Aquest pamflet socialista i gens sospitós com diria el Predident Montilla de fer-se per independentistes, com va afirmar de les consultes, ens ofereix les dades de la seva ultima enquesta, i on la dada que més crida l’atenció es el 39% favorable a la independència, i el 40,6% contrari, amb un 20,4% d’altres opcions per la pregunta de que votaria per un referèndum sobre la independència, si be els percentatges son menors que la UOC, estaria a les portes de ser la opció majoritària.

Observem dades interessants com que les poblacions de menys de 10000 habitants opten per la opció independentista amb una 48,4%, mentre a ciutats com Barcelona s’imposaria el no. Es poden llegir frases com “el divorci comença a ser, per una de les parts, la solució inevitable”, donant alerta de la fractura de Catalunya amb Espanya, i ho lliga amb altres dades com la consideració de nació que a Catalunya es favorable per 52,8 a 42,6, i a Espanya negativa amb 15,9 a 80,1, on també consideren el castellà discriminat amb un 50,6, què contrasta amb Catalunya, on no el consideren discriminat 81,4. Pel que fa a la solidaritat catalana, vista des d’aquí es afirmativa en un 83,6, mentrestant a Espanya es considera que no 51,7, i associen cada cop més Catalunya amb nacionalisme, radicalisme i independència per davant d’altres adjectius.  

Les diferencies amb l’enquesta del CEO, i on la opció independentista escala posicions de manera important, es deu a la diversitat d’opcions de l’enquesta anteriorment esmentada davant la de GESOP del Periodico, on tant sols es positiu o negatiu. Per partits ERC 97,5, CIU 56,9, ICV 36,4 i PSOE-C 30,1 son per ordre  de partidaris de l’estat propi, i PP 90,6 i UPD 91,6, son els més contraris, afirmant què la única nació es l’espanyola.

Davant la negació de la realitat del President i el seu partit, amb la seva aposta per un text mort i condemnat anomenat Estatut, i el convenciment de Mas per dir-nos que un referèndum seria una derrota com excusa per no convocar-lo, i sempre amb l’exemple del Quebec, i les seves dues derrotes, oblidant  les victòries d’altres exemples, i la passivitat d’ERC, apareix en aquest mitja oficial, i davant la resposta simple de si o no, que el vot favorable a l’estat propi s’apropa molt al triomf, i gairebé ja un empat tècnic, ja que també cal recordar que no fa falta que els 7 milions de catalans votin si, simplement la majoria dels que vagin a votar, què com en tota democràcia normal es suficient.

D’altra banda les diferents percepcions de les Espanyes i Catalunya fa veure dos mons diferents, i ho veiem amb la croada constant amb la llengua castellana, i el terme nació àmpliament rebutjat fora del nostre territori, i ho associant amb radicalitat, i no amb terrorisme com en el País Basc, ja què aquí no tenen aquesta excusa  a punt per posar-ho tot en el mateix sac. Pel que fa a la solidaritat es veu que no en som prou amb un espoli de 22 mil milions, ens volen deixar directament despullats.

En definitiva, més dades per l’optimisme, i per desmentir aquells que veuen l’opció llunyana, i rebutgen declaracions unilaterals, com si es tractes d’una bogeria, quan en realitat si ho volem es un futur molt proper, i a l’altra costat també ho saben, i actuen amb conseqüència.

La venda d’entrades pel partit amistós de demà entre Catalunya i Argentina no porta un ritme molt alt, i hores d’ara son 30000 les venudes, una xifra pobre, i més comparada amb l’aforament del temple blaugrana. El cop d’efecte de la contractació de Johan Cruyff, i una selecció tant potent com la  Argentina dirigida per Maradona, i amb el millor jugador del món a les seves files Leo Messi, no amaguen un problema de fons, i què és la formula dels partits nadalencs de costellada esta esgotada, i ha donat tot el seu redit.

La gran inversió econòmica realitzada per allargar un any més aquesta il·lusió en unes dates dolentes, i sense esperança de canvi si seguim sent una autonomia espanyola qualsevol, ha portat al president del màxim organisme de futbol català Jordi Casals, i el nou seleccionador, a afirmar que si Catalunya no es capaç d’omplir el camp, potser que ens fem mirar això de la nació catalana. Mentrestant el seleccionador parla de la  il·lusió dels jugadors, i la seva decepció per la poca venda, dient que ells venen per orgull i amb ganes, però el públic no actua igual, cosa que potser fa plantejar que no val la pena l’esforç realitzat.

Tal com diu en Jordi Casals, però en un sentit diferent al seu, si que ens hem de mirar això de la nació catalana, ja que es un terme buit de contingut, i gens respectat com tots sabem, el pas real i definitiu es ser un estat, llavors i automàticament no hi hauran aquestes paxangues, sinó partits oficials on els nostres competiran de tu a tu amb qualsevol selecció mundial, i amb competicions oficials en joc. De cop i volta l’afluència de públic deixarà de dependre del sentiment i obligació de completar un miratge com ara, i simplement dependrà del rival i l’interés esportiu del partit, com en qualsevol estat normal del món.

La  ciutadania va agafar aquests partits com un pas endavant cap al reconeixement, i amb tota la il·lusió va respondre i molt, cosa que no es pot dir de molts jugadors que amb excuses de mal pagador mai s’han involucrat prou en el projecte, i ara no tenen cap dret a exigir res. El pas del temps ha vist passar dos cops a Brasil, a l’Argentina, i un partit molt simbòlic contra Euskadi que tots recordem, però seguim sent on érem, una petició constant a la Federació espanyola perquè ens deixi una data per poder jugar, amb prohibicions incloses com la del partit amb USA, sense que els catalans poguéssim fer res més que complir la humiliació.

La persecució de l’estat espanyol a totes les federacions catalanes que han volgut la oficialitat, per minoritari que fos l’esport que representen, ens diuen molt clar, què l’esport rei com es el futbol, senzillament es impossible que ho aconsegueixi amb la situació on ens trobem. Nomes hi ha una manera, i es aconseguint l’estat propi, i això hores d’ara ho sap molta gent.

Continuar picant pedra contra un mur immens no porta enlloc, i la gent ho tradueix en aquest cas amb aquesta venda fluixa d’entrades, no cal que des de la federació catalana es vulgui vendre el que no es, no hi ha altra via pel reconeixement que la sobirania, el demes es vendre fum, i com ja se sap el fum amb una mica de vent s’esvaeix i deixa la realitat ben despullada.

