ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA CREDIBILITAT PERDUDA

General

Quan observes una persona i tot el que va dient, una veueta interior et diu que no s’ho creu de veritat, es quan apareix el fenomen de la desafecció a nivell individual o col·lectiu.

Tot això m’ha vingut al cap al sentir les declaracions del President en funcions de la Generalitat Carod Rovira en una emissora de radio. Una persona amb una facilitat de paraula digne d’un gran polític, no pot caure en aquest nivell tant baix com el que ens vol vendre, i menys aquests dies pel càrrec accidental que ocupa.

 

Una persona amb unes engrunes de dignitat, i des de la posició que ocup,a desprès de l’afer d’Iniciativa ràpidament hagués cridat a Palau al Conseller Saura per demanar explicacions amb caracter clarament enutjat, i si cal demanar-ne la dimissió.  Desprès de saber que aquest partit va comunicar al President Montilla el seu acte, i va obviar la formació republicana, i al seu president en funcions, crec es un acte intolerable.

 

Enlloc d’això, veiem tot un seguit de raonaments de fugida d’estudi, de treure importància a l’afer, i de qui dia passa any empeny amb un exercici de funambulisme que reflexa les actituds d’ERC en aquest govern, es a dir de submissió total, i a favor de les cadires per damunt de tot, renunciant a tots els principis existents.

 

Es molt difícil guanyar la dignitat, però molt fàcil perdre-la en pocs instants, i Carod ho esta aconseguint amb un temps record, empassant-se tots els gripaus que li van arribant, amb uns arguments que a hores d’ara ja no enganyen a ningú.

 

Us imagineu que hagués passat si enlloc d’ICV, ves estat ERC la que passant per damunt de totes les formes, i desmarcant-se del front comú  hagués anat a pactar pel seu compte amb el PSOE.  En aquests moments sentiríem paraules com irresponsables, infantils, venuts, entre d’altres gentileses, i segurament amb alguna dimissió demanada pel mig, com recordo en un cas diferent però per fer una comparació, el de la trobada amb ETA a Perpinyà i que va acabar com tots sabem, s’enrecorda Sr. Carod?.

 

Es una llàstima veure com les persones van canviant i esborrant la bona feina feta anteriorment per acabar amb un mal regust de boca.  El poder se’ns dubte no te compassió.

ES POT DIR MES ALT PERÒ NO MES CLAR

General

Pels pobres ingenus que es van arribar a creure que el PSC utilitzaria els seus 25 diputats a Madrid per alguna cosa mes que fer joc amb el mobiliari, ja es poden despertar que el somni s’ha acabat.

 

Francament tot hi la meva incredulitat amb els polítics catalans quan es tracta de defensar els nostres interessos, en un raconet en el fons del cor, hi havia una petita esperança de que el miracle, per dir-ho d’alguna manera, ja que no soc creient, es produiria i la dignitat tornaria al seu lloc. Però la lògica s’ha imposat, i en boca del Ministre Corbacho ha expressat que el PSC ni ha votat, ni votarà mai en contra del PSOE, ja que comparteixen ideologia i projecte amb el conjunt dels socialistes espanyols.

 

En definitiva l’arma mes mortífera del Conseller Castells en la negociació del finançament ha volat en un tres i no res.  Aquesta era junt amb la llei què estava de la nostra part, i que ha estat ignorada per Madrid, ja que es un verdader paper mullat, eren les nostres pressions amb la negociació, ara ja no en queda cap, i per tant  poca cosa queda a negociar que no sigui el que es decideixi des de l’Estat donar a totes les comunitats autònomes amb els paràmetres que prefereixi la majoria, o sigui en contra dels nostres interessos com fins ara.

 

 

Apart, el front comú ha estat desactivat ràpidament amb l’acord d’iniciativa amb De la Vega, amb coneixement del PSC, i aprovació per sortir de l’atzucac on es trobava, i el lleig fet a ERC que com sempre, sembla no pintar res en aquest tripartit, mes enllà d’alguna declaració dels seus dirigents que ja no es creu absolutament ningú.

 

Mala peça al teler es el que ens espera en aquest tema, on el peix semblar esta tot venut i com sempre ens endurem la pitjor part.

 

Dit això, la única llum d’esperança son les iniciatives de la societat civil, com l’acte unitari de la PDD el 7 de setembre a la ciutat judicial de l’Hospitalet, les concentracions cada dia 9 a les 9, per recordar l’incompliment d’una llei per part d’un estat, i la manifestació per la diada convocada per Sobirania i Progrés.

 

De l’èxit d’aquestes iniciatives en depèn mantenir encesa la flama de l’enfrontament pacífic amb l’Estat, i la reivindicació sense por del que es just per Catalunya.

