acaben i acabaran topant amb la intransigència, amb l’imperialisme d’una Espanya que només sap ser castellana i intolerant. La llei diu exclusivament el que un jutge espanyol diu que diu. Punt i final. El possibilisme dins d’Espanya no es manté en el temps, no dura ni pot durar. Com a màxim estan disposats a deixar-te sortir de la presó perquè Europa no els renyi. L’Espanya que avui rebutja l’escola catalana, l’Espanya de la Guàrdia Civil és la mateixa que està en contra de les minories, de la diversitat, del feminisme, de l’ecologia, de qualsevol moviment o idea que suposi un avenç, una idea de futur. Perquè l’únic projecte de l’Espanya actual és el passat. Concretament el passat idealitzat del franquisme, on els catalans no donaven pel sac i el basquisme era una qüestió d’ordre públic.
De Jordi Pujol no en quedarà res deixat de la insatisfacció d’un catalanisme espanyol completament impossible. El vell president mai no ha estat independentista i ho ha dit moltes vegades. Però és innegable que el poble català ja ha entès on som ara i aquí. O aconseguim ben aviat la independència o tots els nostres néts i besnéts tindran una soprenent retirada a Carlos Carrizosa.