Durant l’acte solemne al Palau de la Generalitat per la commemoració del 650 aniversari d’aquesta institució, va afirmar que Catalunya està disposada a rebel·lar-se quan se li nega allò que vol ser. Ho ha argumentat dient que ser una nació, no es una dèria, ni un caprici dels catalans, ja que la historia, la voluntat d’autogovern, i la cultura i llengua mil·lenària, son els arguments per dir que Catalunya es una nació.

Ha  afirmat que es el resultat de la suma i addicció de sentiments, voluntats i fets, i no es una reivindicació de un reconeixement constitucional, sinó definint una realitat, i no fa falta que ningú ens digui el que som, ja que ho tenim molt clar, i el nostre futur serà conseqüent amb aquest passat, i les nostres aspiracions, que ara es l’Estatut, a traves del qual es renova la vigència de la institució sempre amb respecte al marc constitucional, i disposats a exigir respecte.  També s’ha referit als sis segles i mig d’història que refermen l’autogovern, com l’essència que ens defineix com un sol poble, i rememorant els seus antecessors, i la seva lluita per les llibertats nacionals, què fan veure una historia compartida.

Se’ns dubte aquest discurs per la commemoració d’aquests 650 anys, en molts dels seus aspectes no es correspon amb els objectius del seu partit, què justament van en sentit contrari, els arguments que ens ofereix de la vellesa de la institució, la cultura o la llengua mil·lenària relacionada amb la voluntat d’autogovern, no comporten que es una nació simplement amb un autogovern dirigit per un altra territori, sinó la voluntat de ser el que es coneix com un estat, altra cosa seria bastant pobre i incomprensible amb aquesta auto limitació del poder de decisió.  Com diu el president, no fa falta que ningú ens digui el que som i tenim molt clar les nostres aspiracions, això està molt be, però s’oblida del petit detall que per altra banda no vol sentir parlar de les consultes per decidir el nostre futur, i molt menys d’un referèndum vinculant per democràticament i pacíficament poder decidir aquest anhel de que ens parla.  Aquest respecte al  marc constitucional que tant venera, no pot ser l’excusa per coartar aquesta voluntat del poble per decidir lliurement el futur, i si ho es, s’ha de superar, cosa que no en vol sentir a parlar, per tant fa trampa, ja que parla de poder de decisió, però sempre que no es mogui dels paràmetres mentals què ens vol imposar.

Ens parla de l’essència de l’autogovern, i de l’admiració per antics presidents, i la seva lluita per les llibertats nacionals. Aquestes no es poden basar en un simple estatut d’anar per casa d’una simple regió d’un territori, no li sembla que sis segles i mig per arribar aquí seria una fi molt trista i inútil. No vulgui enganyar, ni manipular les paraules, ja que tot això que ha lloat precisament ens carrega d’arguments per demanar i recuperar el nostre propi estat, o com a mínim per poder decidir-ho lliurement, altra cosa  es demagògia socialista, a la qual ja estem acostumats.

En definitiva, no hi ha res més contradictori, què veure un nacionalista espanyol com el President Montilla, intentant lloar la historia catalana i els seus anhels de llibertat, per acabar reduint-ho tot a una autonomia de pa sucat amb oli.

Arran de la victòria en el Parlament de la ILP antitaurina, què desprès d’haver superat les esmenes a la totalitat, ara seguirà el seu tràmit parlamentari, i esperem elimini aquesta practica de la barbàrie en el nostre territori.  Realment va ser curiós com els defensors de la festa com l’anomenen ells, van centrar el seu discurs en un suposat debat identitari del que es espanyol o català, i van obviar totalment la defensa de la tortura animal, què no crec que ningú amb plenes possessions mentals pot defensar.

El diputat del PSC David Pérez, va declarar un cop acabat el debat i en to moderat, què en el seu grup segurament la majoria es partidària de la prohibició, cosa que contrasta amb la seva intervenció on va assegurar que el tema de fons es identitari, i va afirmar que era del Barça, li agradava Loquillo, Sau, els Castells i els toros Puc?, per la seva banda la Vicepresidenta De la Vega es mostrava partidària de no prohibir, sinó d’escollir en llibertat.  Des del Partit Popular la Alicia Sanchez Camacho, ha demanat saber el sentit de cadascun dels diputats de CIU i PSOE-C que tenien llibertat de vot, i ha defensat la llibertat d’escollir si volem anar als toros o no, i ha criticat clarament les prohibicions.

Una de les claus del tema, era que els diputats amb aquesta votació secreta i la llibertat donada als dos partits majoritaris, podien votar vertaderament sota el seu criteri, i no sent un numero més del partit que els ha escollit. Aquesta es la gran avantatja de les llistes obertes, on cada parlamentari es responsable davant la seva consciència i davant els seus electors de cada pas que dona, tot hi ser amb una qüestió no cabdal pel país, es un començament, i la nova llei electoral ha de contemplar aquestes llistes que no siguin patrimoni de la direcció de cada partit, i un calaix on van a parar totes les pomes sense que els electors puguin triar la que més els hi agradi.

Respecte a les reaccions del socialista, crec que la seva pregunta sobra, ja que la resposta es si, i plantejar això en clau identitaria, nomes significa el grau alt de xenofòbia que desprèn el nacionalisme espanyol, què curiosament molts cops no es considerat com a tal.  De la mateixa manera destaca el cinisme de De la Vega que defensa la llibertat d’escollir, encara que es veu que nomes es en qüestions de banyes, ja que quan es tracta de decidir el futur d’un poble, la seva postura ja es totalment diferent.. De la mateixa manera la Alicia pel PP no te cap dret a saber el vot precisament secret dels diputats, i menys a defensar la llibertat d’escollir, quan feia una setmana volia prohibir qualsevol consulta per l’estat propi, què es veu que aquesta no en tenim dret, com tampoc es tracta de poder triar d’anar o no anar a veure els toros, l’assumpte es la tortura animal i injustificada que allí s’ofereix, i això en el segle que estem, i amb una civilització més o menys avançada, no te raó de ser amb independència del lloc on es practiqui aquesta atrocitat.

En definitiva un debat curiós el que ha generat aquesta iniciativa, què ha posat el terme llibertat en boca de molts, però que en segons quins temes pren un significat molt diferent.

Ahir es va presentar aquest manifest encapçalat per Enric Canela, Santiago Espot, Enric Fontanals i Mossen Dalmau, com una alternativa per anar al mateix lloc on vol anar Reagrupament, però no des de dintre, sinó agafat de la mà, i amb la voluntat i objectiu de que la nostra nació formi part dels pobles lliures del món, deixant provisionalment les nostres diferencies per aconseguir una majoria parlamentaria per proclamar la independència la propera legislatura.

