ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL CARÀCTER DE L?11 DE SETEMBRE

General

El Govern i el Parlament organitzen els actes de la Diada pensant en un caràcter festiu i reivindicatiu pel finançament i el desplegament de l’Estatut.

 

Els actes al Parc de la Ciutadella estaran marcats pels espectacles culturals, i enguany també amb un to reivindicatiu per un bon finançament, una vegada acabat l’acte el President Montilla i altres personalitats es desplaçaran a l’Expo de Saragossa en el dia d’honor de Catalunya. La Diada coincideix amb el funeral per les víctimes de Barajas, i per això no se sap si vindrà cap representant del govern espanyol, i si se sap que en Saura assistirà a l’acte funerari.

 

En definitiva un any mes el nostre govern encara no en te prou, i no ha entès res del que significa aquesta data. Parlen d’actes festius per commemorar la pèrdua de les llibertats d’aquesta nació, i l’entrada per drets de conquesta a l’atzucac on ara ens trobem.

 

Ens diuen tots cofois que també serà reivindicativa per l’assumpte del finançament, i el desplegament de l’estatutet.  Tots sabem com va anar la història d’aquest text legal, com de fàcil es convertir-lo en paper mullat, les retallades que ha patit, i l’espasa damunt el cap en forma de Tribunal Constitucional que el deixarà pràcticament en estat letàrgic, per altra banda les dades son damunt la taula amb la congelació dels traspassos previstos, i la nul·la voluntat d’executar-los per part del govern central.  Respecte al finançament tres quarts del mateix, una gran presa de pel amb incompliment de dates d’una llei orgànica, i on tots els preceptes son menystinguts i transformats per la causa comuna espanyola, què consisteix en que Catalunya continuï pagant mes que ningú, i rebent menys que ningú amb excuses de mal pagador com la crisi, la vergonya de les balances fiscals on es reflexa l’espoli sofert, i finalment les amenaces de que si no s’accepta el tracte, s’aplicarà l’article del “es farà el que dic jo i punt”.

 

Crec que això ja no es reivindicació, quan el sostre autonòmic ha arribat i esta a anys llum de les nostres necessitats, la reivindicació sense embuts serà a la tarda, i alimentada per la societat civil en forma de manifestació per demanar un estat propi, que es l’unica sortida a aquest teatre lamentable.

 

Respecte a la coincidència dels actes funeraris de l’accident, digueu-me malpensat però fa sospitar, i la previsible assistència de membres del govern estatal a Barcelona es podria considerar una provocació i un insult en tota regla ja que ells representen aquesta repressió de vora 300 anys que patim.

 

L’anada a Saragossa no la trobo molt adequada, ja que la pedagogia a l’Estat crec que ja s’ha acabat, tot te un límit i parlar amb una paret que no vol canviar no condueix a res.  Prou d’explicacions inútils i perdons lamentables, i mes reivindicacions desacomplexades per assolir l’objectiu final.

 

Aquesta Diada ha de ser l’inici del compte enrere cap a la consecució de l’estat propi sense embuts, i l’exigència als politics per liderar-lo o deixar pas a noves generacions sense complexos i amb dignitat.

EL CAS NEVOT

General

Sembla ser que la sanció imposada a l’agencia immobiliària finques Nevot de Vilanova i la Geltrú per absència del català en el rètol principal, no es resoldrà fins el 2010.

Es veu que la gran quantitat de casos pendents en els jutjats del contenciós administratiu fan impossible la seva resolució abans, el propietari vol agilitzar el cas ja que vol aconseguir la retirada de la multa de 400 euros, al·legant excés de zel i persecució del castellà, mes que defensa del català, i explica que el rètol interior on apareix el català es mes nou que el principal exterior on el 1982 no hi havia cap en català, i vol arribar fins al final costi el que costi.

 

Al Sr. Nevot crec que se li esta veient el llautó, ja que les seves raons van encaminades a deixar la nostra llengua a la rebotiga, mentrestant a primera fila i ben visible al mon, la llengua que ell creu essencial i dominant.

 

Tanta inversió en una causa de multa de 400 euros, i que segons la llei de Política lingüística ben aplicada no te volta de full, dona la idea del nivell d’autoodi d’aquest senyor envers la nostra llengua, i com els seus postulats s’apropen molt mes al Manifiesto de la Lengua Comun, que com tots sabem distingeix la llengua de tots de les llengües minoritàries i de caràcter folklòric com el català.