PRIMER MAS, ARA SAURA, MEDIOCRITAT AL PODER

General

El teatre dels partits catalans amb el front comú pel finançament, francament ja fa riure, i des de Madrid segur que veuen com una vegada mes poden manipular com i quan volen a aquests líders polítics de segona divisió.

 

Quan la compareixença de Zapatero en el Congreso a Madrid per explicar com es pot incomplir una llei, i que pensa fer amb el finançament semblava inevitable, el mag ha tret del barret un dels seus trucs, que era recordar que fàcil es desmuntar qualsevol front pretesament unit per la mediocritat de la classe política catalana, i amb una reunió en un hotel a Vilanova i la Geltru entre De la Vega i Saura, una nova promesa d’un acord de finançament en tres mesos a canvi de la retirada de la petició de compareixença d’ICV, ha estat suficient perquè aquest retiri la moció, s’emporti fum a la butxaca, i tingui els seus minuts de gloria, aquella reservada als adolescents que no son conscients del que acaben de fer, ja que la famosa unitat ha quedat ferida de mort, i en Zapatero ha guanyat 3 mesos de marge per esperar la sentencia del TC sobre l’Estatut, i negociar a la baixa junt amb la resta de comunitats un model comú per totes.

 

Realment, Catalunya que en la seva història ha tingut polítics brillants, no es mereix gaudir d’aquesta classe política de tant baixa qualitat que no pensar moure un dit per avançar com a nació, i que li tremolen les cames cada cop que pretén negociar amb l’Estat, ja que la seva prioritat es la tàctica infantil dels seus vots com a partit abans que qualsevol altra cosa.

 

Així no avançarem mai, primer va ser en Mas que unilateralment va fer la feina bruta a l’Estat amb l’Estatut, ara en Saura li toca aquest galdós paper en el finançament, i mes endavant vindrà la sentencia de tisora a l’estatut on tots faran mes o menys el mateix i vergonyós paper, veient com la llei principal queda convertida en paper mullat, i sense cap sentit.

 

El PSC veu be el gest de Saura, perquè no ens enganyem, mai votarà en contra del PSOE, per molt de teatre que li posi, ICV treu el cap en la cursa per veure qui pot ser mes mediocre, CIU aprofitarà per criticar la feblesa del tripartit,  i oblidarà el seu paper en l’Estatut, i ERC en boca del Vicepresident Carod esta tant domesticada i ha perdut tant el nord que no s’atreveix ni a criticar Iniciativa, ni molt menys a portar la contraria al PSC, i pensa seguir la mateixa tàctica de l’Estatut, es a dir seguir negociant una cosa que ja en sabem el resultat final, cosa que l’ha feta pasar de l’independentisme a la submissió mes absoluta.

 

Cap mereix la nostra confiança, per posar una llum a l’horitzó la plataforma Sobirania i Progres en boca del seu president Joel Joan ha tirat pel dret, i ha convocat una manifestació l’11 de setembre amb el lema “Som una nació, volem un estat propi”, clar i sense embuts, i deixant  dit que no vol el suport dels partits politics, però si de la societat civil i plataformes que haurien de donar una lliçó de fermesa i valentia sortint al carrer, i fent posar vermell a tots aquests politics, si es que encara els hi queda una gota de vergonya.

CADA DIA CONEIXEM UN MALTRACTE NOU

General

Han sortit publicades unes noves dades que donen mes arguments per l’espoli i menyspreu comparatiu que pateix Catalunya des de fa molts anys.

Aquest cop, les dades fan referència a l’inversió i construcció per part de Foment a Catalunya en vies de gran capacitat o autovies entre el període (1995-2006), i les xifres com moltes d’altres no deixen dubte per la innocència.

 

Els 104  quilòmetres construïts al principat, en comparació als 825 a Castella-Lleó o 545 a Andalusia, es a dir un augment d’un 14 % per uns, contra el fet de doblar o triplicar els altres.  Aquí no acaba tot ja que davant la lentitud dels projectes a Catalunya, per exemple Andalusia te connectades totes les capitals provincials amb aquestes vies, mentrestant la Generalitat s’ha de pagar de la seva butxaca l’eix transversal amb un sol carril per falta de diners. A mes els grans projectes com l’AVE, o l’autovia mediterrània que ens ha d’unir amb França, sempre comencen el sud de l’Estat.