Aquests quatre promotors, asseguren que no volen crear cap marca electoral, però que si ningú comparteix aquest esperit de gran coalició independentista hauran de crear una alternativa. Reconeixen que el seu discurs es gairebé idèntic al de Reagrupament, però donat els recels que desperta aquesta opció en sectors sobiranistes, volen aixoplugar en una xarxa on tothom si senti a gust, i no disgregui el vot per l’estat propi, ja que consideren que la opció abans esmentada per si sola te difícil entrar al parlament, i ho assolirà més fàcilment dins aquesta gran coalició on tothom conservarà la originalitat individual o de grup, però dins el mateix sac.

El manifest insisteix amb la idea de l’espoli continuat al territori català, i la voluntat espanyola de fer-nos desaparèixer com a nació, fa urgent  un canvi radical en forma de posar la independència a la centralitat política, per això es demana aparcar les nostres diferències, per treballar junts per aconseguir la majoria parlamentaria per fer possible l’objectiu.

Per fi ha vist la llum aquesta iniciativa aprofitant el rebombori de les consultes del 13 de desembre, i on en un manifest que signaria qualsevol independentista, no es pot limitar a ser una copia de Reagrupament,  o crear un partit alternatiu, ja que això només faria que crear divisió i afeblir el vot independentista, on per cert discrepo de que per si sola la formació liderada per Carretero no ha d’aconseguir folgadament la seva entrada al Parlament. La seva voluntat ha de ser la de ser una gran plataforma perquè tothom des de les seves posicions vagi unit a les eleccions, cosa que Reagrupament pot aconseguir en part, però malauradament altres sectors que posen per davant equivocadament el factor dreta – esquerra abans de l’objectiu, difícilment s’hi incorporaran.  Si compleix aquesta funció perfecte, no pot voler anar més enllà, ni caure en el parany dels personalismes interessats per damunt del gran objectiu, amb quotes a les llistes per exemple, que crec predicant amb l’exemple han de ser llistes obertes, i triades amb assemblea per donar exemple de regeneració democràtica.

Cal explicar molt clarament en que consisteix cada pas, per no donar la sensació de complexitat, interès o falta de coordinació que sigui clarament aprofitada pels sectors que no volen que res es bellugui, com ha succeït amb les desavinences publiques desprès del 13 de desembre entre coordinadores. Pel que fa a la resta ara toca aparcar qualsevol diferència, i aplicar el mètode de si sumem guanyem.

Ahir es va presentar un manifest signat  per un bon grapat de persones sota el nom de la “Plataforma para la promocion y difusion de la fiesta”, i contrari a la ILP per prohibir les curses de braus al Principat. En Luis Corrales, president de l’esmentada agrupació, va arribar a comparar els antitaurins amb Hitler, assegurant que fan bandera d’una suposada superioritat moral, i va defensar la mort heroica i honesta de l’animal, i va reblar que no senten cap pena per la sang de l’animal, ja què la mort es irrenunciable a l’únic  art real que existeix.

El manifest de la Mercè per la llibertat, tracta sobre el dret a organitzar curses de braus en llibertat, ja què la prohibició seria perdre una part d’aquesta, i va signat per gent com Jaume Sisa, Calixto Bieito, Joan Majó, Pep Munné, Joan Barril, Mercedes Milà, Albert Boadella, Francesc de Carreras o la consellera nacional de CDC Natalia Molero entre molts altres.  Per cert aquesta ultima va precisar sentir-se frustrada perquè es protaurina i independentista, mentrestant en Sisa va titllar els antitaurins de dogmàtics i fonamentalistes, ja què l’espectacle no perjudica ningú, i el brau te totes les de guanyar davant un home indefens. 

El manifest es centra en el concepte de llibertat, i critica que els representants de la ILP basen els seus arguments amb l’enfrontament entre espanyols i catalans, i no per la dignitat de l’animal. Vinculen les festes de la Mercè a Barcelona com un espai de llibertat, tolerància i diàleg on tothom es respectat, i introdueix l’espectacle taurí com un element clau, i on la paraula prohibició la oposa al concepte de llibertat.

Demà es votaran al parlament les esmenes a la totalitat sobre la iniciativa antitaurina, i sorgeix aquesta plataforma que oblidant-se totalment de la paraula tortura o maltracte animal, ben argumentada pels promotors de la ILP, i que no es superioritat moral, se’n diu evolució o simplement civilització. Pel que fa a la mort heroica i honesta de l’animal, i l’orgull de no sentir res per la sang, dona idea del codi ètic d’aquest personatge, i els valors que ens vol transmetre de defensa de la violència desmesurada i la tortura d’un animal , com la cosa més normal del món, i fent estralls la teoria de la suposada evolució i superioritat de la raça humana sobre la resta. La Natalia Molero ens parla de ser protaurina i independentista, aquí ens barreja pomes i peres en el mateix cistell, també et pot agradar la paella i ser protauri per seguir els seus raonaments, son coses que res tenen a veure, es parla de la consciència del maltracte animal simplement.  En Sisa ja ratlla el deliri dient que no perjudica a ningú, i què el brau te totes les de guanyar, s’oblida un petit detall que el suposat espectacle es basa en un toro contra un torero armat amb l’espasa, una quadrilla de gent, un picador a cavall que va punxant l’animal, i on al final acaba fet un colador sagnant pels quatre costats, això anomena ell tenir les de guanyar.

El manifest es pura demagògia, ja què la llibertat no es mesura per poder fer tot el que es vulgui, i aplicar l’ètica més racional per prohibir la tortura sigui humana o animal, i d’una manera gratuïta com aquesta, es reforçar la mateixa llibertat i la dignitat de la raça humana, un altra cosa es barra lliure per defensar totes les aberracions possibles sense mesura.

Entre els signants trobem gent com Albert Boadella o Francesc de Carreras, coneguts pel seu odi a qualsevol proposta catalana sigui la que sigui, i no son uns grans exemples d’imparcialitat, no ens donen cap argument raonat, i els interessa treure el tema espanyol i català, què res te a veure amb el tema.

Els parlamentaris tenen la oportunitat de demostrar que la societat evoluciona, i aquest espectacle caducat, ha de passar al record d’un acte vergonyós, com molts d’altres al llarg de la historia de la humanitat, i on per sort l’evolució de la espècie te que anar esmenant per damunt de gent amb fam de sang i violència.