 

Si aquest senyor dona una volta pel país, comprovarà que la llengua amenaçada es la pròpia de Catalunya, i entre altres coses la retolació dels productes i dels establiments son un símbol de normalitat lingüística en qualsevol racó del mon, que aquí sembla ser que reclamar que el text com a mínim estigui en català, sense prohibir cap altre llengua a gust del propietari, això tant simple, ja no es considera normal, i l’exemple  de la fabricació de cada retolació arriba al patetisme d’afirmar que no es va fer ja que no hi havia cap en català, això se’ns dubte seria la situació desitjada pel Sr. Nevot.

 

Francament, comportaments i actituds tant xenofòbiques respecte la nostra llengua en el segle on vivim semblen increïbles, ja que no es conformen en afavorir la seva llengua, sinó que també s’ha de rebaixar la llengua minoritària i mes perjudicada, què es el català.

 

Un exemple clar d’aquest tema es el Quebec, on tots els establiments el seu text principal es en francès, i desprès en mes petit es pot posar la llengua del mon que mes agradi a cada propietari, i  que jo sàpiga no causa cap trastorn a ningú.  Aquí simplement s’ha intentat fer el mateix per protegir la nostra llengua en perill i com a símbol de normalitat, però com sempre som diferents, i incomparables i les diferents campanyes des de l’estat han incidit en aspectes com els problemes del turista a Catalunya que semblen extrets d’un altre segle, i d’un altre planeta.

 

Sr. Nevot, recuperi la seva dignitat nacional, i actuí amb normalitat com a la resta del planeta, no es res estrany protegir la teva llengua i així posarà el seu granet de sorra per la seva salvació.

PER LA DIADA PENJADA D?ESTELADES

General

Ja una iniciativa que ja ha pres forma en mes de 40 poblacions, i que es la penjada de la bandera estelada als ajuntaments de cada poble de Catalunya el dia 11 de setembre.

 

Efectivament, la iniciativa ja ha estat secundada per un bon grapat de poblacions,i s’afegirà als altres actes previstos enguany, i que donaran un caire mes reivindicatiu per la diada que es el que es tracta, ja que no es cap festa sense sentit o d’afirmació d’una cultura sense res al darrere, sinó que es la commemoració de la pèrdua de llibertats el 1714 i la il·lusió per recuperar-les algun dia per justícia i dignitat.

 

El grup de Ciudadanos ja ha anunciat el seu rebuig a la penjada d’estelades, i als actes habituals on participen els partits polítics, i faran el seu propi acte en un altre indret.  Ho trobo una posició molt coherent d’aquesta formació que nega persistentment la història perquè no els convé pels seus postulats, i aposta per una desnaturalització i espanyolització de la societat catalana amb el seu nacionalisme excloent i dominador que vol imposar costi el que costi.

 

Per la seva banda el PP vol tornar als actes de la Diada, i francament em sembla indignant que els hereus i defensors dels vencedors de fa prop de 300 anys participin en l’homenatge als derrotats, es com una broma de mal gust, i una violació del codi ètic, que la gent que va morir per la defensa de Barcelona i del país no es mereix, ja que la seva causa era ben clara, i la del Partit Popular també però amb sentit contrari.

 

Unió Democràtica també es burla dels defensors de la pàtria quan ens diu que no acceptaria un pacte de govern amb ERC en base a un projecte independentista, o sigui que per una banda defensa la dependència a l’estat espanyol costi el que costi, i per moltes humiliacions que rebem, i per l’altra homenatgen la postura de la gent valenta que va defensar el seu país  fins al final ja que creien en la llibertat.

 

Un bon sector del PSC, CDC, ICV i ERC tampoc haurien de participar ja que els seus fets els han delatat un allunyament de l’opció de recuperar la sobirania per dignitat, i com a solució davant l’atzucac i presa de pel del autonomisme mes dictatorial i l’espoli constant.

 

En definitiva, crec que amb una diada que pot canviar el caràcter festiu pel reivindicatiu, tothom s’hauria de posicionar en el lloc on li pertoca, i no intentar fer veure coses que desprès durant tot l’any es demostren una gran mentida, i per un dia fora mascares i que cadascú sigui conseqüent amb els seus ideals i amb el seu desig de recuperar la independència en base al dret a decidir, o continuar sent dependents d’un estat que no ens acceptarà mai tal com som.

