ALBERT CORTES MONSERRAT

En una entrevista al diari El Mundo, el president del millor Barça de la historia, Joan Laporta, ha assegurat que li sedueix presentar-se a les properes eleccions amb un partit nou, encara que no ho te decidit en ferm, descarta ERC i CIU, i de Reagrupament ens diu que li agradaria més un partit propi, obert a qualsevol partit o plataforma que vulgui que Catalunya necessita un estat propi.

Es dona un marge fins la Setmana Santa per definir-se, i diu que esta estudiant a fons el panorama polític català, i no sap si Catalunya vol un líder o un màrtir, ell es decanta pel primer, i li sembla atractiva la aspiració nacional d’aconseguir la llibertat del seu país, i on compta amb més d’un milió de catalans que creu pensa com ell, en fe una revolució pacifica, democràtica i responsable cap a l’estat propi, i confessa que moltes vegades ha tingut la sensació de que nomes el Barça lluitava per la llibertat d’aquest poble, negant que hagi utilitzat el club per la seva promoció personal, sinó que simplement ha fet país.

Les reaccions han esta variades, el PSOE-C en boca de Miquel Iceta, li ha donat la benvinguda amb ironia, i com ha publicat en el seu bloc personal, els propers comicis son la via de l’estatut o les falses dreceres com diu en Montilla, altrament dit Independència, ERC ens diu que pretén acumular forces per arrossega CIU i socialistes cap al dret a decidir, criticant els anuncis d’en Mas en aquesta matèria, d’altra banda diuen que no necessiten ni redemptors ni màrtirs en referència a Laporta, sinó gent que es dediqui a la política pel bé general. Per part de CIU diuen que el país necessita apostes solides, PP critica la seva utilització del Barça, Ciudadanos titlla les seves formes de feixistes, i fanfarrones, i ICV li sap greu que Laporta sigui el personatge amb més projecció publica, i no empresaris o líders sindicals.

Realment crec que personatges amb el carisma i projecció actual de Joan Laporta, fan por als partits d’ordre establert, ja què no anem sobrats de persones així, i què amb les seves errades  i encerts ha projectat el Barça al primer lloc del futbol mundial, i alhora exportant el seu catalanisme com no pot ser d’un altra manera pels seus orígens i la seva historia, com qualsevol altre club de projecció semblant en el món exporta la seva identitat sense problemes, i nosaltres no hauríem de ser diferents, cosa que no treu simpatitzants de totes les maneres de pensar possibles, son temes diferents. Dit això, personalment crec que cal, i més per l’independentisme en general que es presenti a les properes eleccions, be formant part de Reagrupament, o be amb un nou partit sota el paraigües de Sumem Independència per conformar una mena d’aliança electoral per l’estat propi prou potent per canviar radicalment el panorama del Parlament.  La seva projecció portada pel seu càrrec, ha de ser aprofitada per la causa en aquests moments crucials per damunt d’episodis del seu mandat blaugrana poc afortunats.

Pel que fa a les reaccions, que CIU ens parli que el país necessita apostes sòlides, i ERC de ser prou forts per arrossegar CIU i PSOE-C al dret a decidir amb gent per fer política pel bé comú, francament demostra  el tarannà d’aquests partits.  Apostes sòlides per portar-nos on estem ara, no crec que tinguin massa solidesa, i intentar arrossegar els socialistes al dret a decidir quan precisament plantegen les eleccions com Estatut o dret a decidir esta fora de tota lògica, i demostra la desorientació d’aquests partits, què no saben com aturar l’opció de l’estat propi, què veuen amb desconfiança com va creixent cada dia i els ha agafat amb el peu canviat.  Curiós que ICV reclami que els personatges amb mes projecció siguin empresaris o líders sindicals, quan molts d’aquests mai han mogut on dit per l’autogovern de Catalunya i el seu futur, recordo la manifestació a favor de la gestió de les infraestructures i la seva absència. Les desqualificacions de PP i Cs venen donades per la seva temença als resultats sobiranistes en les properes eleccions, res més.

En definitiva, espero faci el pas, i sigui un element més favorable, sobretot de cara als mitjans de comunicació, què intentaran silenciar el màxim l’opció per la independència.

Els partits actuals del Parlament davant el creixement de l’independentisme, i la cada cop més probable ruptura amb el marc legal espanyol, ens sorprenen cada dia amb noves propostes que tenen un denominador comú, no voler que la situació catalana es desmarqui de la Autonomia actual dins l’estat espanyol, i intentar disfressar-ho de falsa ambició, què en realitat no ens porta enlloc, i concretament a l’abisme on ens trobem actualment.

Avui hem vist com el president de CIU, Artur Mas, ens anuncia en una entrevista, que un dels eixos del programa convergent serà el dret a decidir en cas que el TC retalli l’Estatut, i concretament en dos qüestions on creuen que hi ha consens, el concert econòmic i la gestió de les infraestructures. Ens diu que si la sentencia es adversa, quedarà demostrat que l’estat de les autonomies arriba al seu final, no vol menysprear el camí de l’autogovern fet dins aquest estat, però si l’estatut no hi cap dins la constitució alguna cosa s’haurà de fer, i passa per transitar de l’estat autonòmic al dret a decidir del poble a Catalunya, sempre amb temes que ens uneixin, i deixant per més endavant altres temes que vagin sorgint.

Realment increïble el que ens proposa ara l’Artur, si l’estat espanyol ens dona la versió definitiva del text més o menys retallat, això serà el límit, per tant la gestió de les infraestructures o el concert econòmic es totalment impossible, ja que l’estat en projectes molt menys ambiciosos en aquests temes ens els ha retallat, i ens ha donat el nostre màxim, i aquest dret a decidir de que ens parla evidentment no explica com l’aplicarà, i encara un altra cosa, com farà que en un hipotètic resultat sigui aplicable sense el consentiment de l’estat, què evidentment no es molestarà ni a contestar, ja que per si no ho sabia el Sr. Mas el poder el te l’estat, i no Catalunya, i molt menys amb aquesta via d’anar fent consultes sobre temes que ell descobreixi que hi ha consens, i amb una mica de sort el 3025 potser ens preguntarà si ens sabria greu fer el nostre propi estat. En definitiva prou d’enganys i falses aparences, es una versió més catalana del projecte nacional del PSOE-C, i res més.

Per la seva banda ERC segueix defensant un projecte de consultes populars via referèndum, què per força necessita la autorització de l’estat, un altra gran pèrdua de temps, i una manera potser d’enganyar uns quants, però d’una esquizofrènia política digna d’estudi en un partit teòricament amb objectius nacionalment ambiciosos.

Pel que fa a l’Estat, avui El País ens filtra que respecte la sentencia l’única nació es l’espanyola, i Catalunya no ho es, i per tant no pot tenir símbols nacionals, nomes ho podria fer vinculant aquests termes al de nacionalitat catalana, què reconeix la Constitució. La famosa frase del Preàmbul sobre el tema, podria mantenir-se deixant clar la no equiparació de nació catalana a l’espanyola, i tot això podria tenir un ampli consens entre els magistrats.