Arriba desprès de set anys del tancament d’aquest diari basc per col·laboració amb ETA, i sense cap prova que ho confirmi, el judici contra cinc dels seus directius a l’Audiència Nacional, amb un cas denunciat per multitud d’organitzacions, i clara prova de les pràctiques que utilitza l’estat de dret espanyol per acabar amb les diferents identitats que conviuen al territori, diferents a la seva idea única sobre l’imperi, i que en el cas del País Basc, i amb l’excusa perfecte de la violència, serveix per barrejar qualsevol manifestació cultural autòctona amb el terrorisme.

El 2003, el jutge Juan del Olmo va ordenar la clausura temporal de la publicació, i l’embargament de tots els seus bens sota l’acusació de que ETA va intervenir en la creació, designació de direcció i objectius del diari, que eren amb l’excusa  cultural de l’idioma èuscar, promoure la idea terrorista i els valors que defensa. Tenint el dubtós honor de ser un cas únic a Europa d’atac a la llibertat d’expressió, i informació en una suposada democràcia.

Es dona el cas que l’acusació de la fiscalia va sol·licitar l’arxivament del cas per falta de proves, però la sala penal va considerar que es podia continuar aquesta farsa amb l’acusació popular de dos entitats amb clares connotacions feixistes com Dignidad i Justicia i la manipulada Associació de Víctimes del Terrorisme, què no aporten cap prova, apart de la seva xenofòbia pel que no consideren que segueix la directriu oficial espanyola, i on per cert, a diferencia d’altres ocasions no se suspendrà el judici com ja s’ha fet altres vegades.

No s’acaba aquí aquesta barbaritat i atropellament jurídic, ja que el Ministeri de l’interior davant les acusacions dels acusats sobre tortures de la Guardia Civil sofertes,  els acusa de col·laboració amb banda armada per seguir el manual de directrius d’ETA, i sembla no dona credibilitat a les detallades tortures exposades, què son una clara violació dels drets humans en aquest regim democràtic de pa sucat amb oli.

Son casos que nomes poden passar en un estat amb una cortina de fum anomenada democràcia, què en realitat esta molt lluny de ser una realitat, es molt greu tancar una publicació per estar pensada i executada com a cultura basca, i un cas insòlit a l’Europa Occidental, encara ho es més desprès de 7 anys sense proves de la seva vinculació terrorista, i nomes per l’acusació de dos grups feixistes que tampoc presenten cap prova, es mantingui aquesta parodia de judici, per acabar-ho d’adobar no reconèixer les tortures policials espanyoles que cada any son denunciades per les organitzacions internacionals dels drets humans, i on en tenim molts exemples, ja dona idea del tipus d’estat de dret exemplar que ens volen vendre.

Aquesta es l’alternativa a l’estat propi, amb un estat modern i just sense cap rèmora del passat, els arguments es van multiplicant, i francament no veig ningú amb un mínim desig de llibertat, què sigui capaç de posar impediments a aquesta decisió tant fàcil entre llibertat o repressió.

Les reaccions que provenen dels partits que formen el nostre Parlament actual sobre les consultes independentistes no poden ser més decebedores, simplement no pensen fer res, i seguiran el seu full de ruta que passa per esperar la sentència de l’Estatut per part del TC, recollir les engrunes que en queden, i gestionar-les amb diferents versions depenent de qui ho faci. Tota la resta es paper mullat, i com ha dit avui en Joan Carretero, aquesta cambra esta podrida, i necessita un canvi radical de dalt a baix per recuperar la dignitat que hores d’ara tant sols representa un sector de la societat civil.

El que ens ofereix l’estat espanyol, apart d’insults i menyspreu per un exercici democràtic, son fets com els que han succeït a la cimera climàtica de Copenhaguen, on la delegació de la Generalitat que treia pit per ser la única amb oficina pròpia sense tenir estat, ha vist com l’estat espanyol no ha acreditat a tots els membres de la delegació, i nomes tres han estat els escollits, entre ells el President Montilla, la resta amb el vicepresident Carod Rovira al capdavant s’han hagut d’enregistrar com una ONG, en resum un gran caos, i una manera de fer el ridícul pel món fent veure el que no es, amb delegacions de pa sucat amb oli, similar a la idea aquella de les olimpíades per territoris sense estat, tot una cortina de fum, per amagar que en aquest món si no ets un estat, no ets ningú.

Els partits nacionalistes espanyols com Ciudadanos i PP, no han parat de desacreditar l’exercici democràtic de les consultes, un fet normal ja que ells enyoren més altres temps que els actuals, per la seva banda el PSOE-C utilitza tots els seus mitjans per silenciar el tema, i tant sols minimitza els importants resultats, amb un President al capdavant que continua fent-se l’orni alhora d’escoltar la veu de la societat, tot un exemple per no imitar. Pel que fa a CIU i ERC han passat en 24 hores de parlar de referèndums vinculants per la propera legislatura, a córrer a dir que no donaran suport a la ILP presentada i que els faria possible, deixant ben clar que en el terreny de l’autogovern la seva única ambició es aprofitar el poc que quedi en peu de l’Estatut, i poca cosa més.

Per tant la conclusió es que l’Estat Propi, nomes te una defensa que es la societat civil organitzada, i què contradient el que deia en Lopez Tena, que el que es tractava era de fer un referèndum, i no de preparar cap opció política, jo amb tot el respecte, li diria que ni aconseguint milions de vots, per si sols seran insuficients, si no hi ha una força política que els canalitzi en el Parlament com a voluntat popular, i hores d’ara aquesta opció es clarament Reagrupament amb un objectiu ben definit, i tot el seguit de grups i plataformes, què esperem tots junts formin aquesta gran coalició per portar els nostres anhels a la cambra i exercir-los, ell hauria de saber que cap partit actual te cap intenció de donar un pas endavant, per tant no es poden perdre el temps amb discussions estèrils o protagonismes que ara no toquen.  

Tothom ha de ser conscient del que ens hi juguem, i el més important es que tot suma, com exemple posaré l’entrevista d’avui a Carretero, que assegurava que si es pel be del projecte, faria un pas enrere en benefici de Carles Mora o Joan Laporta per posar dos exemples. Aquest es l’exemple a seguir, ningú sobra, però el més important es sumar, i què el projecte independentista arribi a bon port.

Desprès del 13 D, crec que cal valorar com un èxit aquest 95% de vots per l’estat propi, què suposen pràcticament la totalitat dels 200000 vots emesos, i una gran victòria en tots els vora 170 municipis amb dret a vot aquesta jornada, es un capital que s’ha de saber administrar, i què se’ns dubte es la punta de llança de cara als futurs actes que vindran, i què finalment han de culminar amb una opció política per posar potes avall el Parlament el proper any, i fer un canvi de rumb en direcció a Europa, i deixant enrere la via tronada espanyola.

