ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

REPÚBLICA CATALANA O PARTITS AUTONOMISTES

Entrem en dies decisius, declaracions i més declaracions. Unes eleccions espanyoles a la cantonada i com es diu popularment el més calent a l’aigüera. Francesc Homs va dir que l’independentisme no tenia prou força per culminar el procés i ha provocat polseguera. De fet es el mateix que va dir Antonio Baños referint-se que amb el 48% dels vots no hi podia haver DUI. Per tant cap novetat. De fet declaracions com la d’Homs de negociar amb l’Estat venen donades per la falta d’acord per formar un Govern per anar endavant amb el Procés, pel que quedaria aturat en contra de la voluntat popular per cert, i també per les properes eleccions espanyoles que poden ser un element més de distorsió entre els partits.

Tanmateix aquest allunyament entre la voluntat popular expressada a les urnes i els seus representants es va fent cada cop més gran. Aquest esquerranisme de classes populars com venen alguns, semblen que els volen vendre com a única part de la societat amb dret a formar una República, cosa que diu molt poc de segons quins partits, i en definitiva per la falta de sentit d’Estat en aquests moments crucials, com diu en Pere Gendrau cal conflicte i cal cdc.

Cal conflicte, i cal CDC
Pere Gendrau
La independència no serà gratis. Cal tenir-ho clar. L’estat espanyol no és el Regne Unit. Ni és el Canadà. No acceptarà un referèndum fins que no estigui contra les cordes, i n’hi ha mostres a diari. És per això que el procés va lligat, es vulgui o no, a un punt de conflicte. No cal arribar a les mans, que ningú no s’espanti. Però sí que fa falta arribar a un punt en què la comunitat internacional intervingui. I això no passarà fins que no topin, de debò, les legitimitats. Se li pot dir desobediència o acatament al mandat democràtic. Tant és.
El lector pensarà que, amb aquesta anàlisi, s’està donant la raó a la CUP. Però no ben bé. El president en funcions, Artur Mas, fa temps que va arribar a aquesta conclusió si ens creiem la seva aposta per l’estat propi. I no hi ha elements per pensar el contrari. Però ell no ho pot dir obertament. O, si més no, des del seu punt de vista, encara no ha arribat el moment per fer-ho.
Els sectors d’ordre podrien arribar a la conclusió, observant aquest escenari, que no els convé seguir endavant amb el procés. Però això no és cert. Els que es van atrevir amb aquesta aventura -i en contra del que intenta traslladar el sector unionista, són molts- ho van fer perquè van arribar a la conclusió que l’Estat ja no els ofereix cap recorregut. I això segueix i seguirà sent així. L’arquitectura institucional espanyola es va fundar sobre una transició mal resolta i no s’ha regit per criteris econòmics. El dia que es prioritzin les inversions que s’han de fer a Catalunya, amb una crisi que no permetrà a Europa tornar a ser el que era, quedaran devorats per la seva mentida. I això no ho permetran mai.

De deures, però, n’hi ha per tothom. El sector més dur de la CUP també en té. Ha d’abandonar la tesi que el procés d’independència va lligat al debilitament de Convergència. Per més que hi hagi hagut corrupció o unes polítiques que no es comparteixen, CDC i Artur Mas són dues eines imprescindibles, ara com ara, per mantenir el gruix del sobiranisme. I, més enllà de l’escenificació que comporta tot procés negociador, cal trobar la fórmula per explicar el pacte i formar un govern. Cadascú ha de fer la seva feina. La política en majúscules implica fer esforços titànics, i no ser sempre el més guai a la barra del bar. No és temps de covards. L’autèntica valentia és la de convèncer el que tens més a prop. Per molt que costi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.