Aquest es el vertader poder que haurem d’acatar si seguim mantenint el nostre estatus de autonomia espanyola, acceptar que no som nació ni res que se li assembli, ja que això es reservat per la nació espanyola, què evidentment esta molt per damunt nostre, i quedarà definit en el nostre text legal, que segons els partits del parlament es una eina imprescindible per seguir avançant en el nostre autogovern de fireta.

En definitiva enganys i més enganys, que en les properes eleccions nomes podrà trencar una opció desacomplexadament per la independència, i un projecte clar i definit, nosaltres tenim la paraula, i la decisió pot ser transcendental pel nostre futur com a poble.

EL president de CIU, Artur Mas, es confessa en una entrevista amb la convicció de que el país necessita un govern amb el màxim potencial, i es contrari a parlar de pactes preelectorals, al contrari de la passada legislatura on  fins hi tot van fer el paperot d’anar al notari per certificar que no pactarien en aquest cas amb el Partit Popular, i treu una nova formula per estudiar nous pactes, què es la de l’emergència nacional relacionada amb la sentència de l’estatut.

Respecte a la sociovergència, ens diu que espera la sentència del TC per estudiar aquesta formula com una emergència nacional, amb la condició de que els partits que l’integrin tinguin la mateixa llibertat a Catalunya que a Madrid, ja què si no es així estarien pactant amb el PSC i el PSOE al mateix temps. La emergència consistiria en una sentència molt negativa per l’estatut, i què requeriria una unitat d’acció per defensar els camins de futur per Catalunya. De totes maneres el seu desig es una majoria suficient de CIU, què si no arriba a la majoria, permeti pactes amb diferents forces per fer anar els temes endavant posant d’exemple, la supressió de l’impost de successions amb el PP, el quart cinturó amb el PSC, o les competències catalanes amb ERC, però sempre amb un govern fort i senzill sense complicacions. Diu que no els importa si s’avancen les eleccions o no, ja què estan preparats,  i demana que la nova llei electoral no es pot aprovar poc temps abans dels comicis, ja que la gent ha de conèixer el sistema a fons, pel que fa a Rodalies i finançament parla de tornar a renegociar els temes, ja que no es poden donar per bons, posant com exemple el traspàs ferroviari sense trens, vies ni estacions, en una decisió sense sentit, on apart sembla que es dona una nova oportunitat a Renfe, quan fa 60 anys que es coneix la seva manera de fer.

Si el President Montilla simplement per convicció ha decidit governar per uns quants, i ignorar la realitat per clara que sigui, cosa que el desqualifica totalment com a dirigent, i més quan ens ofereix un horitzó fosc que sembla no te alternativa possible, l’Artur Mas sap i reconeix altres camins, però no s’atreveix a donar el pas, caient en una sèrie de contradiccions que sonen a excuses de mal pagador. Jo no se si serà el futur president, però el que si se es que amb el seu tarannà i programa, més enllà d’una operació d’estètica, i un pel més de dignitat, cosa que tampoc serà un gran mèrit, pocs rèdits més en traurà Catalunya amb aquest canvi.

Ens parla d’emergència nacional en una sentència molt negativa de l’estatut, el que dona entendre que si es retocat una mica el donarà per bo, o què fins hi tot si surt amb les retallades ja existents respecte el text original, i segueix mostrant-se com fins ara paper mullat, i un horitzó negre pel país també el donarà per bo.  Crec que l’emergència es la situació de Catalunya com autonomia o com estat, els primers tenen estatuts manipulats a voluntat de l’estat dominant, i els segons tenen una Constitució que ningú aliè al territori i pot interferir, aquesta es la gran diferencia. Respecte a les condicions als socialistes, crec què sap que ells simplement acataran la sentència com a partit fidel a l’estat de dret espanyol, i també sap que mai votaran en contra del PSOE a Madrid, mai ho han fet, fins hi tot quan han anat contra els nostres interessos, i mai ho faran per la senzilla raó de que son el mateix, i què rere la tàctica absurda de treure el PP com el llop que ens vol menjar, ells estan en el mateix bàndol que aquest llop quan es tracta de Catalunya. Respecte Rodalies i finançament no enganyi al personal, no hi ha cap negociació, el que hi ha es la voluntat de l’estat en les dues matèries imposada a Catalunya, i evidentment no pensen renegociar res, ja que ni volen, ni en tenen cap necessitat, i sobretot no estem en una taula d’igual a igual, per tant no ens vulgui vendre sopars de duro.

Realment està perdent una gran oportunitat de no liquidar aquest camí estatutari ja esgotat, i apostar decididament pel dret a decidir com va fer amb una conferència el 2007, i de la qual ja no en queda res. El mateix objectiu de sempre, i a gestionar les engrunes pels segles dels segles amb una vena als ulls, i renovant les excuses per tapar l’evidencia, això si, tot disfressat de gran esperança cap al no res.

Aquest any, pot ser l’últim de Catalunya com a regió autonòmica, les eleccions previsiblement a la tardor han de renovar el Parlament, i per primer cop, de moment un nou partit Reagrupament es presentarà amb l’objectiu de la declaració unilateral d’independència, una falsa drecera en paraules del President Montilla, què serà l’opció contra la via autonomista, i la desafecció actuals, la ciutadania te la paraula, com diu en Joan Carretero poden convertir aquests comicis en un partit més de costellada com els de la selecció catalana, o en un partit oficial de primer ordre, nosaltres tenim la paraula.

La realitat que ens ofereix el projecte actual, cada dia ens dona més arguments per considerar aquesta democràcia de fireta en un engany permanent, el jutjat d’instrucció de Vilafranca del Penedès, ha citat a declarar com encausats per delicte electoral algunes de les persones que coincidint amb la jornada electoral del 9 de març del 2008, recollien signatures per la campanya “Dret a decidir”, i que la  junta electoral de Barcelona en va prohibir la instal·lació de taules aquell dia, i els mossos van obligar a desmuntar, en un acte clarament antidemocràtic, ja què  com es va denunciar el mateix dia era una recollida iniciada fa temps i no aquell dia, per demanar a la Generalitat que pugui convocar referèndums, i no per demanar el dret d’autodeterminació, d’altra banda una jornada electoral no es un estat d’excepció, i per tant la llibertat d’expressió mante tota la seva vigència.  Es una manera més de voler intimidar un procés que com en les manifestacions falangistes, i impediments judicials a les consultes populars intenten frenar un procés pacífic i democràtic, amb un estil clarament feixista.