IBARRETXE I ELS DRETS HUMANS

General

L’anunci del lehendakari Ibarretxe de presentar a títol individual una denuncia contra l’estat espanyol al tribunal dels drets humans d’Estrasburg, i l’ànim a tots els bascos per fer-la també, ha caldejat els ànims.

El president basc davant el possible pas de suspensió a anul·lació per part del Tribunal Constitucional per la seva Consulta democràtica a la ciutadania basca i seguint  una tàctica jurídica, ha assegurat que tots els membres del seu executiu amb ell al capdavant, presentaran una demanda al tribunal europeu dels drets humans d’Estrasburg contra l’estat espanyol per vulneració dels drets fonamentals de la persona a títol individua,l i ha animat a la ciutadania per fer el mateix gest, i als partits polítics a encoratjar al poble per fer-ho possible.

 

El president del govern espanyol ja ha avisat que es lícit però inadequat, pel que representa el fet, i el Ministre Rubalcaba en to de burla ha reiterat que fins hi tot un nen sap que la consulta es inconstitucional.

 

Ja era hora que algú internacionalitzes el conflicte d’un estat imperial que vol amagar sota la catifa les seves diferencies interiors, i que no permet cap tipus d’alternativa al model oficial. La resposta de Zapatero amb el terme inadequat es reveladora, ja què el mes inadequat es no permetre en una suposada democràcia consultar al poble sobre qualsevol tema com manen els canons democràtics mes elementals, i els governs escoltar la resposta d’aquest per actuar amb conseqüència.

 

També es inadequat fer viure un territori amb un estat d’excepció permanent, ilegalitzar partit polítics, deixar sense veu una part de la població, tancar mitjans de comunicació, i una sèrie de mesures repressores que no deixen cap mes opció que la que marca el regim des de Madrid, i això tard o d’hora s’havia de denunciar, i que Europa arribi el clam de la veritat sobre aquesta falsa democràcia de l’estat espanyol.

 

Reveladora la posició burleta d’en Rubalcaba, que fa servir el llibre sagrat de la Constitució per convèncer que no es pot consultar a la població, això diu molt poc d’aquest manual de la repressió, i el poc respecte a les llibertats de la persona.

 

Catalunya també tard o d’hora tindrà que internacionalitzar la seva causa, i buscar amistats per validar totes les injustícies i espolis comesos al territori durant tots aquests anys, i poder fugir d’aquest estat opressor que no vol canviar.

 

Un pas mes amb la lluita per la llibertat dels poble oprimits en plena Europa occidenta,l i que tard o d’hora aconseguiran la llibertat, no pot ser d’altra manera diguin el que diguin  els feixistes de torn.

 

 

 

LA RENOVACIÓ POT GUANYAR PES A ERC

General

Segons les informacions aparegudes a diversos mitjans els dos sectors d’ERC renovadors estan negociant la seva fusió, cosa que posaria molt nerviosa la direcció.

 

Efectivament, els contactes entre Esquerra Independentista i Reagrupament per unir les seves forces, crec que seria una bona mesura per intentar reactivar aquest partit, i la opció independentista en general. No ho van fer abans del Congres passat, i els resultats dividits sempre son millors per la oposició o en aquest cas pels sectors oficials d’en Puigcercos i Carod.

 

L’entesa entre les dos corrents sumaria un 40 % dels vots aconseguits, i superaria individualment als dos sectors oficials, poden influir en tots els congressos comarcals, regionals i finalment la cúpula de la direcció on podria forçar un canvi de rumb en la desorientació actual a favor de tornar amb força no nomes amb paraules sinó amb fets cap a l’inici del procés independentista, amb un llenguatge clar i directe que tornes a sintonitzar amb els milers d’exvotants que acumula aquest partit des de l’inici de la submissió al govern tripartit com a estratègia de partit, i on estant perdent bous i esquelles, quan en realitat les condicions actuals son immillorables per l’independentisme, ja que la opció autonomista sembla finiquitada.

 

El canvi de cares ajudaria a superar la desafecció actual, i els recanvis haurien d’esforçar-se en posar damunt la taula  la creació d’un estat propi com solució a les humiliacions diàries, i el tracte discriminatori rebut constantment en tots els temes, especialment en el finançament.

 

Definitivament hauria de posar les cartes damunt la taula,  i aconseguir un acostament amb CIU amb la base del Dret a Decidir com a condició de govern abans aritmèticament sigui impossible, ja que les famoses línies vermelles no es veuen per cap lloc, i la submissió al PSC es aclaparadora per conservar les cadires del govern a costa de qualsevol ideologia.

