PROMESES SENSE FETS
En Pedro Sanchez s’ha passat pel forro les Declaracions de l’ONU en referència al Dret a l’Autodeterminació pel que fa al Sahara, de fet era previsible, en comparació el Marroc es Espanya i el Sahara es Catalunya, i ja hem vist quina ha estat la seva reacció. Res de nou amb aquest artefacte del franquisme anomenat PSOE pensat per mantenir aquesta farsa amb impunitat. Per altra banda les diferents vagues que ens anem trobant i la falta de resolució per fer-hi front dient per exemple que no poden rebaixar impostos dels carburants son la prova de la seva ineptitud i de que serveix aquest partit, res diferent a l’extrema dreta que sempre culpabilitza de tot.
José Antich ho descriu perfectament aquest autèntic frau de la política que com es veu fora de les fronteres no te cap influència.
Sánchez al pou: del Marroc a la falta d’aliments
José Antich
En política les coses poden canviar a una velocitat de vertigen. Si fa a tot estirar un mes, Pedro Sánchez veia el cel obert amb la dimissió de Pablo Casado com a president del Partit Popular i la consegüent explosió interna en la formació de la gavina després de la denúncia formulada contra Isabel Díaz Ayuso, i fins i tot s’especulava amb un avançament electoral del PSOE, ja que tots els seus rivals electorals tenien problemes; quatre setmanes després, el president del govern espanyol és un polític amb tantes fuites d’aigua que només un supervivent com ell és capaç de buidar-les. La revolta al carrer de nombrosos sectors, des dels transportistes als petits empresaris, des dels autònoms als ciutadans del carrer, des de l’esquerra o l’independentisme a la dreta, l’estan acorralant sense que aconsegueixi sortir del bucle en què s’ha ficat.
Hi ha risc d’una explosió social, ja que el preu de l’energia és insuportablement alt per a tothom mentre que el govern de Sánchez no fa res. Hi ha risc de desproveïment de productes alimentaris mentre que els diferents ministres afectats s’amaguen o simplement posen pedaços a un problema que no es pot resoldre amb ajuts d’alguns cèntims d’euro. Hi ha risc de tancament en cadena d’empreses que no poden fer front a uns costos que, en molts casos, les obliguen a parar la producció o alentir-la. No només és un problema industrial, sinó que les derivades afecten fins i tot el sector de la construcció, que afluixa el ritme d’una manera significativa. I el govern no respon. I el problema ja no és polític, sinó que ha arribat a la gent amb una inflació alta en què els diners serveixen per comprar menys coses. Això irrita la gent molt més que el que un polític es pot imaginar des del seu despatx. La depreciació dels diners en aquestes circumstàncies va molt de pressa.
Si a tot plegat s’hi suma l’error de la carpeta del Sàhara Occidental i la submissió amb el Marroc en espera d’un copet a l’esquena de l’amic americà, per no parlar de la invasió d’Ucraïna duta a terme per Rússia i que no té un final en l’horitzó pròxim, Pedro Sánchez té més fronts oberts que mai i és un president dèbil, amb aliats que comencen a ensumar que potser la seva aurèola de cavall guanyador completa el seu cicle. Aquest dimecres el seu soci de govern, Unidas Podemos, ho ha fet evident i el seu soci parlamentari més estable, Esquerra Republicana, també. En un altre moment, Sánchez hauria buidat aigua del vaixell; ara calla i promet respostes d’aquí a molts dies als camioners, als qui demanen que abaixi el preu de l’energia o als qui li demanen explicacions per vendre el Front Polisario i saltar-se les resolucions de Nacions Unides.
El passat 23 de febrer, Madeleine Albright, exsecretària d’Estat amb l’administració Clinton i primera dona a ocupar el càrrec, que ha mort fa unes quantes hores, publicava un article a The New York Times que ha acabat sent l’últim dels molts que ha escrit. Parlava de l’error de Putin amb la invasió, l’enorme mal que acabaria fent a Rússia i a la seva economia i relatava les seves vivències personals l’any 2000 asseguda davant seu en una petita taula al Kremlin. Putin és petit i pàl·lid, tan fred que és gairebé un rèptil, escriu Albright. És un article impactant i d’una visió geopolítica de molt alt nivell. Hi ha una frase que, encara que es refereix a Putin, té nombrosos destinataris: “Està segur que els nord-americans són iguals que ell, tant en el seu cinisme com en el seu desig de poder, i que en un món on tots menteixen, ell no té cap obligació de dir la veritat”. Viure en la mentida permanent t’hi porta, per més que qui així fa política arriba un dia que ja no pot fer més piruetes.