La futura sentència del TC, pot ser una causa de divisions a l’actual govern, i les previsibles noves retallades en el text, marcaran l’acatament de les forces autonomistes, i obligaran a definir-se  als defensors en major o menor mesura del dret a decidir, i què fins ara  mai s’han atrevit a desobeir el marc legal espanyol.  El discurs electoralista de final d’any del President Montilla, ja va definir la seva opció per seguir fins sempre amb l’Estatut, menyspreant altres projectes per nombrosos que siguin, en una clara demostració de poc tarannà democràtic, i de nomes pretendre governar per alguns, donant l’esquena a qualsevol realitat.

Avui comença la presidència espanyola  a la Unió Europea, i durant aquests 6 mesos, hi haurà com a mínim dues onades mes de consultes populars, i un altre possible a Barcelona, a més d’una manifestació a la seu de l’ONU a Ginebra el mes de maig, i aprofitant que les mirades estaran posades en el territori espanyol s’ha d’aprofitar per internacionalitzar el conflicte català al màxim, i teixir complicitats per portar el projecte independentista endavant, d’altra banda la sentència del TC pot ser un altre impuls per acabar de fer veure als que no ho veuen clar, què aquesta opció estatutària no ens porta enlloc.

Tot això i més actes han de tenir la seva culminació a les eleccions de la tardor, on el centre del debat ha de ser el dret a decidir, PP, Ciudadanos i PSOE-C ja han mostrat les seves cartes en contra d’aquest dret bàsic per la ciutadania, ICV ofereix horitzons, aquests si impossibles, en forma de federalisme plurinacional, CIU i el seu candidat Artur Mas, segueix amb la seva ambigüitat calculada, i no vol aferrar-se definitivament a aquest dret, en un acte de poca valentia i poca visió política, ERC ara sembla voler treballar descaradament per la independència, però les seves estades als governs tripartits no han anat amb aquesta direcció, i la credibilitat esta molt tocada. El sobiranisme per tant te amb Reagrupament, el paraigua que vol crear Suma independència per no perdre cap vot per la independència, i personatges com Joan Laporta o Carles Mora, tot un entramat per portar per primer cop i de debò el projecte de l’estat propi al Parlament, i nomes depèn de tots nosaltres, espero que la ocasió sigui aprofitada, i per fi seguem les cadenes mentals que fa  molts anys que ens mantenen en aquest forat sense sortida.

El tradicional discurs de cap d’any del President Montilla, va tornar a deixar en evidencia la mediocritat del personatge, i els seus pocs escrúpols alhora de confeccionar un text institucional què s’apropés a tots els catalans per igual, sigui quin sigui el seu desig d’horitzó per Catalunya. Al final va ser tot el contrari, un discurs clarament en clau electoral, i nomes per una part dels catalans, apropiant-se del sentiment general, i parlant de falses dreceres per referir-se als partidaris de la independència del territori que ell presideix.

El seu discurs va començar sospitosament des d’un centre ferroviari, per accentuar més la propaganda d’aquest traspàs de pa sucat amb oli de rodalies, i recordant les persones dels serveis essencials del país, va demanar la llibertat dels cooperants catalans segrestats. Tot seguit va fer promoció de l’obra de govern assolida, amb exemples com la dessalinitzadora del Prat, la nova terminal de l’aeroport o el túnel de Bracons, per rematar-ho amb els dos enganys més ben preparats del govern tripartit, el nou model de finançament, què ni compleix l’estatut, ni eixugarà l’espoli fiscal, i el traspàs de rodalies sense vies, trens, ni personal, i una inversió per posar-lo al dia que continua a l’aire, què ell va justificar amb la seva confiança amb l’estatut pel desplegament de l’autogovern.

Va tocar el torn de fer propaganda de les 30 mesures per sortir de la crisi demanant anar tots junts per superar-la, i parla del 2010 com un any decisiu pels catalans, on haurem de decidir el camí a seguir, si ens hem d’aturar, retrocedir o buscar falses dreceres, amb una clara al·lusió el legítim camí que molts catalans que volem dur aquest territori a ser un estat dins la Unió Europea, i ho contraposa a l’horitzó que ens hem traçat amb una gran majoria per treballar-hi. Ens parla de l’Estatut i la seva voluntat per desenvolupar-lo, confiant en una sentencia del TC positiva, i sobretot anant tots junts, amb l’exemple de la editorial conjunta per la dignitat, que no eren res més que un intent desesperat dels immobilistes per reclamar un text ja moribund, i que se’n pot dir qualsevol cosa menys dignitat. Rebla el clau dient que la nostra voluntat d’autogovernar-nos ni comença ni acaba amb una sentència, un altra falsedat miserable, ja què la seva aposta per ser una regió autonòmica acaba amb aquesta sentència, què tancarà definitivament el sistema, i marcarà els límits assolibles.

Acaba parlant de la seva prioritat per les persones demanant esforç i tenacitat, i torna a deixar anar una perla, dient que esta segur que interpreta la voluntat majoritària dels catalans per comprometre’s amb l’horitzó col·lectiu, i te la convicció que el camí iniciat es el millor per Catalunya i la seva gent.  El seu camí ja sabem quin es, però de cap manera el pot fer global a tots els catalans, ja que l’horitzó que ens proposa, es un forat negre sense fons que es demostra cada dia, i per tant no es el millor per Catalunya, per molt que sigui el que vol el seu partit.

Francament, més mediocritat i demagògia son difícils de resumir en aquest discurs, s’ha fet seu l’Estatut, i la contraposat a l’independentisme sense respectar una part molt important, i cada cop més dels catalans com si no existissin, i fent del seu projecte una eina inviable, al contrari que l’horitzó que ens ofereix amb un estatut que ningú respecta, fortament retallat, i insuficient, i que les dos grans proeses que ha aconseguit es un finançament que el marcarà la LOFCA, què no compleix l’estatut i clarament insuficient, i un traspàs de rodalies sense recursos per arreglar la deixadesa de l’Estat, i decidint sobre tarifes i horaris en una negociació de dos anys. La institució què representa esta per damunt del govern que la representa, i això inclou no poder fer propaganda dels seus mèrits per fer punts per les properes eleccions, cosa que deixa l’ètica del President en molt mal lloc.

Segueix governant per uns quants, i menysprea o ignora els catalans amb projectes diferents als seus, fent invisible la realitat. Se’ns dubte la tenacitat i esforç de que ens parla, li servirà per ser el president mes gris i demagògic de la historia, i que marxarà sense haver entès que significa el seu càrrec, molt més important que ser el delegat del PSOE a Catalunya.

Bon any nou a tots.

Aquest cinisme que esmento  en el títol, te uns clars exemples en el dia d’avui, com son les declaracions del President espanyol Zapatero, dient que la sentència de l’Estatut no marcarà un abans i un desprès, les imatges amb nocturnitat i secretisme de l’espoli, i la mala jugada de l’Estat espanyol amb l’arxiu Centelles, i l’embolic de la llei de vegueries, què teòricament han de substituir les diputacions existents, cosa que s’ha d’aprovar per llei a Madrid, per si els nostres polítics no ho sabien encara.