 

En fi retornar la il·lusió de que es possible renovar aquest partit i tornar a ser un motor de la via abans indicada per activar les plataformes sobiranistes, i la gent desencisada de tant de teatre i misèria de la classe política catalana.

 

Seria un primer pas, i Carretero i Bertran saben que es la seva oportunitat si saben jugar be les cartes, i Catalunya necessita un motor polític que l’arrossegui amb dignitat a treure el cap en el mon.

ELS CASTELLS: EXEMPLE DE LLUITA

General

Ahir es va celebrar una de les diades màximes del calendari casteller, la diada de Sant Felix a Vilafranca, on les quatre colles  capdavanteres protagonitzen una lluita titànica per donar el màxim de les seves possibilitats.

Els resultats en aquesta edició van ser històrics, ja que les quatre colles van realitzar castells anomenats de gamma extra amb força èxit.

 

Amb una calor intensa, i una gran munió de gent degut a que la diada era en dissabte cosa que facilita l’assistència de castellers, i també de públic de fora de Vilafranca del Penedès, dada que hauria de fer reflexionar als organitzadors de la diada sobre la conveniència de traslladar cada any aquesta gran diada en cap de setmana en benefici de l’espectacle.

 

Els Castellers de Vilafranca van ser els encarregats de fer l’actuació mes complerta del dia esvaint dubtes sobre el seu estat de forma, i les caigudes patides durant aquest tram de temporada, i van descarregar amb autoritat el 4/9 f. ag., 2/9 f. m. i 1/8 f. m. com a castells mes destacats, donant idea que el seu lideratge casteller no es per casualitat, i que poden dominar construccions de gran dificultat amb l’afegit de mantenir un gran pilar que es tot una garantia.

 

La sorpresa va ser la Colla Joves dels Xiquets de Valls, que amb una temporada mes discreta, però ensenyant un gran 5/8, ahir va donar el pas definitiu amb un grandiós 5/9 f., el primer descarregat de la seva història, i amb una solvència impressionant, acompanyant-lo del 3/9 f. i 4/9 f. aquest desprès de patir una caiguda, cosa que li dona un gran valor.

 

Els Minyons de Terrassa van calcar l’actuació anterior, però amb el 5/9 f. carregat, una gran demostració dels terrassencs que poc desprès de tornar de vacances, demostren que poden enfrontar-se amb aquests monstres amb prou garanties, i amb un tram final de temporada on segur aniran a mes.

 

Per últim parlaré de la meva colla, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, si mirem les xifres 3/9 f., 3/9 f. ag. Intent, 3/8 ag., 2/9 f. m. carregat i 1/8 f. m. carregat, ningú pot negar que es una gran diada carregant dos grans castells, però on també les ombres van enterbolir una mica l’actuació. En primer lloc l’intent del castell inèdit no va arribar a cap lloc, i va demostrar que no es el mateix un tres normal que un amb el pilar on el tronc mai es va poder aturar, en segon lloc la tàctica de canviar el castell previst a la segona ronda no va ser encertada, i respecte als dos gamma extres carregats tot hi ser una llàstima ,crec que una colla com la Vella ha de aconseguir polir aquests defectes que els fa defensar al límit fregant la caiguda, per aconseguir dominar-los amb solvència dintre de la seva magnitud, i això segurament pasa per ser valent en les decisions tècniques, i per la major implicació de tots els castellers per possibilitar un millor assaig d’aquests monstres.

 

En resum una gran diada que fa preveure un tram final de temporada amb el Concurs a l’horitzó apassionant.

DICTADURA AMB MAJUSCULES

General

La compareixença del Ministre Solbes davant els partits polítics catalans ha estat clarificadora, i ha marcat com en tota bona dictadura el “Ho això  amb un acord o el mateix sense acord”.

 

L’Estat s’ha cansat de marejar la perdiu en el tema del finançament, el ministre ha recordat que la responsabilitat de no haver arribat a una acord es compartida amb la Generalitat, ha obviat la data límit que marca el text estatutari, i el seu incompliment flagrant, ha defensat la proposta presentada com respectuosa amb l’Estatut, i què compleix tots els preceptes que hi ha en ell, ha recordat que la proposta ha de ser consensuada amb totes les autonomies  tirant per terra la bilateralitat, i per últim ha arribat l’amenaça, amb forma de que si no hi estem d’acord amb la proposta del govern de Madrid s’aplicarà el criteri que aquest marqui.

