ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

RES A VEURE

Si una cosa podria aturar el procés democràtic i pacífic cap a la independència a Catalunya, seria la divisió dels partits que formen ara una majoria en el nostre Parlament. Ho saben perfectament i veiem com segueixen i seguiran vinculant en aquest cas la que creuen baula més feble del mateix, la part de CDC. Seguiran intentant demostrar la corrupció en la seva época de majoria autonomista a Catalunya sigui com sigui i relacionar el mateix amb el procés.

Com diu Patricia Gabancho molt encertadament, res a veure i parlem de corrupció sense por, sigui de qui sigui. De totes maneres quan sentim les declaracions ahir del cas Pujol amb un pen drive que ara ja no sembla una prova fiable, veiem les revelacions de la Camarga, ara els intents de Jordi Montull d’empastifar aquest partit a canvi de la rebaixa de condemna de la seva filla de 29 anys a 2 anys i un llarg seguit d’exemples, la cosa cada cop te menys base i no ens hauria d’enterbolir en el nostre objectiu final.

Dit això, qui la faci que la pagui, però una cosa son persones amb pràctiques fraudulentes i l’altre el procés que reclama la societat catalana amb la democràcia per bandera.

Parlem-ne, del 3%

Patrícia Gabancho |
Si del porc tot s’aprofita, imagineu-vos del 3%. En aquests moments, sense cap sentència i amb la cúpula de CDC dient que res de res, jo crec que no hi ha gaire gent que no brandi el cap i digui haberlas, haylas. El sistema de la Transició, dissenyat per enfortir uns partits que no estaven arrelats en la societat i que alhora eren l’única estructura democràtica de debò, no va preveure un finançament adequat perquè va preveure que tothom faria trampes. Va deixar el control dels partits a mans dels partits. I va generar un Tribunal de Cuentas elitista i inútil, ell mateix tacat de nepotisme i altres males pràctiques. A partir d’aquí, a tirar milles.

No estic justificant la corrupció ni estic reclamant impunitat. Al contrari: qui l’ha feta que la pagui, i si pot ser que la pagui també bitllo-bitllo. Però la cosa és més greu perquè és un d’aquests pactes tàcits que Catalunya ha generat històricament amb l’Estat. Si en el segle XIX era el mercat i a començaments del XX era l’ordre públic, ara hi ha hagut un pacte sord segons el qual CDC podia establir la seva hegemonia a Catalunya (per fer la tasca de construcció nacional prevista) a canvi de mantenir el catalanisme en uns límits acceptables pels dos titans de l’Estat, que mentrestant s’alternaven en el poder. És obvi que aquest pacte tapava coses brutes, de les quals no en sabem l’abast, perquè l’Estat i els seus instrument hi estan afegint carretades d’espècies variades i sucoses, falses i perverses.

Dit això, tot plegat no té a veure amb la independència, ni el gir estratègic dels convergents va ser insincer, perquè no tenien res a guanyar amb el nou paradigma, com ha demostrat la trajectòria de CDC. Per tant, relacionar el 3% amb la independència és com si volguéssim relacionar el 3% del PP (que inclou unes altes dosis d’enriquiment personal) amb la unitat d’Espanya. Oi que no? Doncs tampoc. És la independència el que va fer saltar el pacte, i d’aquí aquestes aigües que baixen tèrboles arrasant la finca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.