El president espanyol Zapatero amb la seva última compareixença de l’any s’ha  referit a la sentència del TC contra l’Estatut, dient que no marcarà un abans i un desprès, però que confia sigui una gran sentència per interpretar l’estat de les autonomies, parla de que els efectes hauran de ser assumits sigui quina sigui la sentència, i què el govern ho farà sense cap problema. Pel que fa al terme nació en el preàmbul, el considera plenament vigent.

El segon tema es el fons fotogràfic d’Agustí Centelles, què ja descansa a Salamanca, amb unes presses forçades pel Ministeri de Cultura espanyol, i què han provocat imatges grotesques dels fills de l’autor entrant gairebé amagats en aquest viatge a la inversa, què ha semblat molt més fàcil que al contrari, ja que part dels documents catalans espoliats encara descansen allí, i sembla que el retorn va per llarg.

El tema final, es la polèmica amb la llei de vegueries, i el desacord entre PSOE-C i ERC en el govern, i la desaprovació de CIU a l’oposició, ja que segons l’Estatut, els consells de vegueria substitueixen les diputacions i son regulats per la llei del Parlament, però també marca que l’alteració dels límits provincials s’ha de portar a terme segons requereix la Constitució, cosa que vol dir una llei orgànica aprovada per les Corts Generals.

Pel que fa a Zapatero, segueix amagant la desafecció creixent cap a Espanya a Catalunya, i on aquesta sentència, l’últim reducte on s’aferren els partidaris de l’estat autonòmic, pot ser una gran empenta pel procés d’independència. Te la virtut de que marcarà els límits, i des d’aquest punt de vista tothom haurà de definir-se per dir si son acceptables o no n’hi ha prou. Dir que el govern espanyol els assumirà es lògic, ja que es regeix per l’estat de dret espanyol i qualsevol retallada al text català serà benvinguda, on per cert demostrant la mentalitat espanyola, segueixen remenant el terme nació com si fos una baldufa, i ens diu que l’accepta sense valor normatiu, esclar.  Per mi ja se’l pot confitar i esborrar, ja que les nacions son territoris sense poder, els estats si que poden decidir el nostre present i futur, prou de paraules buides que ja no tenen cap interès.

La deslleialtat espanyola en el fons fotogràfic Centelles, es la prova de com actua l’estat en aquests temes, i com considera el territori català totalment hostil, utilitzant el seu poder per aconseguir el llegat, amb el beneplàcit i aprovació de persones com l’Ignasi Guardans, o el mutisme del PSOE-C per exemple, se’ns dubte amb un estat, el tema no existiria ja que formaria part del patrimoni català sense discussió.

En el tema de les vegueries, dona la impressió de que es vol  utilitzar aquests ens territorials com agencies de col·locació dels partits, afegint aquesta administració a les ja existents, han revolucionat el territori amb baralles absurdes sobre la capitalitat d’algunes d’elles, i no han aclarit si l’estat vol modificar els seus límits provincials per fer-ho possible, cosa que crec fonamental, en cas negatiu no val la pena modificar res. Com anteriorment, amb un estat no caldria dependre de ningú, i la organització territorial seria la més convenient pel territori sense opinions de tercers.

En definitiva son diferents temes amb el denominador comú de la cruïlla on ens trobem, o regió autonòmica o estat, no hi ha més opcions possibles.

La comissió mixta de transferències Estat-Generalitat, ha donat llum verda al traspàs al Govern català del servei de Rodalies Renfe a partir de l’1 de gener, cosa que han qualificat amb el terme històric el Ministre espanyol Chaves i el Conseller Saura, però que no amaga que l’únic que assumirà la Generalitat es la gestió, planificació i establiment de preus, amb molts dubtes a l’aire,i un retard des de la promesa del traspàs de dos anys, com ja es habitual.

Efectivament, el qualificat  traspàs més important des de l’aprovació de l’estatut, cosa de poc mèrit, ja que pràcticament no n’hi ha hagut cap, segueix deixant en mans de l’estat els trens, personal i material, com a mínim fins el 2011, i amb un conveni on Renfe no serà fins aquest mateix any que la Generalitat podria decidir el canvi d’operadora, i si així fos, tot aquell any encara Renfe seguiria operant, o sigui sense les mans lliures com molt aviat fins el 2012. D’altra banda l’estat assumirà el dèficit estimat pel 2010 amb 117 milions d’euros, i la Generalitat decidirà sobre les tarifes, freqüències i horaris dels trens.

Ràpidament en Joan Saura ja ha volgut destacar l’eficàcia de l’Estatut per rebatre els que ja l’hem enterrat, però no anomena la xarxa envellida que te Catalunya, i els 4 mil milions promesos per renovar aquesta infraestructura, i què encara no s’han concretat, ni apareixen en els últims pressupostos estatals aprovats.

Es se’ns dubte una nova acció desesperada per aturar la desafecció catalana creixent per la via estatutària, i davant aquesta cortina de fum, trobem un comptagotes de traspassos tant lent, què a aquest ritme d’aquí cent anys no estarà completat aquest estatut de pa sucat amb oli, els retards son a l’ordre del dia, ara son dos anys des d’una de les nombroses promeses d’en Zapatero. Tanmateix, tant de temps per decidir de moment sobre horaris i tarifes sembla inacceptable i ridícul, una infraestructura com aquesta sense vies, trens, estacions i personal sembla un acudit de mal gust, i on la vertadera gestió per una nova operadora s’allarga fins al 2012, i on una xarxa totalment desfasada per la manca d’inversions en el seu dia, de moment l’estat nomes assumeix el dèficit que provoca allà on no arriba la venda dels bitllets, però de la partida per modernitzar i renovar el material, no esta inclosa ni en el pressupost recentment aprovat.

Son tot un cúmul de disbarats, que nomes busquen apaivagar la desafecció, la sentència condemnatòria de la llei orgànica catalana, i la via independentista que va agafant cada dia més cos, tot hi ser titllada de pantomima per les autoritats espanyoles, curiosament, i com a bon col·laborador en aquest afer, el President Montilla que ja va inaugurar una part de la línia 9 del metro el dia 13 coincidint amb les consultes, ara efectuarà el discurs de cap d’any des d’un centre de control a Rubí de Ferrocarrils de la Generalitat, tota una declaració d’intencions.

En definitiva, més fum per tapar les vertaderes mancances i la inutilitat de l’Estatut per Catalunya, i on el govern català segueix fent brindis al sol per intentar evitar el clam cada cop més gran de la societat catalana, en forma d’estat propi.

Com recordareu, en Marc Belzunces, va ser cridat per ser membre de la mesa electoral en les ultimes eleccions espanyoles, i per simple coherència personal per ser català i independentista, va decidir objectar i no presentar-s’hi, al·legant objecció de consciència a Espanya, cosa que va provocar un procés penal en contra seva, acusant-lo de delicte electoral, pel qual se’l jutjarà el proper any.