 

Tant CIU, com ERC, com ICV, han expressat la seva sorpresa per aquestes mostres d’autoritarisme, i el PSC evidentment calla ja que juga en els dos bàndols.

 

La cosa ha quedat molt clara, hem de negociar coses que ja estan aprovades en una llei, on els terminis son paper mullat, i tampoc son de fiar, la proposta no nomes serà la nostra si no que s’ha de consensuar amb totes les autonomies amb interessos iguals o molt diferents al nostre, i finalment el que s’acordi basat en els criteris generals ja donats per Madrid, havent trepitjat la nostra llei orgànica, i sense cap dels preceptes que allí s’hi marquen, si no ho volem s’acabarà aplicant el criteri del govern estatal.

 

Amb aquestes condicions crec que la part catalana amb una  única mesura de pressió que es la votació dels pressupostos, i que el PSC mai utilitzarà queda tant afeblida que no val la pena seguir aquesta comèdia que tots sabem com acabarà, amb els mateixos perjudicats de sempre, i un altra nyap que ens haurem d’empassar a la força com ja ha advertit Solbes, per cert desprès d’això ja es pot agafar el nou estatut, i llençar-lo a  les escombraries ja que no te cap sentit en aquesta dictadura espanyola tant demolidora.

 

Tots aquells que encara dubtaven sobre les diferencies entre PP i PSOE, ara tenen una nova prova per veure que simplement no n’hi ha i la imposició del regim es la mateixa.

 

El front comú, aviat esclatarà, ja que el silenci per no molestar del PSC, les critiques de CIU que cada cop aniran mes dirigides al govern català, les anades per lliure de ICV, i les contradiccions d’ERC, que per una banda defensa el finançament de l’Estatut, i per l’altra pasi el que pasi mai trencarà el govern tripartit fa preveure que un cop mes els partits s’hauran desinflat per la bafarada de l’Estat, i caldrà decidir si volem créixer d’una vegada per totes o seguir aquest camí que ens marquen des de Madrid i que ja sabem on ens portarà.

EL TEATRE DEL FINANÇAMENT VIU UN NOU CAPÍTOL

General

Amb la compareixença avui del Ministre Solbes a Madrid, i les declaracions prèvies fetes pel President de l’estat, mes les picabaralles tristes dels partits catalans francament el tema fa pena.

 

Des de Moncloa ja s’ha avisat que no hi haurà una nova proposta, i es seguirà venen el fum del primer esborrany genèric com la base per negociar.  Avui en aquesta tribuna en Zapatero havia de passar un mal tràngol, però sempre hi ha un aliat  i submís català que el salvarà a l’últim moment, a canvi d’una prorroga de 3 mesos en l’acord financer, o sigui, acceptant l’incompliment flagrant d’una llei orgànica com el mes normal, i sense cap garantia que això sigui així.  Realment els polítics catalans fan pena, i no gosen ni pensen enfrontar-se a l’estat i plantar-se ja que no en son capaços, la seva submissió al llarg dels anys es irreversible, i la veritat com deia avui en un article de premsa en Joan Carretero líder de Reagrupament la cosa pinta molt malament en la major part per les nostres pròpies errades, i nomes queda preparar-se per fer front a l’Estat.

 

Avui en Zapatero ens diu que la negociació serà llarga, just quan el termini ja ha expirat i ha hagut 2 anys desaprofitats per haver arribat a un acord, i també ens diu que es complex harmonitzar una proposta per acontentar totes les autonomies on cadascuna te els seus interessos contraposats.  Crec que segueix sense llegir-se l’Estatut, i el tema de la bilateralitat que una vegada si i una altra també es desacreditat a Madrid.  A Catalunya no ens interessa la seva proposta a la Comunitat Murciana per posar un exemple, sinó la proposta pel nostre territori que marca la nostra llei principal, i que poc o molt dintre de la misèria d’Estatut que tenim, ens ha d’ajudar a sobreviure econòmicament, enlloc posa res dels altres territoris, no volem un cafè per tots, on el que acaba pagant es Catalunya, i els que acaben beneficiats son els de sempre.  Aquests conceptes evidentment posats a obviar una llei, no els comparteixen a Madrid però tampoc son defensats amb claredat a Catalunya.