 

Son dades que unides a les que tots ja sabem venen a reforçar la idea que te l’Estat dels seus territoris, i el tracte que rep cada un d’ells.  Tot i això els polítics espanyols s’entesten a defensar que Catalunya per tots aquests anys de menyspreu i endarreriment, ja què bona part de la seva contribució a la solidaritat  ha anat a parar a projectes per desenvolupar altres territoris aliens amb ella, i dels que no n’ha tret cap benefici propi, no mereix un acte d’agraïment i justícia en forma de nou model de finançament per sortir del pou on l’han portat des de Madrid.

 

Tots aquests presidents autonòmics que ara insulten dia si i dia també a Catalunya per haver plantat cara, han d’entendre que viure de rendes pot arribar a ser un vici però mai ha de ser un fet normal.

 

Fets com els que van succeir amb el suport de l’Estat als jocs olímpics de Barcelona 92, a canvi de que la primera línia d’AVE fos Madrid-Sevilla, en comptes de la lògica Madrid-Barcelona, ja que tot no podia ser, o l’exemple mes proper de l’OPA de Gas Natural a Endesa, què es va evitar de totes formes ja que l’empresa era catalana i no es podia consentir, la defensa d’una sola llengua, sense deixar les altres ni el grau d’igualtat en les institucions polítiques del propi estat, entre molts altres exemples, ens parlen del grau d’aversió i recel de l’Estat a aquest territori, i la sensació real de que evidentment no ens consideren part del seu estat.

 

Aquests repetits menyspreus, i totes les dades que dia a dia ens carreguen d’arguments nomes poden portar a un sol camí, què es seguir el nostre propi destí sense recança, ja que l’altra part ens hi empeny cada dia amb mes virulència, i per un cop a la vida fem cas del que ens diuen que tenen raó.

 

 

LA FUNA: UN EXEMPLE XILE IMPENSABLE A L?ESTAT ESPANYOL

General

Ahir vaig veure un programa de la Televisió Catalana on es parlava d’aquest moviment a Xile anomenat Funa, i què persegueix als torturadors i col·laboradors del regim dictatorial que segueixen en llibertat.

 

En el programa es parlava de l’assassí de Victor Jara, un conegut cantautor xilé, i de com va ser torturat fins la mort a l’inici de la dictadura de Pinotxet junt amb molta altra gent.  Una vegada passats els anys, molts dels antics comandaments i torturadors del regim han seguit la seva vida normal sense passar comptes per les seves monstruositats.

 

Un moviment civil anomenat FUNA, es dedica a desemmascarar aquests sinistres personatges, i acusar-los posant-los en evidencia a la seva  casa o feina perquè la justícia obri diligencies, i paguin el seu deute.

 

Vaig pensar què pel silenci que s’ha viscut en els 30 anys de suposada democràcia a l’estat espanyol per part de les víctimes i familiars, la dictadura franquista devia ser molt mes terrible i dura que la xilena, què mai s’ha plantejat un moviment així, per altra banda lògic, i que amb el teatre de la transició tot va quedar molt ben lligat, i aquest silenci pactat i interessat per totes les parts, ha acabat ofegant les possibles reclamacions de justícia de les víctimes.

 

Es una prova mes de l’engany d’aquesta democràcia de pa sucat amb oli, que en un moment de la història va pactar amb el regim fer un canvi estètic però no real, i on les normes i condicions van ser plantejades i acceptades per l’aparell dictatorial per seguir mantenint molts dels tics existents, i sobretot per seguir mantenint l’espoli i dominació sobre Catalunya, i el domini sobre el País Basc.

 

Constitució pràcticament impossible de reformar, articles de dubtosa puresa democràtica, tribunals constitucionals per acabar de fer la feina bruta, lleis dirigides a silenciar sectors de la població com l’esquerra abertzale, espoli disfressat de la paraula solidaritat, idioma amb rang de primera categoria i menyspreu a la resta, una monarquia que deixava en paper mullat l’antiga forma de govern republicana, lleis que no es compleixen, en definitiva tot lligat i ben lligat.

 

El mes proper per consolar les víctimes de la dictadura que s’ha arribat es la llei de la memòria històrica, què simplement es un altra operació d’estètica per no entrar en el fons de la qüestió, i que per suposat no vol fer pagar cap deute a ningú.

 

Aquest es l’estat on vivim, i si volem aquest es l’estat d’on hem de sortir per respirar un aire de mes transparència i llibertat.

PSOE: DE LA PRESA DE PEL A L?AMENAÇA

General

El socialisme espanyol amb el seu president al capdavant, han intentat prendre el pel una vegada mes a Catalunya com han fet sempre, però vist que la resistència aquest cop seriosament o teatralment s’ha materialitzat, han arribat les amenaces.