Els problemes per ell no han acabat aquí, ja que tot hi que la tramitació no es d’una gran complexitat, els diversos jutjats que han intervingut, han obviat no només la petició d’ell perquè la documentació sigui en català, sinó les normatives que contemplen aquesta possibilitat. Així doncs els diversos jutjats i l’audiència nacional, no han volgut reconèixer aquest dret lingüístic d’en Marc a tenir tota la documentació en la seva llengua, i per la resposta es considerada una llengua de segona categoria, ja que accepten lliurar els documents en català, un cop feta la corresponent traducció de les resolucions que es dictin per la causa. Contradiu l’article 33 de l’Estatut que preveu l’acceptació del català a la justícia espanyola, i una recent resolució del Tribunal superior de justícia de Catalunya, què donava la raó a un advocat per presentar un recurs en llengua catalana i sense traducció.

Aquest cas, com d’altres son una prova més del que consideren que es la llengua catalana per l’Estat espanyol, una simple llengua de segona categoria, on segurament el TC ho avalarà, ja què el dret i el deure del català en el text tal com contempla el castellà, serà eliminat per nomes el dret tal com es ara, i així seguir en la segona divisió de les llengües de l’estat. Aquests problemes d’en Marc també son un exemple del paper mullat que significa l’estatut, ja que amb total impunitat la justícia en aquest cas s’atorga la potestat de passar per damunt,  i obviar el seu contingut amb la negativa  a la llibertat individual de cada ciutadà, ha estar ates amb la seva llengua.

Es una mostra clara del racisme lingüístic què hem de suportar per formar part de l’estat espanyol, on qualsevol avenç, per poc que sigui, desperta tots els dimonis contra aquesta llengua mil·lenària, com en la nova llei del cinema, on la traducció meitat i meitat amb el castellà, tampoc es acceptada, i s’ofereix per part de les “majors” un trist percentatge anecdòtic amb mil i una excuses per no normalitzar la situació, i que teòricament havien de trobar suport amb un estudi recent encarregat per elles, però amb la sorpresa que els resultats van en la direcció favorable al català, i no suposarien cap pèrdua econòmica, i si un anhel de la ciutadania que es veuria acomplert.

En definitiva, la llengua catalana no gaudirà d’un nivell similar a la resta de llengües oficials del món, sinó te un estat propi que la protegeixi, i doni la corresponent sortida en tots els àmbits com una llengua normal, qualsevol altre intent topa amb la intransigència espanyola com en el cas d’en Marc, al qual desitjo tota la sort per aquest esperpent de judici, què ha d’afrontar amb un estat de tant baix nivell democràtic.

En una entrevista a El Periodico, el nou líder d’Iniciativa i candidat a les properes eleccions a la Generalitat, ens deixa tot una sèrie de contradiccions, com es la seva aposta pel federalisme plurinacional, que ens hauria de portar més lluny don som i amb l’Estatut com instrument.  Creu amb el dret a l’autodeterminació, però no creu que amb l’estatut la via autonomista hagi acabat, i per això la independència no es la seva intenció.

El candidat d’ICV no amaga la seva intenció de reeditar el tripartit, per ser un govern d’esquerres, i què defensarà durant la campanya com la seva única opció de formar part del govern. Defensa l’ecologisme com una causa d’esquerres, i què s’havia d’incorporar a la seva formació, d’altra banda creu que el govern d’entesa ha valgut la pena per deixar l’estratègia del peix al cove i optar per negociar de tu a tu com l’estatut i el finançament. Respecte l’Estatut creu que es un intent de federalitzar l’estat, ja què no hi ha prou aliats, però ha servit com a model per la resta d’estatuts. Respecte l’indepentisme, ens diu que el malestar es canalitza de moltes maneres, i es pot fer amb editorials conjunts o participant en referèndums, i critica el PP per generar el conflicte, i el PSOE per la seva falta de lideratge, però creu que l’important es que fins al final de legislatura el govern tingui agenda pròpia d’esquerres i amb ambició nacional. Pel que fa al seu vot en una consulta independentista, opina que hi hauria d’haver més de dues respostes, posant l’exemple d’escòcia amb quatre, i reitera la seva aposta ja descrita al principi del post, i què pugui ser majoritària a Vic i també al Besòs, molt més amplia que la meitat més un.  Pel que fa a la resposta oficial de la Generalitat ens diu que aquest govern ha estat capaç de dir no a Madrid quan ha calgut.

Canvi de candidat, però el mateix producte i les mateixes receptes inversemblants de sempre. Ens proposa un federalisme plurinacional, un nou invent per seguir marejant la perdiu, i què francament ja es una burla constant a la ciutadania de voler disfressar les coses per no voler afrontar les qüestions, i deixar-ho tot tal com està.   Trobo molt sincer que vulgui reeditar el tripartit, què de totes maneres es la única opció d’aquest partit de tornar al govern, ja què la seva defensa del concepte ja una mica caducat de les esquerres segueix sent el seu eix principal, ara defensar-lo amb arguments falsos ja no es acceptable, dir que han  abandonat el peix al cove pel tracte de tu a tu, es un altra burla per la població, el finançament han acceptat l’incompliment de més d’un any de la data de l’estatut, i han acabat acceptant un acord que no el compleix, i pel que fa l’Estatut, van aprovar un text al Parlament, i desprès simplement han acceptat les retallades de Madrid, què han estat moltes  i importants, per tant de tu a tur res de res, ja que el poder de l’Estat i el Català, evidentment son la nit i el dia. Respecte l’independentisme, a cap territori del món on hi ha hagut referèndum d’independència hi ha hagut mes de dues respostes, o si  o no, el tema de mes autogovern queda invalidat, ja que desprès de la sentencia del TC, ja ens han dit per activa i per passiva, què l’autonomisme haurà arribat al límit, i la aposta federal, sense ningú que es vulgui federar amb tu, i què ni vol, ni en te cap necessitat, es una bajanada que ja no cola. Pel que fa a les negatives a Madrid, si em treu un sol exemple li acceptaré, però jo no n’he trobat cap, ja que amb més o menys comèdia, una simple autonomia no pot dir no a Madrid, es tant clar com això. Per últim dir que s’aferra a la seva aposta per ser majoritària, i no la meitat més un, cal dir-li que en democràcia la meitat mes un es majoria, i per tant guanya, la minoria ho accepta, i tema resolt, així funciona a tot el món, buscar el 100 % de conformitat en un assumpte es una utopia, i una manera de dir que no es vol resoldre el tema de l’estat propi.

En definitiva una bona prova de la demagògia dels partits actuals, què segueixen remenant les cireres sense cap voluntat de sortir del sistema.