 

Per últim la desvinculació dels pressupostos del finançament, i les amenaces rebudes per part del PSOE si som uns nens dolents i no acabem donant suport, cosa que saben que el PSC com a mínim els hi votarà hi hagi o no acord, per molta comèdia que vulguin fer, i així una vegada mes aprovar uns pressupostos que representaran un altra estafa per Catalunya com ho venen sent des de fa molts anys.

 

Davant tanta injustícia i incompetència, la societat civil ha de reaccionar i utilitzar totes les accions què te el seu abast per demostrar que aquest cop no se l’empassarà com sempre, i que esta disposada a plantar cara amb o sense els polítics actuals, i que no tornarà a tolerar que els que ens humilien cada dos per tres es sortint amb la seva, ens hi juguem molt i l’hora de dir prou ha arribat, qui no estigui a l’alçada d’aquest moment de la historia que es retiri i deixi pas a gent sense complexos i amb dignitat.

LA GUERRA FREDA

General

Les actituds de Rússia últimament amb un afany de demostrar el seu potencial militar, i tornar a ser la gran alternativa al pol USA-Europa, fan pensar en els temps de la guerra freda.

 

En Putin, un home sense escrúpols,  i amb les idees molt clares de com no es respecten els drets humans, no li ha tremolat el pols, quan s’ha vist a la mateixa cantonada de casa seva els canons de l’OTAN apuntant-lo, fruit dels nous règims en els països de la seva orbita d’influència, que han abraçat l’Europa Occidental, i han fugit del gegant rus tant ràpid com han pogut, això també ha succeït en la descomposició de l’antiga URSS, i el naixement de nous estats què Rússia esperava tenir d’una manera o altra en el seu control.

 

Primer va ser Ucraïna, amb l’intent de frau d’eleccions, i posterior enverinament del candidat pro-europeu que va salvar la pell, i vol portar aquesta nau cap a occident amb les canonades del gas d’Europa en el seu territori, però sempre amb l’amenaça de tancar l’aixeta per part russa.  

 

No han dubtat en cometre un autèntic genocidi a Txexenia, amb constants incursions per controlar aquesta república al preu que sigui, i provocar un autèntic caos i guerra civil.

 

El reconeixement de Kosovo per la comunitat internacional, ja va servir d’avis per part russa que els territoris d’0ssètia del Sud i Abkhazia, podrien ser els següents, les verdaderes intencions de Rússia era l’excusa perfecta per intervenir a Geòrgia amb interessos econòmics, i poca vocació de donar llibertat en aquests dos territoris, ja que per exemple Ossètia del Nord pertany com un territori autònom al territori rus, i l’estratègia russa va ser concedir als seus veïns del sud la nacionalitat russa que va ser seguida per la major part de la població, i que era la coartada perfecta davant la negativa i repressió Georgiana en aquests territoris, intervenir per auxiliar ciutadans russos.

 

Dit i fet, la intervenció de l’exèrcit georgià a Ossètia del sud va provocar la resposta immediata de Rússia, amb milers de morts i incursió fins ben endins del territori de Geòrgia, i la traca final amb el reconeixement unilateral de la Independència dels dos territoris esmentats per damunt de la pressió de la resta de països per no fer-ho.

 

Deixant de banda la història d’aquesta zona del planeta, realment força complicada, els jocs tàctics de les repúbliques escindides de l’imperi rus i les ànsies d’aquest per tornar a ser un referent mundial, fa ballar com uns titelles a dos territoris on el mes civilitzat, es que sense cap tipus de pressió decidissin el seu futur democràticament i amb llibertat, cosa que no ha estat possible, i han estat una peça mes d’aquestes estratègies politiques a nivell global.

 

Seguint aquest exemple, si demà Catalunya demana a Andorra que voti per la seva independència i el resultat es positiu, tema resolt.   Bromes a part es trist veure la poca vàlua de la vida humana, i la manipulació que es pot sotmetre a una població per motius aliens amb ells, i tot això havent superat el 2000, realment no hem après res.

JUAN ANTONIO SAMARANCH : EXEMPLE D?IMPUNITAT

General

Per acabar amb el tema olímpic, he pensat expressar la meva repulsa contra aquest personatge tant mitificat en molts llocs, i per mi un clar exemple de la debilitat democràtica de l’estat Espanyol.