He pensat uns quans títols per l’article, i desprès de caure amb tòpics i més tòpics, m’ha vingut la llum en forma de descoberta llunàtica, i simplement ha calgut una petita adaptació. Crec en la lliçó que l’independentisme va donar ahir de forma cívica i totalment democràtica, i on seguint la tendència de les enquestes, i la lògica indignació de qualsevol que senti alguna cosa per aquesta terra o pel seu futur en general.  La participació de vora el 30 %, crec francament que no es dolenta, tenint en compte els mitjans per fer aquests comicis, amb un voluntariat formidable, però sense cap dels recursos dels referèndums convocats pel govern de torn, i així amb una sabata i una espardenya, s’ha vist com en pobles petits on el contacte personal es el mitjà preferent la participació ha estat molt més alta, i a mesura la població creixia amb habitants anava baixant, degut precisament a aquesta falta de recursos per difondre la campanya, i lluitant contra el silenci informatiu dels mitjans i la nul·la propaganda institucional, què no ha evitat el gran ressò internacional de les consultes pel món, crec un objectiu més o igual d’important que el resultat.

Cal apaivagar ràpidament aquestes desavinences entre la Coordinadora d’Osona i la Coordinadora de la resta del territori, ja que es el que menys convé, més que res per no donar carnassa als nostres enemics que son molts i espantats. Les reaccions del President Català, més pendent d’inaugurar línies de metro que del que la societat demana, segueix menysvalorant les consultes, i segueix aferrat a un Estatut moribund com la seva taula de salvació. Iniciativa segueix la seva aposta federal totalment fora de lloc, i diu que la participació es poca, obviant que en les passades eleccions al Parlament els seus votants no van ser gaires més, coses de la memòria.

Pel que fa a CIU, Oriol Pujol i Felip Puig ja donaven per fet que el dret a l’autodeterminació tindria un paper predominant en el seu programa electoral, i en Puigcercos per part d’ERC, apostava per la declaració unilateral d’indepèndencia, i el seu partit s’atorgava part important de l’èxit sobiranista de les consultes. No ens els creiem, tot es fals, pura façana.  La prova del cotó la posat en Carles Mora, alcalde d’Arenys de Munt, presentant al Parlament la mateixa ILP rebutjada el maig passat per aquest, per convocar un referèndum vinculant a nivell nacional, i tot hi el seu segur rebuig per part de la Mesa, ja ha provocat la seva desaprovació per part del President d’Esquerra i del President de CIU, deixant així en un no res les declaracions del dia d’ahir, i posant les coses al seu lloc, i confirmant el que ja sabíem, cap partit del Parlament actual te intenció de trencar la legalitat espanyola, i la seva màxima ambició es gestionar l’autonomia que l’estat espanyol ens proporcioni.

Per això, crec que es molt important el que sembla ser gairebé un fet de l’anunci d’una gran plataforma a partir de la Coordinadora de les consultes, per agrupar tots els independentistes amb els seus diferents grups, i on posteriorment s’espera la incorporació  de tots els independentistes descontents en altres partits, de persones com en Joan Laporta, i per suposat del Reagrupament d’en Joan Carretero, per des de les diferents concepcions de cadascú participar d’aquest gran projecte per la independència de cara a les properes eleccions, i aconseguir l’objectiu final, què per molts entrebancs en el camí, ells saben que si sumem, guanyem.

Quan fa pocs moments que han tancat els col·legis electorals improvisats per les consultes per la Independència, i nomes amb dades encara confoses de participació a les 18 hores, on s’estima que més de 150000 persones ja havien passat avui per les urnes i l’absència total d’incidents, ja es pot valorar com un primer èxit de la cita, cosa que contrasta amb la Botifarrada organitzada per Ciudadanos,  o la manifestació d’alternativa Espanyola que han tingut el valor de quedar com a rèmores antidemocràtiques que son.

Avui es un d’aquells dies que per força marcaran un abans i un després al territori català, primer per la pujada d’autoestima col·lectiva que generarà la macro consulta, la nostra entrada a la agenda europea com a problema a solucionar, i el futur com a estat propi que tard o d’hora s’albira a l’horitzó per damunt de les reaccions que avui hem seguit sentint d’aquí i d’allà, i què tenen la virtut de tornar a la normalitat que mai havia d’haver marxat, i que siguin els partits que defensen la dependència per sempre a Espanya els que hagin de donar explicacions, ja que la independència es un fet natural que no necessita excuses.

Veiem l’article d’en Jordi Barbeta a la Vanguardia, on adverteix que això nomes ha fet que començar, i comet l’errada de vincular la decisió d’un tribunal espanyola a un referèndum imparable. Crec que en la primera part te raó, i el menyspreu que es tracta el tema constata amb declaracions com les del mateix Zapatero des de Brussel·les esmentant el tema, per dir que no condueix a res, però com sap que no es veritat, en parla, com fa la seva vicepresidenta De la Vega, què ens recorda un cop i un altra que no tenen cap conseqüència jurídica, i no s’ajusten a la Constitució, el tarannà d’aquest personatge ja el coneixem tots, i hauria de saber que cap Independència s’ajusta a la legalitat de l’Estat del qual ho fa, per tant es una obvietat que si vols fugir de la presó no pots seguir les regles dels carcellers. Pel que fa a la segona part no te res a veure la sentència amb les consultes, la societat catalana ja es prou gran, i sap el que ha de fer sense esperar sentències sobre vies que ja estan esgotades, i fora de servei.

Pel que fa la Botifarrada, al final resulta que darrera estava la xenofòbia de Ciudadanos i no era la societat civil, tot un exemple de democràcia, el mateix que han donat la multitudinària manifestació de 60 persones de les rèmores feixistes d’Alianza Nacional.

La mesquinesa i desorientació dels partits catalans no te límit, i avui mateix en Joan Puigcercós per part d’ERC, ens diu que la sentència sobre l’Estatut que comença a ser gairebé intranscendent davant el moviment de la societat civil, i parla d’un referèndum a nivell nacional, quan fa quatre dies  donaven suport a l’editorial conjunta pro-estatut, i posaven com a condicions el concert econòmic per futurs pactes, crec que la situació els comença a desbordar i ja no saben com aturar-ho. Per la seva part el President Montilla, ves quina casualitat ha inaugurat precisament avui la primera part de la L 9 del metro, i ens diu que aquesta es la línia d’horitzó de l’autogovern que marca l’Estatut, crec que davant la situació d’haver d’escollir entre una línia nova de metro, i un estat propi que podrà fer les que vulgui i quan i com ho decideixi, no hi ha color.