El dia de Nadal, fa 76 anys de la mort d’en Francesc Macià, l’avi com se’l coneixia popularment, i hem pogut comprovar la mesquinesa moral de les nostres primeres autoritats fent el paperot en els clàssics actes d’homenatge a la figura d’aquest militar i polític, President de la Generalitat (1931-1933), i amb un comportament i uns ideals, què el van portar a proclamar la República catalana, i arrossegar tot un poble per la llibertat i el sentiment, cosa totalment inversa del que succeeix a l’actualitat, on la poca ambició, i els ideals contraris porten a la desafecció més absoluta.

Aquests homenatges institucionals a l’home que amb la dictadura de Primo de Rivera va demanar ajut fins hi tot a Moscou per la independència catalana, què va protagonitzar els fets de Prats de Molló per alliberar Catalunya des dels Pirineus, i què finalment va ser descobert, que en el seu exili aprova la Constitució catalana de l’Habana d’un futur estat català, i què posteriorment guanya les eleccions catalanes, fent la seva famosa proclama des del balcó de la institució per la República catalana, i que finalment acabar amb la recuperació de la Generalitat catalana, i l’estatut de Núria fins a la seva mort. Com deia el President Montilla, el qualifica de símbol de la Catalunya democràtica, i exemple de fidelitat al país i lluita per l’autogovern, posant el deure polític per davant els interessos personals, alhora que ser capaç d’agermanar Catalunya sota un sentiment de pàtria àmpliament compartit, i on el govern actual es compromet a la defensa de les seves institucions. Per la seva part el President Benach, ha reivindicat la Catalunya políticament lliure, socialment justa, i econòmicament prospera que anhelava Macià, i ha demanat la seva inspiració per fer-ho realitat. D’altra banda en Saura diu que ara els toca garantir la continuïtat institucional i el progrés del nostre país.

Aquests tres màxims mandataris de la Catalunya actual, evidentment no tenen res a veure amb en Francesc Macià, i les seves trajectòries caminen per  senders molt diferents i objectius molt llunyans. El President lloa la seva fidelitat al país i agermanar Catalunya envers un sentiment de pàtria compartit, cosa que contrasta amb la seva actitud, on el país ocupa l’últim lloc, i el PSOE la seva primera preferència, cosa que veiem constantment amb les seves votacions molts cops contraries als interessos catalans del seus 25 inútils diputats a Madrid, i el seu menyspreu per una part de la població catalana cada cop més important, i qui sap sinó majoritària que opta per la independència, i que es negada sistemàticament per la seva persona, amb actituds indignes d’un president d’un territori, què ha de saber escoltar la seva ciutadania per davant de tot.

Pel que fa al President del Parlament, Ernest Benach, com a segona autoritat del país reivindica la Catalunya políticament lliure i socialment justa de l’avi, quan ell personalment ha negat per segon cop una Iniciativa legislativa popular per poder fer un referèndum d’autodeterminació, per qüestions legals relacionades amb l’estat de dret espanyol, per tant la seva credibilitat i anhels queden totalment en entredit,  i els seus objectius, més allà dels personals també.

En definitiva son com la nit i el dia, i no son mereixedors de posar les paraules o els fets d’en Francesc Macià a les seves boques, ja que com diu aquell, pels seus fets els coneixeràs.

Com cada any, la nit de Nadal ens va oferir el discurs del Rei de les Espanyes, hereu directe del dictador Franco, i imposat per llei i sense dret a replica en el sagrat llibre de les escriptures anomenat Constitució, deixant de banda la normalitat que hauria estat seguir amb una República interrompuda per la força de les armes i del feixisme dictatorial. El seu discurs monòton i caspós no varia amb el pas dels temps, i la unitat territorial per damunt de les diferencies, i el respecte a les institucions, segueixen sent els seus temes favorits en un espai que tenen la barra de dir-nos el gran seguiment que ha tingut, quan en totes les cadenes ofereixen el seu missatge, i per tant no te competència possible.

Com a novetat, i fruit del govern nacionalista espanyola al País Basc, van poder gaudir del dubtós privilegi de veure com la televisió basca oferia per primer cop el discurs, què junt amb la petició de partits de la “Roja”, i el recorregut de la Vuelta a Espanya, son els mèrits principals d’aquest govern PSOE-PP, què considera aquestes qüestions fonamentals.

En el discurs fa una lloança de la gran nació espanyola, què no es pot entendre sense la seva rica diversitat, i ens demana superar les tensions i divisions sobre la base de convivència de la Constitució, i reforçar voluntats per la nostra cohesió interna. Ens parla dels reptes del segle, com la crisi o el terrorisme que traspassen les fronteres, i què demanen decisions clau, què reclamen enfortir el país que ens proporciona llibertat, estabilitat i progrés, i no ens podem permetre que les legitimes diferencies ideològiques de les nostres comunitats autònomes restin força al gran consens de la població.  S’ha de servir a l’interes general amb la força de la generositat, i unitat en el marc de  la nostra Constitució que ens garanteix un ampli ventall de drets i llibertats, amb unes institucions que els ciutadans tenen que veure com independents en la seva tasca. Ens parla de la crisi que ens afecta a tots, i que requereix molta solidaritat, de la lluita contra el terrorisme, i lloa les tasques de l’exèrcit a l’estranger, i acaba recordant la presidència espanyola de la Unió Europea per fer-la mes forta, i on la Corona seguirà amb el seu deure amb tots els espanyols.

Es el discurset de sempre, utilitzant l’excusa de la diversitat per entendre una gran nació, quan aquesta ens diu amb fets, un cop i un altra que no vol diversitat, i vol una idea única de l’estat amb un menyspreu absolut amb identitats com la catalana, i ens demana superar divisions en base a la Constitució, què sembla una mena de taules sagrades, on el món gira al seu voltant, quan en realitat sabem que es un text amb alguns articles profundament antidemocràtics, i què de cap manera pot passar per damunt de la voluntat de la ciutadania expressada lliurement, cosa que com a Rei evidentment no entra en el seu diccionari.  Que aquest tractat ens proporcioni llibertat i progrés ja es un insult, nomes cal veure la situació catalana amb un greu espoli econòmic, un bloqueig cultural i un engany rere un altre, com amb l’Estatut, què com ens han dit marca els límits, i aquests son clarament insuficients per mirar el nostre futur amb opcions. Respecte a la independència de les institucions en clara referència al TC, es una burla que anomeni aquesta paraula en una institució caduca i polititzada, i què per obra i gracia de l’estat de dret de fireta espanyol estigui per damunt fins hi tot de la voluntat popular, i en aquest cas de les profundes retallades sofertes a Madrid per aquest text ja inservible. Ens parla de la crisi que afecta a tots, suposo que ell no s’hi deu incloure ja que el secretisme dels seus honoraris es prou conegut, lloa a l’exèrcit, què com ja sap la Constitució li garanteix la democràtica causa de mantenir la unitat territorial, i parla de les víctimes del terrorisme, cap referència al terrorisme d’estat que fa anys practica l’estat espanyol, amb exemples com les manifestacions falangistes autoritzades contra una consulta pacifica i democràtica a la població, i acaba amb la seva funció de servir a tots els espanyols, què venint d’aquest antic cap del movimiento es tota una declaració d’intencions.

