RES DE NOU
La nul·la influència dels partits catalans a Madrid i com diu Ramon Cotarelo la començarem a veure en la composició de la Mesa primer, en els pactes posteriors i amb jugades com el nomenament d’Iceta per visualitzar qui rebutja més l’independentisme. Aquesta es la realitat parlamentària a Madrid i no variarà.
Facin joc, senyores i senyors
per Ramón Cotarelo
S’admeten apostes per a la taula de joc parlamentària. Hi ha nou càrrecs a l’aire. El PSOE vol una distribució unionista espanyola que deixi fora tots els nacionalistes, no només els independentistes, com també al nou a la ciutat, Vox. El seu model és la mesa que va funcionar en els ja llunyans temps de la majoria de Rajoy: 3 per al partit majoritari i 3 a repartir de dos en dos entre Podemos, PSOE i Cs.
Canvia PP pel PSOE. El bipartidisme apareix amb sidecar però és bipartidisme. O no? Segons com es miri. Si es mira pel cantó anomenat “social” és bipartidisme esquerra/dreta per discutir si els impostos dels rics es pugen o es baixen. Si es mira pel cantó “nacional” és monopartidisme unionista per imposar la unitat d’Espanya a qualsevol preu. Les ambigüitats de Podemos o els Comuns no arriben ni a configurar un “bipartidisme imperfecte”.
Fora, rotundament fora, convertits en fugitius, els independentistes catalans. No és que se les prometessin gaire felices amb la seva possibilitat de bloqueig del govern espanyol, però sí que tenien esperances secretes. El cruel resultat electoral del 28-A és el mirall de la seva irrellevància parlamentària. Una dutxa d’aigua freda sobre les brases de les expectatives. Els independentistes baixen la veu i Sánchez, que es veu segur al seu hort, s’alça amb inteperança i menys preu mentre el seu ajuda de cambra, Podemos, calla perquè no se’l vegi i se’l confongui amb un català, d’aquests que Iglesias visita no pas per solidaritat sinó per interès pressupostari.
Si algú se sent decebut va pegar d’ingenu o volia vendre fum enllaunat de la Marca España. Sigui quina sigui la composició del Congrés dels Diputats, sempre hi haurà una majoria antiindependentista esclatant, del voltant del 90%. Només excepcionalment, gairebé miraculosament, la minoria catalana pot jugar un paper determinant en una crisi parlamentària en assumptes menors, com rebutjar uns pressupostos o substituir un govern. Però sí es percep un perill real per a la unitat d’Espanya, la majoria esclatant del Congrés (PSOE, Podemos, PP, Cs i Vox) passarà per sobre de la minoria catalana com un ramat d’elefants per un camp de maduixes. Com el Tribunal Suprem passa per sobre del Parlament, sense dignar-se a demanar un suplicatori.
El que té Espanya en crisi no és la minoria catalana al Congrés sinó Catalunya mateixa. No és el govern i el seu suport parlamentari el que falla. És l’Estat, que no és viable contra Catalunya.
La composició de la mesa augura un govern amb diverses opcions de coalició i amb llibertat de moviments. Per molt que Podemos insisteixi a entrar a l’executiu, el PSOE prefereix governar en solitari amb independents “professionals de prestigi reconegut” i amb suport parlamentari exterior. Sánchez acaba de descobrir el govern tecnocràtic, que és el vertader populisme europeu, i farà servir Podemos i Cs com a crosses alternatives.