 

Hem vist aquests dies aquest obscur personatge en llotges d’honor en els actes de l’olimpíada xinesa, i gaudint de tots els reconeixements com autoritat.  Realment es una imatge que fa fàstic de veure.  Degut a la no transició entre dictadura i democràcia a l’estat, aquest senyor ha seguit la seva vida com si res hagués passat com molts d’altres, i ha esborrat la seva biografia curiosament en els anys del franquisme.

 

Per dir-ho amb brevetat, a traves dels seus anys d’esportista i de periodista del ram va arribar a President de la Federació de Patinatge pels anys 50, i d’allí va donar el salt a la política, com a conseller d’esports a l’ajuntament de Barcelona (1955-62), i posteriorment delegat nacional d’educació Física i Esports, nomenat ministre d’esports en la dictadura franquista, desprès president de la diputació de Barcelona, i ambaixador a la Unió Soviètica, moment que ja era vicepresident del COI, i on va accedir a la presidència  (1980-2001).

 

Entre els seus triomfs destaca, desertar el 37 de l’exèrcit democràtic per aliar-se  amb els rebels franquistes, el 67 nomenat per Franco ministre de l’esport, i a traves de la seva relació amb la burocràcia feixista arribar a President de la Caixa, del COI, i sense cap rubor col·locar els seus fills dintre aquest mon amb càrrecs proposats per ell.

 

En resum un autèntic feixista de cap a peus amb material fotogràfic que el delata al costat de Franco, i amb els símbols feixistes de rigor. Curiosament ell mai ha mostrat cap penediment ni condemna per aquesta època fosca de la seva vida que l’acompanyarà sempre junt amb les acusacions de corrupció dintre del COI, i com gran anticatalà, va barrar el pas a les possibles entrades de nacions sense estat com Catalunya, canviant la reglamentació olímpica i mostrant així el seu nacionalisme espanyol mes ranci.

 

En resum, produeix autèntic menyspreu personatges com aquests que haurien d’haver estat apartats dels aparells burocràtics, i investigats per les seves vinculacions amb la dictadura sagnant de Franco, i que encara reben homenatges i suposo en rebran fins al dia de la seva mort.  Aquesta es l’autentica transició, la dels feixistes reconvertits per seguir en les mateixes quotes de poder, un clar exemple d’odi a Catalunya i el seu fet diferencial que ell mai respectarà.

LA PARADOXA XINESA

General

Els Jocs Olímpics de Pequin s’han acabat, i l’èxit organitzatiu i d’espectacle esportiu ha estat aclaparador, malauradament, això no s’ha vist reflectit en la població xinesa.

Efectivament, quinze dies amb un aparador de foc i color que ha enlluernat al mon, una organització exquisida, i unes gestes esportives que han fet fer signes d’admiració a mig mon.  Aquesta es la façana, el titular que tothom ha pogut veure des de casa seva gaudint dels seus esports favorits, malgrat no sentir-se representada per cap de les nacions que hi competien com es el meu cas, i havent de suportar la utilització del mon del esport per finalitats polítiques amb un clar denominador comú.  Esperarem el 2012 on segur la nomina de nacions representades seguirà en augment, i entre aquestes noves banderes onejants esperem veure les quatre barres en un lloc de privilegi.  Com que això ho veig complicat, ja que l’estat imperialista  i unificador que ens envolta farà mans i mànigues per evitar-ho, i la nostra deixadesa pot fer la resta, mes aviat es fer volar coloms abans d’hora.

 

La realitat amagada son les denuncies per les ONG, i organitzacions defensores dels drets humans de les detencions, prohibició de manifestacions, control dels elements visibles, tortures, control al periodisme amb webs prohibides, i una repressió amb els pobles oprimits com el Tibet, què ha fet impossible sentir la seva veu durant aquest gran acte mundial.

 

Davant aquesta realitat que a partir d’avui seguirà sense la mirada atenta del mon en els seus actes, i amb total impunitat, els grans mandataris mundials han fet la vista grossa, i s’han dedicat a ser còmplices d’aquesta dictadura que esta destinada a ser un líder mundial en poc temps, i alhora un exemple de nul respecte als drets humans i als drets dels pobles a escollir el seu futur.

 

Sentia una entrevista al l’ambaixador xines a l’Estat Espanyol, i desprès de negar totes les acusacions de repressió, acabava dient que la Xina mai permetrà un estat independent del Tibet amb una clara mostra de la seva fatxenderia, i caràcter dictatorial on les decisions son unilaterals sense cap valor per la opinió del poble.