Efectivament, les humiliants afirmacions aquests últims dies del ministre Solbes, la vicepresidenta De la Vega o el mateix president Zapatero sobre el finançament català, han passat a una espècie de pla B, què ha protagonitzat el vicesecretari general del PSOE Jose Blanco, amb una crida a la responsabilitat dels partits catalans en els Pressupostos Generals, i advertint que si no s’aproven aquests no hi haurà nou finançament, i acusant  CIU de radicalitat.

 

Aquest missatge pretén fer forat en el front comú català, i deixar clar al PSC que no pot desmarcar-se a Madrid com d’altra banda no ha fet mai, i es una espècie de xantatge als altres partits per aprovar els pressupostos, i desvincular-ho del nou finançament.

 

Els partits catalans han d’abandonar les seves paraules tèbies, i demostrar què estant preparats per arribar fins al final si cal per fer complir la llei què es del que es tracta, i donar una mica d’aire a l’economia catalana.  Prou de complexos sense sentit, si cal fer caure el govern del PSOE a Madrid, no es el nostre problema, tots sabem que amb el tema català els dos partits majoritaris a l’estat son iguals.

 

La responsabilitat mes gran es del PSC, i els seus 25 diputats que han de demostrar que volen deixar de ser el coixí  d’un  president mentider i fals amb Catalunya, per passar a ser un partit seriós que lluita per la població d’aquest territori com va recordar el President Montilla, ara no val fer-se enrere, nomes es guanyen les lluites que no s’abandonen, i cap xantatge de personatges com el Sr. Blanco han de fer tremolar les cames als partits catalans, ens al contrari ha de rebre una resposta contundent de ser conseqüent amb el que significa la democràcia, i complir les lleis sense dilació, i no intentant fer passar bou per bestia grossa.

 

La corda es va tensant, i esperem que la part catalana deixi de posar segones dates absurdes, i negociacions on no hi ha res que negociar, sinó complir amb el text aprovat.  Espanya ha trencat el pacte, i això dona legitimitat per emprar totes les armes de persuasió de que disposem, i per primer cop dir prou.

CADENA PERPETUA

General

El president del Tribunal Suprem, i del Consell General del Poder Judicial Francisco Hernando, afirma que li agradaria la restauració de la Cadena Perpetua en uns cursets d’estiu a Madrid.

 

Efectivament, aquest magistrat, conegut pel seu tarannà conservador creu què seria una mesura constitucional sempre que pugues ser revisada, i es veies una reinserció i penediment del delinqüent, això evitaria casos com el recent membre d’ETA De Juana Chaos, i posa com exemple França on a partir dels 26 anys de reclusió es revisen totes les condemnes, i referint-se a la Constitució no veu incompatibilitat entre l’objectiu de rehabilitació i aquesta condemna.

 

Les declaracions d’aquest magistrat del que ja coneixem altres declaracions fora de to fan pensar una mica.  En principi una condemna així ha de ser per persones que han comes delictes molt greus, i què no poden conviure amb la resta de la societat sense constituir un perill.  En un estat democràtic poden existir unes garanties imparcials perquè això sempre sigui així, ara be en un estat com l’espanyol, on l’estat de dret fa molta por, i la seva parcialitat ha estat demostrada sobradament, una arma tant poderosa com la cadena perpetua no crec tingui les garanties suficients per ser aplicades.

 

El cas de De Juana n’és un exemple de com no pot funcionar la justícia, sinó es la d’un país on els dret son trepitjats sovint amb total impunitat.  Malauradament el tracte donat als que no segueixen les consignes del regim, i defensen identitats diferents com al País Basc o Catalunya, amb el rebut pel membres del GAL, torturadors policials, colpistes militars o addictes i col·laboradors al regim franquista son molt diferents.

 

Si la mesura s’arribés a aplicar, tots sabem qui serien els primers a tastar-la, i també sabem qui no la provaria mai.

 

Un estat on existeix els presos politics, com molts membres de l’esquerra abertzale, o sospitosos de pertànyer a l’independentisme català, no es pot dir mai democràtic, i evidentment com menys armes de repressió pugui utilitzar millor, ja que el seu mal us aviat es faria evident.

 

El problema no rau amb les condemnes, sinó amb impartir justícia amb igualtat per tots, perseguir als culpables del regim anterior, i als malfactors d’aquest, amb total transparència i modernitat, i per damunt de tot oblidar les condemnes politiques que en un estat que es diu democràtic evidentment no poden existir.

 

 

 

 

ZAPATERO: CINISME COMPULSIU

General

Les declaracions es van succeint, i la partida del finançament va avançant sense novetats importants, però amb un personatge que sobresurt pel seu cinisme esfereïdor.

