PEIX AL COVE
Aquesta expressió tant convergent per explicar la gestió d’aquest partit al Govern de la Generalitat i la seva relació amb els Governs espanyols de torn, dita molts cops despectivament, ara ho podem aplicar a Esquerra aquest cop amb diversos fronts i sense cap resultat tangible més que el ridícul constant i els intents de blanqueig de cada presa de pel del Govern espanyol. Ho justifica molt bé amb el seu estil directe i ironic en Bernat Dedéu amb el Codi Penal al Cove.
El Codi Penal al cove
Bernat Dedéu
Per analitzar la política catalana només cal fer una cosa tan senzilla com deixar passar una mica el temps. Succeeix com quan un amic s’enamora d’una pelandrusca que només el desitja per muscular vanitat i, mentre t’explica amb els ulls encesos de llum que viuran junts pel segles del segles, tu ja imagines el dia en què et trucarà perquè el consolis a la barra d’una cocteleria. Ara s’esdevé ben bé el mateix, però, mercès a la hipervelocitat del món i a l’estupidesa oceànica dels nostres líders, la decepció cada dia és més ràpida. És així com, per exemple, mossèn Junqueras ens havia contat fa ben poc la bona nova de les reformes al Codi Penal enemic com una garantia d’acabar amb la llosa delictiva (i la inhabilitació) que pesava sobre la majoria dels nostres màrtirs. En termes de pacificació, deia l’Oriol, tot plegat deixaria els acords de Divendres Sant com un simple joc d’aficionats.
Doncs bé, ahir mateix l’independentisme rebia l’enèsim bany de realitat i sabíem que el jutge Marchena confirmava la inhabilitació de Dolors Bassa, Jordi Turull, Raül Romeva i el mateix Junqueras, impedint-los concórrer a unes eleccions fins a l’any 2031, extingint també les de la resta d’encausats. Fins aquí, en resum, la jugada mestra i la nova filosofia pujolista del Codi Penal al cove dels genis d’Esquerra. Ahir feia molta gràcia veure la majoria de polítics republicans fent de convergents, tot dient que els jutges espanyols no havien retirat les penes a tot déu perquè havien aplicat malament una llei ben feta. L’argument té gràcia, sobretot perquè, com saben els mateixos encausats del Procés, les togues del Suprem no necessiten cap llei, ni ben parida ni estrafeta, per inventar-se tumults, sedicions i, si cal, bombes atòmiques, mentre l’objectiu sigui cardar algun indepe a la garjola.
Hi ha coses que fa un pèl de vergonya explicar, en aquest punt del vodevil, però el llistó de la tribu és tan baix que caldrà tornar-hi. Pedro Sánchez va cedir a la reforma del Codi Penal que demanava Esquerra no perquè volgués desjudicialitzar (ecs) el conflicte català, sinó perquè sabia del cert que, amb la reforma actual, els jutges continuarien fent-li la feina bruta. De la mateixa manera que el presidente aprofità la repressió policial i jurídica de Rajoy per fer-se el magnànim i abaixar l’accelerador dels calbots davant d’un independentisme ja vençut, ara Sánchez també ha intuït genialment que, cedint una mica amb la reforma penal, podia reguanyar políticament el centre a Catalunya (així ho està fent molt bé Salvador Illa) però també a Espanya, a còpia de respectar la decisió final de Marchena. Jo ja us he canviat la llei, diria el líder socialista: el que no puc és fer desaparèixer els jutges fatxes.
Com sempre, quan jugues a fer-te el llest amb l’Estat, aquest et fot una sobirana pallissa. La història de tot plegat encara té més gràcia, perquè, quan s’aprovà la modificació dels delictes de rebel·lió i sedició, Esquerra va permetre i pactar que el PSOE, a través de Patxi López, aclarís de seguida que la reforma en qüestió continuaria penant els intents de cop d’Estat no violents i, especialment, que garantiria el processament de Puigdemont en cas de retorn. Com passa sempre, als líders d’ERC no només els ha acabat traint la seva inaudita estupidesa a l’hora de xerrar de tu a tu amb un estat, sinó també el seu odi militant per qualsevol cosa que faci tuf de convergent (encara més si es refereix al president 130). Després d’afavorir el blanqueig de la projecció internacional d’Espanya amb el canvi del Codi Penal, pobrets meus, no els deixen ni exercir de regidor de parcs i jardins.
De fet, i per si els faltés munició als socialistes, la resolució de Marchena ha complicat encara més el judici a Jové, Salvadó i els excàrrecs del Govern a causa de l’1-O, amb la qual cosa Sánchez encara té uns quants indults al sarró per fer que Junqueras li vagi aprovant lleis xupiguais, multisexuals, pressupostos… i, si és necessari, tot l’himne d’Espanya en patinet. Comptat i debatut, no cal que ens deprimim, perquè necessitàrem trenta anys de Convergència per veure que això del peix al cove no anava gaire lluny i, sortosament, només uns quants mesets de Codi Penal al cove per arribar a la mateixa i exacta conclusió. De tant en tant i sense que serveixi de precedent, els nostres temps ens regalen una certa alegria.