ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir la Mesa del Parlament, en representació de l’organisme i dels respectius partits que en formen part, va rebutjar la tramitació per una Iniciativa legislativa Popular a favor d’una proposició de llei per convocar un referèndum d’autodeterminació, amb l’aval record de més de 10000 promotors, i més de 7000 missatges demanant la seva admissió, però les competències del organisme i la sagrada Constitució Espanyola han estat l’excusa perfecte.

Efectivament, les il·lusions dels integrants de Deumil.cat i Catalunyaestatlliure, promotors de la iniciativa, i de tots els col·laboradors engrescats amb el projecte, junt amb els anhels de molta part creixent de la societat catalana sensibilitzada amb el tema, i què sobradament ha demostrat amb les dues grans manifestacions sobiranistes a Barcelona  dels últims anys,  la més recent al cor d’Europa, i la creació de multitud de plataformes i iniciatives que reclamen aquesta via, han quedat frenades per la mediocritat de la classe política catalana, i com ha dit un dels impulsors l’Enric Canela, s’ha demostrat que l’independentisme en aquests moments es extraparlamentari.

La mesa formada per Benach (ERC), Clotas i Santos (PSC), Luna (PP), Miralles (ICV) i Castellà i Coromines (CIU), va negar aquest dret a la ciutadania en una iniciativa jurídicament impecable, què primer va ser endarrerida per ridículs defectes de forma, i ara rebutjada per no poder el Parlament legislar sobre el tema, i no ser competent amb la matèria d’acord amb la Constitució i l’Estatut, o sigui es una iniciativa anticonstitucional i antiestatutaria.

Es dona la circumstancia què el Parlament ha votat fins a quatre cops resolucions favorables a la no renuncia al dret a l’autodeterminació, o sigui què es una resolució totalment política, pel que fa al PSC i PP podia ser previsible el seu rebuig, ja que ells ja tenen el seu model d’estat consolidat, i son contraris a qualsevol consulta a la població què pugui alterar aquests paràmetres que ells defensen per damunt de qualsevol interès dels seus propis votants.  La cosa es mes greu amb ICV, CIU i ERC què en les seves declaracions ideològiques contemplen aquest dret que ara han negat.

CIU segueix demostrant que la seva aposta pel dret a decidir segueix sent una cortina de fum, per molt que dins la organització hi hagi molts independentistes què malauradament no son la majoria, i segueix apostant quan arriba l’hora de la veritat per no bellugar res que perjudiqui el seu únic objectiu, què es la recuperació del poder a canvi del que sigui, i pactant el que convingui, poca cosa ha canviat, apart de gestos estèrils què es perden en el temps.

El cas mes extremadament greu, es la negativa del Sr. Benach d’ERC, què m’imagino que segueix la deriva d’aquest partit, ja podem dir ex-independentista, i que veient la seva submissió total als socialistes catalans, l’esperpèntic boicot a Zapatero en la seva inauguració de la T1, on Carod (el del referèndum al 2014….) se’l veia molt còmode amb el paper patètic que tenien reservat les autoritats catalanes, i ara la negativa al dret a l’autodeterminació, completa un cicle de conversió d’aquest partit en una eina molt útil per saltar la legalitat vigent, a una simple marca blanca del socialisme català.

Aquest maldecap què els hi venia al damunt amb unes possibles eleccions a la cantonada no se’l podien permetre, i han mostrat la seva vertadera cara, la de les proclames i ganes de menjar-se el món en època preelectoral, què ràpidament s’oblida, ja que son paraules buides en el vent, i que tanquen la porta als nassos a una part molt important de la població.

Ara cal tenir memòria, i no oblidar-nos del fets tant transcendents i covards com aquests, per saber que cap d’ells mereix el nostre vot en les properes eleccions, amb l’esperança d’aquesta força transversal que aglutini l’independentisme, i ens deslliuri d’aquests traïdors als seus suposats principis.

La resposta ha de ser contundent en el proper acte de sobirania, el dia 27 de juny a Barcelona per demanar respostes i actuar amb conseqüència.