ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

QUE NO FALTIN PROMESES

Sense categoria

Ahir en Zapatero amb la seva intervenció en el Cercle d’Economia a Barcelona va practicar l’exercici que mes li agrada fer: Les promeses.

Efectivament, ja podem tremolar tots que ho ha tornat a fer, clar que a Catalunya això no te massa mèrit, ja que amb una població de memòria fràgil i fàcil “d’embaucar” com diria en Laporta, i què en les ultimes eleccions sense propostes, amb els enganys reiterats rebuts i amb una única idea, la de la por al PP, els catalans li van donar 25 diputats i de postres la victòria assegurada.

 

Aquest personatge evidentment sap que juga en avantatge, i ho torna a provar amb aquell tarannà amable i compromès, que amaga la mesquinesa i la cortina de fum que hi ha en les seves promeses falses.

 

Ara ens ha assegurat que el nou finançament complirà el termini del 9 d’agost previst a l’Estatut, com si acceptar el compliment d’una llei orgànica fos un mèrit, i què serà un acord amb totes les autonomies satisfactori per tots amb el criteri de la solidaritat, se’ns dubte la farsa de la bilateralitat i l’acceptació d’aquestes regles del joc per part dels partits catalans es d’una mediocritat absoluta i al final ja sabem com acabarà, un cafè per tothom on la LOFCA dictarà sentencia com sempre en contra dels nostres interessos, i pel be comú en el qual nosaltres sempre hi sortim perdent, i aquest cop amb les culpes compartides ja que el text va ser acceptat per la majoria de partits i per la població en referèndum.

 

La segona promesa va venir de mans de l’aeroport del Prat, on ens diu que en el termini d’un any les institucions catalanes hi tindran un paper determinant en la seva gestió. La paraula determinant es de molta ambigüitat, i ja sabem que les decisions seguiran portant el pes d’AENA que amb la seva política d’un aeroport únic a l’estat, Barajas esclar, va eliminant oportunitats d’internacionalitzar el Prat i seguir sent un aeroport de segona amb el pont aeri a Madrid com activitat destacada, i companyies de baix cost operant-hi davant la permissivitat de la Generalitat que no s’atreveix a demanar el traspàs sencer per trobar una sortida a l’economia catalana al mon.

 

Tot plegat molt trist, i d’un cinisme què mereix una reflexió, ja que l’estat no canviarà, depèn de nosaltres capgirar la situació amb els polítics actuals o uns altres que deixin de col·laborar en el sistema per passar a lluitar contra el sistema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.