Desprès de les declaracions dels presidents autonòmics socialistes posant el crit al cel per la gosadia de Catalunya de contradir al Govern Central, i abandonar almenys aparentment aquesta submissió absurda què la porta al fons del pou en benefici del regim autoritari de l’estat, i els seus territoris acostumats a viure d’aquesta solidaritat malentesa.

 

Aquest personatge no podia ser d’altre que el cinisme en persona, Sr. Zapatero, que s’ha superat a ell mateix, cosa de molt mèrit, afirmant que el seu govern ha complert amb l’Estatut de Catalunya, i que n’és un bon coneixedor, ja que el no-acord en la seva proposta es responsabilitat de les dues parts, o del les disset autonomies, ja que l’acord al final haurà de ser multilateral, expressa la seva voluntat de seguir el diàleg, i reblant el clau afirma que ha complert escrupolosament amb tots els compromisos amb Catalunya, i com a exemple posa les inversions amb infraestructures.

 

La segona part es la resposta del Conseller Saura, de obviar el passat,  i continuar treballant per tenir un acord abans de 3 mesos, i demana es censuri els que titllen de falta de solidaritat a Catalunya, què ho vol seguir sent.

 

La demagògia del Sr. Zapatero nomes s’entén des de l’òptica del que te el poder, i està acostumat a imposar el seu criteri amb el suport de l’aparell de l’Estat, i el famós estat de dret inexistent a l’Estat Espanyol què  el fa viure en la seva bombolla particular, i on Catalunya es l’enemic a batre.  Altre cosa es pensar en un nou insult al territori català, la data del 9 d’agost es llei, i el seu govern no l’ha complert, la seva proposta es genèrica, inconcreta, i no segueix els preceptes de l’Estatut , per tant no es pot considerar ni proposta, el tracte bilateral no inclou totes les comunitats com ell afirma, l’acord que ell es refereix en el text, posa aplicació dels preceptes del Títol VI (Disposició final primera), i aquests entre d’altres, parla de la limitació de la solidaritat li pesi a qui li pesi, l’anivellament autonòmic sempre perjudicial per Catalunya,  o la negociació bilateral.  Ell que se’n diu tant bon coneixedor de la llei hauria de prendre nota, i deixar d’enredar la troca, i finalment l’exemple d’inversions com a compliment es de jutjat de guàrdia, quan s’ha demostrat en els dos pressupostos on s’ha aplicat que la inversió ha estat per sota del PIB català clarament incomplint un cop mes el text legal.

 

Respecte a la contestació del Sr. Saura, president en funcions de la Generalitat, crec què marca la ineptitud i mediocritat de la classe política catalana, oblidant el passat, cosa que mai s’ha de fer ja que per nosaltres sempre es desfavorable i alliçonador, i posant un nou límit per negociar, quan s’acaba de deixar en paper mullat l’estatut català.

 

La dignitat costa molt de guanyar i molt poc de perdre, i els polítics catalans fa temps que l’han perduda en benefici dels seus interessos, i de la seva pròpia misèria què no els fa dignes de la història d’aquesta nació.  Es fa difícil de creure que tota aquesta trama no sigui una representació mes de cara a la galeria i no un verdader pols amb l’estat com la societat demana.

 

S’han acabat els ajornaments, i la població no perdonarà un altre presa de pel, si volen jugar amb les cartes marcades que ho diguin ja, i sinó que arrisquin fins al final estripant les cartes si es necessari.

 

 

L?ODI A LA LLENGUA CATALANA

General

El president de la comunitat aragonesa Marcelino Iglesias, presentarà a la tardor el projecte de Llei de Llengües amb unes directrius molt concretes.

 

Segons les seves paraules, el projecte pactat amb el seu soci de govern generarà drets i llibertats, però no obligacions.  A mes ningú estarà obligat a parlar una llengua que no vulgui en clara referència a Catalunya, considerant el català o aragonès com un patrimoni cultural.

 

Se’ns dubte una prova mes de la xenofòbia lingüística que practica l’Estat Espanyol, on nomes hi ha un idioma de primera categoria, el castellà que te tots els drets, i obligacions per part de tots amb totes les proteccions legals existents, i desprès uns idiomes de segona categoria que no poden gosar a tenir les mateixes obligacions que la llengua ja esmentada, i s’han de conformar amb el paper de comparsa i de curiositat cultural.

 

La obligació que parla Iglesias, es la clara desaparició en un temps de l’aragonès i català del seu territori, en benefici de la llengua dels intel·lectuals feixistes de l’estat.  No poden suportar la mes mínima diferencia, la qüestió es el uniformisme com a forma oficial de viure, ornamentat amb tocs folklòrics per treure al carrer els dies de festa major.