Per últim en Felip Puig tampoc descarta aquest referèndum vinculant per la propera legislatura, quan el seu cap de cartell no para de repetir-nos que un referèndum seria un derrota segura, i per això no el convocaria, tota una lliçó de coherència.

En definitiva, siguin quins siguin els resultats, la celebració de les consultes ja es una victòria, i la via queda oberta per qui la vulgui utilitzar.

· 

Els llibres d’història amb una perspectiva més llarga, posaran el 13 de desembre de 2009 com un dia clau en el procés cap a la independència, i què de moment avui ha tingut com a protagonista el poble més petit de Catalunya, què ha votat clarament a favor de l’estat propi, amb un 95% dels seu reduït cens, i ha portat tota una sèrie de reaccions, què crec que cal destacar.

En primer lloc destacaria que el diari francès Le Monde en la seva editorial de política internacional, a parlat del procés independentista català avisant a la Unió Europea de l’ampliació interna que pot patir en poc temps, constata que l’independentisme ha guanyat terreny, i què la configuració política inestable ha reforçat aquesta afirmació. Destaca altres casos com el País Basc, Flandes o Escòcia, què podrien seguir el mateix camí, i treu la tradicional excusa de preguntar-se, que com es pot voler una emancipació en territoris amb amplis poders, i acaba amb una gran veritat, què avui en dia canviar les fronteres ja no es sinònim de conflicte armat.

Per un altre costat, un altra virtut de les consultes es treure a la llum el caràcter totalment antidemocràtic del front Ciudadanos, PP i PSOE-C, cadascun amb la seva manera de fer, però amb un clar front comú.  Els alcaldes del PSOE-C de ciutats grans, han elaborat un manifest en defensa de la constitucionalitat de l’Estatut, i el seu compromís de defensar-lo i vetllar pel seu compliment, ja què es la voluntat de la ciutadania, i la millor manera de defensar l’autogovern català. També en un exercici de cinisme ha criticat la sobrevaloració de la noticia de les consultes a TV3, ja que no tenen valor estadístic ni polític , i on fins hi tot Carme Figueras ex consellera, ha demanat que la Marató no es vegi contaminada per les consultes, què ha qualificat de tema conjuntural.

En primer lloc enhorabona als habitants de Sant Jaume, el bonic poblet que ha pogut expressar la seva opinió lliurement, i a més ha donat un veredicte prou clar. Pel que fa a la internacionalització del conflicte amb articles com el de Le Monde, on hi ha un bon fet què es treure dramatisme a la modificació de les fronteres internes, i ho presenta com un fet factible, per altra banda intenta intoxicar amb els grans poders dels que disposa els territoris que volen emancipar-se, i què simplement es una cortina de fum que venen els grans estats, però que s’allunyen molt de la realitat com molt be sabem aquí.

Pel que fa a treure la mascara antidemocràtica del nacionalisme espanyol ranci dels tres partits esmentats, i què sembla  defensen la terrible conclusió que Espanya i Constitució es igual a democràcia i qualsevol altra cosa no.  Ara els socialistes s’aferren a l’Estatut com un clau roent, i no recorden que van ser els primers a esmenar-lo desprès d’haver-lo votat, i van ser principals còmplices del “cepillao” d’en Guerra a Madrid, i què ara esperen la darrera escapçada del TC, per tant això saben que no es la millor defensa de l’autogovern, i molt menys comparat amb un estat propi. Respecte les critiques per TV3, em sembla indignant que del silenci informatiu en un tema cabdal per Catalunya en diguin sobrevaloració, quan a moltes televisions europees han donat més cobertura que la televisió catalana, que ja frega el deliri, amb la contaminació de les consultes a la marató per part de l’exconsellera amb un fet conjuntural. Crec que 700000 persones puguin votar si volen un estat propi en un territori de 7 milions no em sembla gens conjuntural, sinó molt important, i on els efectes polítics al finalitzar el procés hi han de ser per força, i obligaran als partits a posicionar-se, i quedar a remolc de la societat que ha posat la directe, i fàcilment ha superat l’mmobilisme i mesquinesa dels partits polítics.

La federació de distribuïdors cinematogràfics i el Gremi d’exhibidors, unes entitats que agrupen  gairebé la totalitat de sales de cinema del país, han posat el crit al cel contra la llei del cinema, i la seva quota de doblatge al català en un 50 %.  Han presentat una contraproposta ridícula, què amb prou feines arribaria al 7 % de les sales, i com a premi una tarda gratuïta de cinema en català a unes 50 sales agregades al Gremi, i així problema resolt, i el català tractat com una anècdota que no va mes enllà de ser residual en aquest món global.

Segons diuen, les majors pretenen fomentar el català, enlloc d’imposar-lo, com diuen que vol fer la Conselleria de Cultura, i ens proposen aquest pacte, què amb prou feines arribarà el 7% per veure cinema en català, i que quedaria a anys llum de la quota que marcarà la nova llei, què fa un any  per part de la Generalitat ja se’ls va oferir el pagament del doblatge, i llavors ja van rebutjar amb l’excusa que doblar el català establiria un precedent per altres llengües oficials. Ara amb aquesta proposta, volen fer un petit miratge per seguir mantenint el domini aclaparador de la llengua castellana, i presentant el problema de la llengua catalana gairebé com una obsessió de la conselleria, i un precedent de greus conseqüències pel sector. Per la seva part la Generalitat esta oberta al diàleg, però considera irrenunciable l’objectiu de la paritat de les dues llengües, i poder garantir el dret dels ciutadans a poder escollir amb quin idioma es pot veure la pel·lícula.

Ens trobem amb el de sempre, una llei que simplement posa fi a aquesta discriminació cap a la societat a la que va dirigida aquesta part de la cultura, i què normalitzarà el que passa en tots els territoris del món, on les obres o s’emeten en versió original, un debat introduït amb fins malèvols per no afrontar el vertader tema, o amb la llengua del país. La contraoferta es simplement insultant, ja que passar del 3% al 7% de sales es pràcticament imperceptible, i no suposa cap avenç per la llengua pròpia  del país i en  clara  discriminació, la tarda gratuïta en català en algunes sales ja es pixar fora de test, ja que algunes d’aquestes sales serà l’únic cop a l’any que ofereixen pel·lícules en aquest idioma, i al no especificar de si seran novetats o obres mes antigues ja doblades, dona la impressió que el ciutadà català va a veure una pel·lícula en el seu idioma simplement per aquest fet, i no per la qualitat de l’obra.  Si ho fa es simplement per normalitat, i perquè al ser la seva llengua, la cultura intenta consumir-la en el mateix idioma com qualsevol ciutadà del món.