En definitiva el procés cap a l’estat propi a Catalunya es contraposa amb aquest discurs de la falsa diversitat, i el be comú què ja no enganya ningú.

Bon Nadal a tothom.

El govern espanyol encapçalat en el ministeri de Foment per Jose Blanco, ens vol tornar a donar gat per llebre en el tema del sistema de gestió aeroportuària per l’aeroport del Prat de Barcelona, i continua amb una proposta disfressada de la que en el seu dia la seva antecessora Magdalena Alvarez, ja ens volia vendre, amb un percentatge de participació de la Generalitat mínim, i un dret a veto en les qüestions importants reservat per AENA, què deixa tot més o menys tal com estava.

Les negociacions estan encallades, i el calendari que estava previst ja no es complirà, ja que expirava a final del 2009, i des de Madrid ja es consideren les posicions de la part catalana de maximalistes, i què provocaran allargar mesos el conflicte. Pel que fa als partits catalans, CIU ho veu com una operació de maquillatge, PSOE-C buscarà la manera de vendre aquest nou engany per Catalunya, i ICV i ERC ho veuen amb mals ulls, però caldrà esperar la seva postura definitiva quan hi hagi la decisió final, com ha passat  amb el nou model de finançament català, un engany que amb comèdia inclosa han acabat acceptant.  De totes maneres aquest 70% reservat en el consell d’administració del nou ens de gestió aeroportuària, i el 51% del del Prat amb dret a veto en les qüestions fonamentals, davant del 27% reservat per les entitats locals i la Generalitat, sembla força ridícul.

Aquesta es la metàfora del meravellós Estatut que hem de defensar com garantia del nostre autogovern, com li agrada dir al President Montilla, una gran operació d’estètica, per acabar semblant qualsevol mínim i imperceptible avanç una cessió del govern espanyol cap a Catalunya. Un nou incompliment del Govern Zapatero, què ja ens te acostumats a no complir amb cap data establerta, encara que estigui marcada en una llei orgànica, com en el tema del finançament, i unes propostes impossibles d’acceptar per qualsevol govern amb un mínim de dignitat, cosa que l’actual de la Generalitat, fa temps que ha desat en un calaix, i per això crec que finalment acabarà acceptant un altra proposta dolenta pels nostres interessos, com es norma en la seva línia d’actuació.

Realment la proposta es una autèntica presa de pel, què conserva el sistema centralitzat aeroportuari espanyol, ja obsolet en la majoria d’estats,  i què simplement divideix el gegant d’AENA en dos empreses, i on la part majoritària del consell de direcció segueix reservada per la part de l’estat espanyol, i només una petita part de menys del 30% serà per la presencia testimonial de cara a la galeria de la part catalana, i on a més la part d’AENA es reserva el dret a veto en les qüestions d’importància, per tant ni posició determinant, ni decisiva, simplement testimonial.

Un nou insult a la intel·ligència per conservar els privilegis exclusius de Barajas, i frenar qualsevol expansió de l’aeroport català amb el que això suposaria per la nostra economia.  Aquesta es el frau de l’estat de les autonomies, on l’objectiu principal es mantenir l’hegemonia de l’estat, i el pes residual de Catalunya.  S’apropen les dates on haurem de decidir si volem continuar així o gaudir dels privilegis d’un estat propi.  De nosaltres depèn.

Ahir la mesa del Parlament no va admetre a tràmit per unanimitat la ILP a favor d’una proposició de llei per convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya el 25 d’abril de 2010, pels motius que ja van fer servir el primer cop, el passat mes de maig, es a dir no ajustar-se  a la legislació vigent ni al marc competencial de la Generalitat. Una prova més de la demagògia i la doble cara de partits com CIU o ERC, on la seva versió més agosarada, simplement es una cortina de fum per amagar les seves vertaderes intencions.

La iniciativa presentada a títol individual per membres de la Coordinadora de les Consultes, i desprès de la primera onada massiva de consultes del 13 de desembre, ha acabat de la mateixa manera que el primer cop per la normativa de la falta de competències, i per ser equivalent o igual a l’anterior presentada en la mateixa legislatura.  El primer cop amb més de 10000 promotors, i amb la marxa dels 10 mil a Brussel·les encara calenta, va córrer la mateixa sort. Els partits favorables al dret a l’autodeterminació com son CIU, ERC i ICV, votants d’aquesta resolució al Parlament, ara miren cap un altra costat acompanyant la intolerància de PSOE-C i PP. Hem pogut veure aquests mesos com Convergència i Esquerra impulsaven consultes en molts pobles, i en canvi els mateixos ara s’emparen amb la legalitat per negar la oportunitat.

No per esperat, deixa de sorprendre, si be els partits espanyols han mantingut la seva coherència, els altres evidentment no. CIU segueix amb la seva ambigüitat, i recordant aquella conferència de Mas anunciada i esbombada, on reclamava i donava com a eix el dret a decidir, ara arriba el moment, i nega la possibilitat de que la ciutadania doni el seu suport a la iniciativa, es comprovi el grau de compromís en el tema, i posteriorment es discuteixi en el Parlament. On esta aquell dret a decidir, paraules buides en el temps sense cap valor.

Pel que fa Esquerra, la cosa es més greu, el teòric partit independentista, què ha lloat les consultes, ha col·laborat ha impulsar-ne moltes, ha portat a dir al seu President Joan Puigcercos que els projectes seus i del PSOE-C xoquen frontalment, que s’ha esborrat la dinàmica de la por a tractar aquestes qüestions, què l’exercici del dret a l’autodeterminació serà condició clau pels pactes de la propera legislatura, que els partits son instruments al servei d’una causa política, entre altres coses expressades en una entrevista recent.  Tot paraules buides, i un intent d’engany monumental, ja que a la segona oportunitat per rectificar l’anterior amb la  seva postura amb la ILP, tornen a negar aquesta possibilitat, i deixen la ja de per si malmesa credibilitat d’aquesta partit sota mínims.

La mesa no pot tornar a actuar amb aquest caràcter antidemocràtic, i com si fos un tribunal, crec que s’hauria de limitar a comprovar els requisits necessaris i donar veu al poble, i així comprova l’interes de la població pel tema, i més tard poder discutir-ho en el Parlament, i no negar directament la possibilitat, i en el seu cas, molts cops amb l’excusa i frau de la llei de consultes, què per si no ho sabia diu que en última instància requereix l’autorització de l’estat, per tant es pur paper mullat.  Prou d’enganyar a la ciutadania omplint-se la boca d’independentisme, i quan arriba la oportunitat de fer un gest arronsar-se i seguir per altres vies, quan ens diu  que els partits son al servei d’una causa política, caldria preguntar a quina causa serveixen, perquè la de l’estat propi esta clar que no.