 

Ja n’hi ha prou de genocidi lingüístic, tots els estats del mon tenen les seves llengües, i totes tenen el mateix valor amb indiferència del numero de parlants. Aquesta diferencia de classe entre les llengües què formen l’estat es un clar cas d’autoritarisme intolerable, com si parlar català fos poc mes que una mania absurda davant l’oficialitat de l’idioma comú.

 

Ni podem tenir deure de parlar-lo, ni oficialitat europea, ni a les institucions politiques comuns, ni molt menys un sistema de supervivència anomenat immersió lingüística, en definitiva no pararan fins arrossegar aquesta llengua mil·lenària a l’interior de les nostres llars, i encara haurem de demanar permís i perdó, molt propi dels catalans acomplexats.

 

Un cas d’aquesta deriva, i adoctrinament es en Sergio, el jugador de futbol del Deportivo de la Corunya, i capità de la Selecció catalana que en una entrevista afirma que no parla català, i que aquest es un dialecte del castellà com el gallec o l’asturià. Desconec la seva formació acadèmica, però se’ns dubte es molt deficitària per dir barbaritats com aquestes, i quedar-se tant ample.  El seleccionador hauria de prendre nota per donar la capitania a algú amb mes sentiment i sobretot mes cultura.

ELS BARONS DEL PSOE

General

Desprès del silenci cínic del President espanyol Zapatero, i les declaracions prepotents,  i impertinents de De la Vega, ara toca els barons socialistes mes destacats.

La primera perla l’ha deixada anar el president de Castella La Manxa Sr. Barreda, manifestant que Catalunya s’ha d’acostumar que es molt important però es una comunitat autònoma mes.  Francament això per desgracia nostre fa prop de 300 anys que ho sabem, gracies al famós seny català, la por, i la pressió de l’estat, no hem estat capaços ni de aconseguir un finançament com el poble basc per poder treure el cap amb garanties, i així ens hem anat diluint en aquest invent anomenat Espanya, suportant un espoli demolidor, i uns atacs de tot tipus que mai han rebut una contestació enèrgica. Ara hem arribat al límit, i els propis companys del President Montilla no entenen les seves queixes justificades, i de moment la negació a passar un cop mes per l’adreçador espanyol.

 

De totes maneres si fóssim una mes, gaudiríem dels drets que tenen altres comunitats i què nosaltres no podem somiar, per tant Sr. Barreda, ni tant sols arribem a ser una mes.

 

La segona perla, be del President gallec Sr. Touriño, que li preocupa que cada euro de mes donat a Catalunya serà un menys per ells.  Li recomanaria que repasses si es que vol, les balances fiscals publicades, i veurà que precisament el camí de l’euro es en sentit de sortida del territori català per no tornar mai mes, i això te un límit i aquest ha arribat, i a mes sabrà que una llei orgànica simplement un cop aprovada, s’ha de complir, o es que nomes era per salvar les aparences.

 

També el president aragonès Sr. Iglesias ha manifestat que no pot haver un acord amb Catalunya, i un amb la resta, sinó conjuntament.  Aquest acord conjunt ja sabem que vol dir, mes del mateix, i Catalunya no s’ho pot permetre, i li recordaria que un estatut aprovat simplement s’ha de complir, el seu i el nostre, no hi ha mes història.

 

Per últim no podia faltar aquest gran amic de Catalunya, el Sr. Bono que no creu que el PSC voti en contra dels Pressupostos, i creu que els diputats catalans tenen un deute amb Zapatero.  Francament amb la primera part jo tampoc m’ho crec fins el dia que ho vegi, i seria una gran noticia pel poble català.  Respecte a la segona part, crec que Zapatero deu molt de la seva victòria als resultats a Catalunya, on una bossa gran de vots peti qui peti, i facin el que facin, i encara que resulti increïble els voten sense una aparent reflexió anterior.  Però que no s’enganyi, les mentides acaben passant factura, i el pèssim governant que presideix la moncloa te el crèdit esgotat, i sense voler ens ha donat un cop de ma per alçar la veu per primer cop, i espero que continuí així fins encetar el procés d’emancipació nacional.  Encara resultarà que li haurem de donar les gracies pel seu “talante”.

LA CLAU ESTA EN EL PSC

General

Avui al programa Els Matins de TV3, en un debat amb representants de CIU, ERC, ICV i PP sobre la situació del pols pel finançament, el PSC no hi era.