Respecte a aquest suposat perill de traduir en totes les llengües oficials, es ni més ni menys del que fan a la resta del planeta, i aquí no som extraterrestres, encara que a vegades ho sembla, a més amb pel·lícules en concret estrenades en els dos idiomes, s’ha demostrat el gran públic potencial en català, quan se li ofereix el producte i es pot triar.

Un altre exemple de la intransigència, i objectiu que persegueix aquest estat autonòmic, i què tant sols es podrà resoldre amb el nostre estat propi, on amb el català com a llengua de primera i vertaderament oficial, serà la llengua utilitzada pel doblatge de qualsevol pel·lícula com passa en tots els estats.  Qualsevol petit pas que es vol fer per normalitzar la situació resulta impossible si no hi ha un estat al darrere, fins hi tot com en aquest cas, simplement es demana un 50 a 50 amb els dos idiomes.  Cal deixar de perdre el temps, i emplenar les urnes amb paperetes del SI, en les consultes populars cap a la independència per recuperar la dignitat perduda.

Fa uns dies vaig enviar un email al servei d’atenció de TV3 per demanar les raons per les quals l’assumpte de les consultes  per l’autodeterminació, i la seva onada el 13 de desembre eren tractades tant poc en els informatius, on moltes vegades han semblat una realitat virtual, i de pas demanar si tota aquest moviment, i aquesta tendència no mereixia un debat amb participació de persones que defensin les dues respostes, i un tractament de primer ordre com mereix l’assumpte, on fins hi tot el President Montilla tot hi menysprear les consultes, per no tenir les garanties d’un referèndum, i una vinculació directa del resultat, les seguirà amb atenció, caldria recordar-li que ell es un dels que nega la possibilitat del referèndum vinculant, i per tant nega la democràcia i el respecte a la decisió del poble al que teòricament deu el seu càrrec, i hauria d’escoltar també amb molta atenció el seu missatge.

Aquest es el email enviat per mi a TV3:

El motiu del meu email dirigit a la direcció de TV3, es preguntar com a ciutadà d’aquest país, i a la meva televisió pública, perquè no es dona informació de les Consultes sobre la independència, què en prop de 160 municipis es realitzaran el 13 de desembre, i on els actes son nombrosos, i crec que es un fet que no es normal, ja que no conec cap estat, què un número important de les seves poblacions faci consultes sobre el futur del seu territori, en aquest cas en forma d’estat propi, si això no es notícia de primer ordre, i amb un rerafons i moviment important al darrere, no se que pot ser notícia. El silenci sobre aquest tema que ens afecta tant d’aprop, i què pot marcar un canvi radical en aquest territori, només pot ser degut a qüestions interessades, precisament d’aquells que no volen que res es bellugui, i això deixaria en molt mal lloc a la televisió catalana que paguem entre tots, i on sembla que reclamar democràcia i dret a decidir el nostre futur es una anècdota que no cal mencionar. M’agradaria saber la motivació d’actuar o els criteris que es segueixen, i aprofitar per quan un debat sobre la Independència a TV3, com han fet moltes televisions privades amb partidaris del SI i del No, no es prou actualitat o també hi ha motius ocults. Salutacions, i espero la seva resposta

 Albert Cortés

Aquesta es la resposta de la cadena:

Resposta del Servei d’Atenció 5430:

Benvolgut Albert,

Li agraïm molt el correu que ens ha tramès. Els serveis informatius de Televisió de Catalunya i, en general, tots els programes que es fan ressò de l’actualitat del nostre entorn seleccionen les notícies seguint criteris informatius, en què es tenen en compte, entre altres coses, l’actualitat, la proximitat, la transcendència social, la pluralitat des de tots els seus vessants i la novetat. Òbviament, aquests són els eixos amb què s’avalua la cobertura de les informacions que vostè comenta, de la qual es fa el seguiment d’acord amb els criteris esmentats.

Pel que fa a la consulta, estem fent un seguiment puntual i rigorós de tots els fets rellevants que es van produint i així ho seguirem fent, especialment ara el dia 13 de desembre i en totes les consultes que vinguin més endavant. Per aquest motiu considerem que no són certes les acusacions que ens fa d’amagar aquest esdeveniment i li preguem que ho comprovi seguint la nostra programació.

Esperem que aquestes explicacions siguin del seu interès i quedem a la seva disposició.

Atentament,

Televisió de Catalunya

Atenció a l’Audiència www.5430.cat

Com podeu observar, ens diu que els seus criteris tenen en compte l’actualitat, la proximitat, la transcendència social, la novetat i la pluralitat. Les consultes per la independència crec que compleixen amb escreix amb tots aquests objectius, i prenen una dimensió molt per damunt d’ells, donat el canvi profund que poden produir en el nostre país, i en el canvi de mentalitat de la societat, però per  la cadena nacional això no es suficient, i menteix descaradament quan justifica la seva cobertura dels fets rellevants, quan cada dia hi ha mots actes per tot el territori, i la majoria son totalment invisibles, cosa que contrasta amb la cobertura d’altres temes amb una transcendència molt discutible per Catalunya.  Per cert del debat ni una paraula, el poder socialista amb els seus socis no vol parlar del tema, i no vol donar una visualització de l’abisme que separa els arguments del SI i els del NO, i el suport a uns i als altres.

Aquesta es la televisió que tenim, senzillament ens nega la democràcia, i fa el joc a tots aquells que volen ignorar la veu de la societat,  tothom pot treure les seves pròpies conclusions.

Avui es presentarà en societat la comissió Barcelona Decideix per fer possible una consulta  sobre la independència l’abril proper a la capital catalana, i tancar així el cercle de les onades de consultes amb un esclat mediatic internacional, què ajudarà al procés democràtic que la societat civil  ha posat en marxa,  què va començar a Arenys, i seguirà aquest diumenge a  més de 160 municipis repartits per tot Catalunya, un fet que per la Televisió nacional de Catalunya, així s’anomena, no li sembla destacable, ni important per fer un debat amb profunditat.