Han tornat a quedar en evidència, i desprès s’enfaden molt quan es diu que l’independentisme ara per ara es extraparlamentari, no n’hi ha prou amb falses promeses,es requereixen fets, i aquests son força clars.

Aquest pamflet socialista i gens sospitós com diria el Predident Montilla de fer-se per independentistes, com va afirmar de les consultes, ens ofereix les dades de la seva ultima enquesta, i on la dada que més crida l’atenció es el 39% favorable a la independència, i el 40,6% contrari, amb un 20,4% d’altres opcions per la pregunta de que votaria per un referèndum sobre la independència, si be els percentatges son menors que la UOC, estaria a les portes de ser la opció majoritària.

Observem dades interessants com que les poblacions de menys de 10000 habitants opten per la opció independentista amb una 48,4%, mentre a ciutats com Barcelona s’imposaria el no. Es poden llegir frases com “el divorci comença a ser, per una de les parts, la solució inevitable”, donant alerta de la fractura de Catalunya amb Espanya, i ho lliga amb altres dades com la consideració de nació que a Catalunya es favorable per 52,8 a 42,6, i a Espanya negativa amb 15,9 a 80,1, on també consideren el castellà discriminat amb un 50,6, què contrasta amb Catalunya, on no el consideren discriminat 81,4. Pel que fa a la solidaritat catalana, vista des d’aquí es afirmativa en un 83,6, mentrestant a Espanya es considera que no 51,7, i associen cada cop més Catalunya amb nacionalisme, radicalisme i independència per davant d’altres adjectius.  

Les diferencies amb l’enquesta del CEO, i on la opció independentista escala posicions de manera important, es deu a la diversitat d’opcions de l’enquesta anteriorment esmentada davant la de GESOP del Periodico, on tant sols es positiu o negatiu. Per partits ERC 97,5, CIU 56,9, ICV 36,4 i PSOE-C 30,1 son per ordre  de partidaris de l’estat propi, i PP 90,6 i UPD 91,6, son els més contraris, afirmant què la única nació es l’espanyola.

Davant la negació de la realitat del President i el seu partit, amb la seva aposta per un text mort i condemnat anomenat Estatut, i el convenciment de Mas per dir-nos que un referèndum seria una derrota com excusa per no convocar-lo, i sempre amb l’exemple del Quebec, i les seves dues derrotes, oblidant  les victòries d’altres exemples, i la passivitat d’ERC, apareix en aquest mitja oficial, i davant la resposta simple de si o no, que el vot favorable a l’estat propi s’apropa molt al triomf, i gairebé ja un empat tècnic, ja que també cal recordar que no fa falta que els 7 milions de catalans votin si, simplement la majoria dels que vagin a votar, què com en tota democràcia normal es suficient.

D’altra banda les diferents percepcions de les Espanyes i Catalunya fa veure dos mons diferents, i ho veiem amb la croada constant amb la llengua castellana, i el terme nació àmpliament rebutjat fora del nostre territori, i ho associant amb radicalitat, i no amb terrorisme com en el País Basc, ja què aquí no tenen aquesta excusa  a punt per posar-ho tot en el mateix sac. Pel que fa a la solidaritat es veu que no en som prou amb un espoli de 22 mil milions, ens volen deixar directament despullats.

En definitiva, més dades per l’optimisme, i per desmentir aquells que veuen l’opció llunyana, i rebutgen declaracions unilaterals, com si es tractes d’una bogeria, quan en realitat si ho volem es un futur molt proper, i a l’altra costat també ho saben, i actuen amb conseqüència.

La venda d’entrades pel partit amistós de demà entre Catalunya i Argentina no porta un ritme molt alt, i hores d’ara son 30000 les venudes, una xifra pobre, i més comparada amb l’aforament del temple blaugrana. El cop d’efecte de la contractació de Johan Cruyff, i una selecció tant potent com la  Argentina dirigida per Maradona, i amb el millor jugador del món a les seves files Leo Messi, no amaguen un problema de fons, i què és la formula dels partits nadalencs de costellada esta esgotada, i ha donat tot el seu redit.

La gran inversió econòmica realitzada per allargar un any més aquesta il·lusió en unes dates dolentes, i sense esperança de canvi si seguim sent una autonomia espanyola qualsevol, ha portat al president del màxim organisme de futbol català Jordi Casals, i el nou seleccionador, a afirmar que si Catalunya no es capaç d’omplir el camp, potser que ens fem mirar això de la nació catalana. Mentrestant el seleccionador parla de la  il·lusió dels jugadors, i la seva decepció per la poca venda, dient que ells venen per orgull i amb ganes, però el públic no actua igual, cosa que potser fa plantejar que no val la pena l’esforç realitzat.

Tal com diu en Jordi Casals, però en un sentit diferent al seu, si que ens hem de mirar això de la nació catalana, ja que es un terme buit de contingut, i gens respectat com tots sabem, el pas real i definitiu es ser un estat, llavors i automàticament no hi hauran aquestes paxangues, sinó partits oficials on els nostres competiran de tu a tu amb qualsevol selecció mundial, i amb competicions oficials en joc. De cop i volta l’afluència de públic deixarà de dependre del sentiment i obligació de completar un miratge com ara, i simplement dependrà del rival i l’interés esportiu del partit, com en qualsevol estat normal del món.

La  ciutadania va agafar aquests partits com un pas endavant cap al reconeixement, i amb tota la il·lusió va respondre i molt, cosa que no es pot dir de molts jugadors que amb excuses de mal pagador mai s’han involucrat prou en el projecte, i ara no tenen cap dret a exigir res. El pas del temps ha vist passar dos cops a Brasil, a l’Argentina, i un partit molt simbòlic contra Euskadi que tots recordem, però seguim sent on érem, una petició constant a la Federació espanyola perquè ens deixi una data per poder jugar, amb prohibicions incloses com la del partit amb USA, sense que els catalans poguéssim fer res més que complir la humiliació.

La persecució de l’estat espanyol a totes les federacions catalanes que han volgut la oficialitat, per minoritari que fos l’esport que representen, ens diuen molt clar, què l’esport rei com es el futbol, senzillament es impossible que ho aconsegueixi amb la situació on ens trobem. Nomes hi ha una manera, i es aconseguint l’estat propi, i això hores d’ara ho sap molta gent.

Continuar picant pedra contra un mur immens no porta enlloc, i la gent ho tradueix en aquest cas amb aquesta venda fluixa d’entrades, no cal que des de la federació catalana es vulgui vendre el que no es, no hi ha altra via pel reconeixement que la sobirania, el demes es vendre fum, i com ja se sap el fum amb una mica de vent s’esvaeix i deixa la realitat ben despullada.