Efectivament, esperem que la onada de desqualificacions que ha sofert el President Montilla el primer cop que actua com un vertader President de la Generalitat, amb acusacions de infantil, agosarat, exagerat, i altres coses per l’estil d’altres comunitats que veuen perillar el xollo que es tenir un territori que paga i calla amb tota la normalitat, i accepta un espoli financer sense recança.

Com deia tanta pressió per part de l’estat central avui, s’ha visualitzat amb la petició dels grups d’ERC, CIU i ICV de vincular els pressupostos generals al nou finançament, i la petició als 25 diputats del PSC de desmarcar-se per primer cop del PSOE. Però el representant dels socialistes en el debat no hi era, suposo per no prendre un compromís definitiu en el tema que se li fa molt costa amunt.

Fins hi tot el PP amb una posició incomprensible, denuncia el compliment de l’estatut, i un nou finançament però el des vincula dels pressupostos generals, i no s’afegeix a totes en un front comú, son coses d’un partit que no pot trair els seu espanyolisme ranci per molt que vegi la justícia del tema.

Tornant a la absència del representant socialista, crec que ells mateixos han estat 30 anys jugant amb l’equip d’Espanya i l’equip de Catalunya al mateix temps, i ara aquesta contradicció els ha portat a l’atzucac on es troben, i què tard o d’hora a base  de menyspreu, i abús cap al territori català s’havia de produïr i l’hora d’escollir ha arribat. Mascares fora, i com es sol dir no es pot estar a missa i repicant al mateix temps.  La decisió es seva i pel nostre be esperem triïn   l’equip català i no l’abandonin mes.

EL DIA DESPRÈS DEL FRAU DEMOCRÀTIC

General

Ja es 10 d’agost, i el govern estatal continua com si fos el mes normal del mon incomplir una llei orgànica, i menysprear de pas als de sempre.

Efectivament, els mitjans estatals tracten el tema gairebè com si fos una rebequeria de la Generalitat demanar respecte per la llei, i complir els compromisos adquirits, i relativitzar el tema ja que nomes es tracta de Catalunya i aquests nomes serveixen per ser l’ase dels cops.

Vincular el nou finançament als nous pressupostos generals es una questió clau, i tots els partits s’han de comprometre a no votar-los si no hi ha acord, en especial evitar les temptacions del Sr. Duran, el polític mes valorat segons totes les enquestes, encara no entenc perquè ja que apart de aspirar a un ministeri espanyol pocs mèrits se li coneixen, també vigilar el desgavell d’Esquerra que segueix sense fer cas a les resolucions aprovades en el seu Congres i segueixen manant els de sempre sense cap tipus de pudor.

Finalment vigilar el PSC, i els seus 25 diputats, l’arma mes mortifera amb la qual hem de lluitar a Madrid, i per primer cop demostrar que primer es Catalunya i de pas el Sr. Corbacho i la Sra. Chacon preparar les seves cartes de dimissió per no participar en un govern enemic de les lleis aprovades, i del desenvolupament de Catalunya.

Ja veieu que la tasca no es fàcil, però s’ha de provar de fer-ho possible a pesar que sigui difícil d’imaginar amb la classe política que tenim.

 

 

DE LA VEGA: UN EXEMPLE DE MENYSPREU

General

Per fí ha arribat la data del 9 d’agost i el que semblava increïble ha succeït, el maltracte que rep Catalunya per part de l’Estat sembla no tenir aturador.

Efectivament, després de sentir les declaracions de la Vicepresidenta de l’Estat Espanyol acusant d’excés verbal al Sr. Montilla com la qualificat ella, què jo sàpiga aquest senyor es President, i es mereix aquest tracte li agradi o no. Es tal el menyspreu que fins hi tot el protocol mes simple es ignorat quan es tracte de nosaltres.

Aquest excés, es simplement denunciar un incompliment flagrant i inaudit en qualsevol democràcia, com es no complir una llei orgànica que en aquest cas es l’Estatut, on marca un data clau com la d’avui per arribar a un acord del nou finançament, i no la no proposta del govern central que francament fa riure, i es humiliant pel territori català, ja que no compleix res del que marca la llei catalana.

El front cumú sembla que segueix fort , i tot hi tics com el del Sr. Zaragoza, dient que aquest govern es mes exigent que els antics governs convergents, cosa que li hauria de costar una forta esbroncada per part del seu partit, sembla que el tripartit capitanejat pel PSC, ja que d’Esquerra com es costum poca cosa s’en sap, i Convergència l’acord segueix en peu.

Es una presa de pel, i un frau dificil d’explicar en qualsevol estat que no sigui una democracia maquillada com l’espanyola, amb un President rei de la mentida, un ministre d’Economia amb el cinisme com a bandera, una vicepresidenta indigne de qualsevol govern serios, i un Estat en general que menysprea repetidament Catalunya, i que no vol canviar.