Efectivament després de mesos de contactes, moltes entitats faran possible aquesta consulta a la capital catalana, i segons els càlculs, al final del procés el proper mes d’abril, uns 4 milions de persones poden haver estat consultades, i més de 400 pobles de tot Catalunya, en uns referèndums  que provocaran un sotrac a la política catalana depenent de la participació i els resultats, superant la classe política catalana, el comportament antidemocràtic de PSC i PP negant la democràcia, i les reaccions de la caverna espanyola, amb un gran pas cap al dret a decidir, què per força i d’una manera o altra acabarà sent vinculant.

De totes maneres per TV3, això li deu semblar totalment normal, i que no mereix perdre una estona, amb aquest silenci, què com els mitjans d’ordre establert fan a la sortida democràtica de l’atzucac on es troba Catalunya. Sense anar més lluny en el dia d’avui la nostra televisió emet un debat anomenat Banda Ampla, i què segon ens descriu en la seva web,  es un vehicle per accedir a tots els punts de vista, totes les sensibilitats, tots els testimonis, i la informació al voltant de les qüestions d’actualitat que afecten als ciutadans  de Catalunya. Un debat de gran format amb 90 persones al plató, i el suport de diverses enquestes  i mitjans tecnològics, i que a quatre dies d’aquest gran esdeveniment, on prop de 14000 catalans ja han votat anticipadament efectuen un debat sobre la televisió, l’ús que se’n fa, i la influència que te en les persones.

Realment la Terribas i companyia, han cedit a la pressió del govern encapçalat pel grup socialista, i amb el suport dels seus dos socis, per canviar els seus criteris, amagant la part periodística i  optant per la partidista. Tal com diu el programa abans esmentat, amb un format apte per fer un gran debat sobre la Independència de Catalunya, vol accedir a tots els punts de vista, i informació al voltant de qüestions d’actualitat que afecten als ciutadans catalans.  Crec que el futur del territori on una via esta esgotada i morta, com es l’autonòmica,  i un altre amb clara expansió, i on el fenomen de les consultes el posa al centre del debat polític, no te cap raó objectiva per no fer-ne un debat seriós i rigorós, on els ciutadans escoltessin els arguments d’una part i l’altra, i  sota la seva consciencia prenguessin les seves conclusions.  En canvi silenciar o amagar la democràcia es fer el joc al rol de l’estat antidemocràtic, i els partits que no volen saber res de la opinió de la gent, comportant-se com una dictadura qualsevol.

Han de veure que no podran seguir amagant el tema per molt mes temps, i potser quan vulguin informar-ne, la noticia ja  serà  la celebració de la creació del 28é estat de la Unió europea, amb uns professionals de la comunicació  totalment desprestigiats i polititzats.

Es una clara vergonya que els mitjans que no volen que res es bellugui, amaguin i manipulin la informació fins l’últim dia al servei del regim, i fins quan ja els serà impossible no fer-ne ressò, donat la dimensió que comença a agafar el moviment, què no sembla tenir aturador.

En un article al seu bloc, i coincidint aquests dies amb la celebració de l’aniversari de la Constitució Espanyola, la Alícia afirma que els catalans som i ens sentim constitucionalistes, i volem, creiem,  i donem suport a la Constitució democràtica del 1978 com a eix de la nostra convivència, i per dotar-nos d’un marc legal comú. La dirigent popular em sembla què confon desitjos amb realitats, i sembla un altra acció desesperada per vendre un producte caducat que poca gent vol provar.

Ens recorda que en el referèndum constitucional hi van participar gairebé el 68%, uns 20 punts més que el referèndum de l’Estatut 2006, sense esmentar els contextos diferents de les dues cites, i on presenta el PP com a ferm defensor del text espanyol. Es segueix atorgant poders per dir que els catalans segueixen valorant la Constitució, com a guia del nostre futur comú, i de progrés, com a eina per una Catalunya al davant d’una Espanya moderna.  Ha seguit lloant el sistema de drets i llibertats que ens hem dotat, i què ha permès la transició cap a un país democràtic de referència, i amb un augment del sistema de benestar, on Catalunya ha estat una peça fonamental assolint el més alt grau d’autogovern.

A veure anem a pams, aquesta senyora representant d’un partit polític, rèmora de la dictadura franquista, amb un president d’honor amb les mans tacades de sang, com es en Fraga Iribarne, i representant junt amb el PSOE-C del nacionalisme espanyol més ranci, no pot donar lliçons a ningú, i no pot posar en boca dels demes els seus desitjos més interns.  La votació de fa 30 anys de la que em parla, ara ja ha quedat molt diluïda, ja que molts no  varem tenir ocasió de votar-la, i han passat 30 llargs anys, suficients per haver-la canviat amb profunditat, cosa que no ha estat així, i on no vol mencionar el context de sortida d’una dictadura militar de 40 anys, i la construcció d’una democràcia de fireta amb el soroll de sabres, i fent un exercici  de desmemoria sobre tots els crims comesos durant aquest període del terror, son dades que no li interessa posar damunt la taula, però no es pot explicar la historia parcialment. Pel que fa la diferencia de l’Estatut del 2006, cal dir que aquest text no tenia res a veure amb l’original i il·lusionant sortit del Parlament pel procés de retallades, i el comportament indigne de la classe política catalana amb les seves renuncies i estratègies, què provoquen aquesta desafecció.

Respecte a la modernitat, sistema de drets, i motor de Catalunya amb el més alt autogovern assolit mai, li voldria recordar que Catalunya amb la farsa autonòmica ha anat a menys, i nomes cal mirar les dades econòmiques, es molt propi del territoris que colonitzen uns altres vendre la idea de que el món s’acaba allí, i no existeix res més, però res més lluny de la realitat, en un món globalitzat, el territori català no pot ser tant curt de vista d’aspirar a ser motor d’una petita porció de territori, sinó de competir a nivell  global amb un mercat inacabable, què dona totes les oportunitats del món, i evita dependències de ningú en concret.  Pel que fa a l’autogovern amb el nou estatut hem vist el nivell que te, si fa no fa, el d’una delegació del govern central espanyol al territori, on no te poder per decidir res important, i de les competències que en te, l’estat les pot violar quan vulgui sense recança.  Li recordaré que fins a la derrota el 1714, no calia autogovern, ja què érem el que avui anomenem estats, i preníem les nostres decisions lliurement dins el context internacional.

Un acte més de desesperació de la caverna espanyolista, davant l’allau de democràcia que els be al damunt liderat per la societat, i que posarà el dret de l’autodeterminació damunt la taula com un acte de normalitat, i on espero de la seva persona, què simplement defensi la seva dependència espanyola, i no caigui en la trampa de la imposició disfressada de legalitat.