POR DE GOVERNAR
En aquesta setmana decisiva pel nostre futur més immediat, i per agafar aquest avantatge que els resultats electorals espanyols ens han donat, trobo encertat l’article d’en Toni Aira explicant la por a governar.
Un panorama complicat com l’espanyol no ens pot distreure de la vertadera responsabilitat en el nostre Parlament, declaracions com les de la CUP agafant com a referent resultats d’uns comicis on has demanat l’abstenció. La dinamica de posar damunt la taula el referèndum agafa força, però tots veiem que amb els resultats a la mà es un impossible, encara que sigui la solució ideal i madura en un Estat vertaderament democràtic. Entenc que el següent a acceptar-lo hauria de ser el PSOE que fins hi tot el va esborrar del seu programa a Catalunya i la seva proposta per nosaltres es la mateixa que els Populars, nomes cal sentir l’odi profund que ha destil·lat la candidata Carme Chacon que com excusa al seu fracàs ens parla de la volatilitat del vot i la pluralitat a Catalunya, un cop més lamentable com la resta de la campanya. Per cert un altre damnificat com en Duran i Lleida tampoc ha tingut la decencia política de presentar la dimissió, sembla una paraula prohibida en aquestes contrades.
Por de governar
per Toni Aira
I ara ve quan es retraten. Els socialistes fa temps que ho van fent, però tot apunta que hi persistiran. A Catalunya no van tenir cap problema en desplaçar el primer partit en vots i en escons per fer-se amb el poder i pactar amb Esquerra i Iniciativa, però ara veurem si el govern d’Espanya consideren que és cosa més seriosa i que no permet de segons quines fórmules alternatives i també avalades per unes urnes que trien majories i minories parlamentàries, no un Executiu. O és que potser ara tenen por de governar? O és que no volen posar a prova el mantra aquell que no són iguals que el PP… però que respecte al dret a decidir del poble de Catalunya sona tan igual?
És una gran fal•làcia dir que l’independentisme català ha renunciat al dret a decidir. És, simplement, fals. Convergència i Esquerra tenen present en tot moment, en els seus acords, les urnes, que els ciutadans tinguin l’última paraula. Ara n’hi ha que diuen que Artur Mas hi torna, però no es pot tornar allà d’on mai no has marxat. Del dret a decidir se’n van despenjar els socialistes després de dur aquesta reivindicació en el seu programa electoral. Després que el PSOE els obligués a recular, en un gest d’aquells que diuen tant i que els anivella tant al PP per la via dels fets (no paraules).
Jo vull un referèndum, igual com una immensa majoria de la societat catalana, independentista o no. Ho vull per poder passar pàgina, per poder comptar-nos com es fa en democràcia amb les coses importants, per assumir-ne les conseqüències i tenir bases sòlides per avançar. Per passar pàgina de l’actual estancament general. I a Madrid, per fer-ho possible (si és que consideren que cal), serà necessària una clara voluntat política. Com per avançar en tantes altres coses. Que això els socialistes no ho volen o no poden fer (o totes dues coses alhora)? Doncs ja n’anirà prenent el relleu Podemos, que a punt ha estat de fer-ho ara. I llavors ells també s’hauran de retratar. Llavors, és clar, caldrà que ho facin en funció d’on sigui en aquell moment la política catalana, perquè aquí també val a dir que una part de l’independentisme s’està retratant de mala manera. I és que la por a governar, a prendre decisions de veritat i a ser conseqüents amb els discurs oficial que es defensa no és només cosa d’una part de l’espanyolisme.