Ni finançament, ni traspassos, ni rodalies, ni aeroport, ni cap gest cap a Catalunya que no sigui l’habitual pagar i callar.  Encara queda la estocada final que es la segona retallada al text per part del Tribunal Constitucional què tornara a posar a prova el front comú català.

Que mes hem de patir per iniciar el procés cap a la Independència, crec que aquest 9 d’agost serà la data inicial en els llibres de història per explicar la creació d’un nou estat dins la Unió Europea, anomenat Catalunya.

 

 

VIURE EN CATALÀ A ANDORRA

General

Estic fent una escapada a Andorra de pocs dies amb la família i he pogut constatar en petites dosis que es ser un estat.

Efectivament, veure tots els comerços, empreses, restaurants i tot tipus de rètols en català es una sensació estranya per algú que viu a Catalunya i on una  questió tant simple es tot un problema, en primer lloc per la nostra covardia i segon per la força d’un estat l’espanyol que ha fet del tema lingüístic una autèntica batalla.

Realment tenir un estat, fa tenir problemes d’estat, però mai problemes com pidolar un finançament, demanar que el teu idioma sigui reconegut o suportar unes infraestructures de segona quan estàs pagant les de primera d’altres territoris.

Tot això i moltes coses mes passen a ser el passat i tothom pot visualitzar la teva presencia en el mon, per petit que siguis i ningú pot prendre la teva opinió a la lleugera ja que la teva representació en les institucions internacionals es una garantia de fet.

Catalunya evidentment no te res d’això i per tant lluita contra les seves pròpies pors i les de la seva societat i classe política, perdent el temps en discussions estúpides i tàctiques polítiques mediocres.

Demà arriba el dia 9, un dia mes dels molts dies vergonyosos que ha de passar una nació sense estat i que curiosament el que el protegeix nomes es una nosa i un constant menyspreu al territori.

Segueixo passejant per Andorra i em pregunto quan podrem parlar de tu a tu amb aquestes terres tant properes i amb lligams tant comuns.

LES OLIMPIADES DE LA XINA DICTATORIAL

General

Quan falta tant poc per la inauguració del Jocs Olímpics a la Xina, els actes de protesta es van multiplicant, i la repressió xinesa va quedant al descobert.

 

El mon sencer haurà de passar per la vergonya de participar en uns jocs d’un gran país, on el respecte als drets humans es nul.  Sense anar mes lluny ahir uns activistes es van penjar en unes torres desplegant les pancartes per un Tibet lliure, i també varem veure per la televisió la denuncia de les morts d’estudiants a la plaça de Tian’anmen fa uns anys per part d’un altre grup resistent.

 

Els estats mundials s’han cobert de gloria, avalant uns jocs en una gran dictadura sagnant com la xinesa, on la repressió es la seva bandera i la llibertat d’expressió o els drets humans son trepitjats diàriament.

 

Se’ns dubte aquest gran gegant asiàtic es un caramel massa temptador per menysprear-lo, i l’estratègia econòmica i política mundial ha guanyat la batalla al sentit comú i el respecte a la llibertat.

 

El Comitè Olímpic, també s’ha lluït, recomanant als esportistes qualsevol manifestació política i menys de la situació a la Xina, amb l’excusa de no barrejar política i esport, però sense adonar-se que els estats, les seves banderes, himnes, i representació ja es una exaltació politico-esportiva.

 

La causa tibetana, i el que allí ha succeït s’ha d’amagar com sigui i posar sota l’estora per tapar les legitimes reivindicacions del Tibet per assolir la seva llibertat, res de banderes que no representin els estats participants, dret de manifestació prohibit i control militar de tota la ciutat de Beijing per esclafar qualsevol crit agònic de suport.

 

Els grans mandataris faran el paperot del cinisme en la inauguració, i on l’estat espanyol mai ha dubtat de la seva assistència, ja que la situació els deu sonar familiar per les detencions d’independentistes catalans previs als jocs de Barcelona, i el sistema repressiu de l’estat contra qualsevol diferencia.

 

El govern xines juga amb el control dels mitjans d’informació, i fins hi tot no permet l’accés a llocs de la xarxa d’Internet què ha hagut de negociar amb els periodistes enviats que protestaven per interferències en la seva feina, tot plegat molt lamentable en el segle on vivim.

 

Aquí els tenim, i mes enllà de les competicions, les noves icones de l’esport o l’espectacle, aquests jocs quedaran marcats per sempre mes pel cinisme del mon i del comitè olímpic.