ALBERT CORTES MONSERRAT

El rumor i les negociacions sembla ser s’han convertit una realitat, i els dos sectors renovadors d’ERC uniran les seves forces, com no podia ser d’altra manera.

En Joan Carretero i Uriel Bertran sembla han fumat la pipa de la pau, i l’acord pot aconseguir ser un impuls per retornar al Partit Republicà pel camí don mai tenia que haver sortit.

Ha arribat el moment de aparcar les corrents dreta-esquerra, i prioritzar l’eix identitari, què vol dir presentar la creació d’un estat propi com a repte a assolir, i solució per l’atzucac actual, on els episodis de virulència de l’estat espanyol, i la falta de contundència i ganes de la classe política catalana fan créixer la desafecció.

Per això hi te que haver un motor polític que amb la unió dels dos sectors es converteix en el sector majoritari, i per força s’haurà de reflectir en els congressos regionals, i finalment amb la direcció del partit on la decisió els ha agafat a contrapeu ja que en Joan Ridao en dos dies ha pasat a valorar de poc realista i insensata, a noticia positiva, se’ns dubte es veuen a venir que les quotes personals que tant han defensat, i la tàctica suïcida que han emprat tard o d’hora arribarà al seu final, i amb ella la seva carrera política al capdavant per deixar pas a gent que no li tremoli el pols per defensar la independència, i que en funció d’això orienti la seva actuació per enfrontar-se amb l’estat, i aglutinar a questa majoria que ara mes que mai pot recollir de la societat civil.

Aquesta comèdia del finançament amb aquest fals front comú que tots sabem que tard o d’hora saltarà pels aires per falta de talla política, ja es motiu d’escarni dels barons socialistes com Alfonso Guerra, que el titlla d’irresponsable ja que un veto als pressupostos podria fer perdre el govern al PSOE, i propiciar una entrada del PP.

Crec que aquest senyor, el del famós ribot a l’estatut hauria d’entendre que a l’independentisme ens dona exactament igual que governi a l’estat un partit o l’altre, ja que en la qüestió territorial son exactament iguals, i per tant l’amenaça infantil que els serveix de escut ja ha caducat.

La situació amb el minso augment del finançament que al final hi haurà i la retallada de l’estatutet insuficient al Tribunal Constitucional, es ideal per plantejar ja seriosament l’enfrontament democràtic amb l’estat, i reclamar el retorn de la sobirania fugint de personalismes, i no fent cas d’amenaces estèrils i autoodis malaltissos que no condueixen a res.

Reagrupament independentista si no cau en cap d’aquestes errades pot significar el revulsiu per engrescar la vida política, i netejar-la de tanta mediocritat i por com a l’actualitat.  

La societat civil tindrà l’ultima paraula, però la flama esta apunt de cremar i cada granet de sorra serà benvingut abans no sigui massa tard.