 

Una vegada mes el poder del diner, i els interessos polítics ha passat per davant dels drets humans mes elementals, i això en el segle on ens trobem i el recorregut que la humanitat ja porta, hauria de fer reflexionar a mes d’un sobre quina societat volem i com la volem organitzar.

 

 

EL NACIONALISME MES RANCI AL SERVEI DE LES OLIMPIADES

General

Aquests dies veient algunes retransmissions esportives dels Jocs Olímpics de Pequin, es veu el tarannà real espanyol que es creu el melic del mon.

 

En primer lloc que en una retransmissió del esdeveniment mes global a nivell mundial, s’ha de saber ser objectiu, i prioritzar les coses, personatges com Usain Bolt o Michael Phelps son els noms d’aquests jocs per les seves proeses en les seves disciplines, i han quedat molt per sota d’altres noms que pel fet del seu passaport directament estaven a l’olimp.

 

En les retransmissions s’ha d’anar en cura amb les opinions i expressions utilitzades, com moltes que es van sentir en el partit de basket USA-Espanya, on l’equip d’un altra galàxia semblava l’espanyol, i  fins que el marge de punts es va fer escandalós no es va començar a rectificar una mica la clara evidencia. Es el tic de creure’s el centre del mon, i aprofitar qualsevol gesta esportiva per desbocar el nacionalisme espanyol amb unes finalitats molt concretes.

 

Un bon exemple, es l’anunci de Nike amb Pau Gasol i la frase final “ Ser espanyol era una excusa, ahora es una responsabilidad”.  El jugador de Sant Boi se’l veu molt identificat amb l’estat espanyol, però hauria de procurar ser mes respectuós pels catalans que no sentim com ell , i mes sabent que qualsevol bandera o comentari polític esta totalment prohibit en els jocs, que nomes fomenten els estats actuals, ignorant qualsevol realitat. Evidentment les condicions no son les mateixes, i això no es just.

 

Fets com la conferencia de premsa on un periodista es dirigeix al tenista olotí Robredo amb català, i ràpidament Nadal insta a fer-ho en castellà, mostra fins quin nivell es vol amagar qualsevol diferencia que molesti sota l’estora, i esborrar-la per sempre.

 

Aquests fets i molts d’altres volen mostrar un tipus de realitat que moltes vegades no es correspon amb la vida real.  Arribant a la falta de cultura que en un partit d’handbol el porter Barrufet va ser anomenat per l’analista del partit Pitufo, m’agradaria saber la reacció espanyola si la història fos a l’inrevés.

 

En fi no cal ser gaire llest per veure que per un estat amb diverses identitats, unes sota d’un altra, no hi ha res millor que l’esport per fer pedagogia de la seva normalitat, barrejant política i esport sense compassió.

 

 

LA CREDIBILITAT PERDUDA

General

Quan observes una persona i tot el que va dient, una veueta interior et diu que no s’ho creu de veritat, es quan apareix el fenomen de la desafecció a nivell individual o col·lectiu.

Tot això m’ha vingut al cap al sentir les declaracions del President en funcions de la Generalitat Carod Rovira en una emissora de radio. Una persona amb una facilitat de paraula digne d’un gran polític, no pot caure en aquest nivell tant baix com el que ens vol vendre, i menys aquests dies pel càrrec accidental que ocupa.

 

Una persona amb unes engrunes de dignitat, i des de la posició que ocup,a desprès de l’afer d’Iniciativa ràpidament hagués cridat a Palau al Conseller Saura per demanar explicacions amb caracter clarament enutjat, i si cal demanar-ne la dimissió.  Desprès de saber que aquest partit va comunicar al President Montilla el seu acte, i va obviar la formació republicana, i al seu president en funcions, crec es un acte intolerable.

 

Enlloc d’això, veiem tot un seguit de raonaments de fugida d’estudi, de treure importància a l’afer, i de qui dia passa any empeny amb un exercici de funambulisme que reflexa les actituds d’ERC en aquest govern, es a dir de submissió total, i a favor de les cadires per damunt de tot, renunciant a tots els principis existents.

 

Es molt difícil guanyar la dignitat, però molt fàcil perdre-la en pocs instants, i Carod ho esta aconseguint amb un temps record, empassant-se tots els gripaus que li van arribant, amb uns arguments que a hores d’ara ja no enganyen a ningú.

 

Us imagineu que hagués passat si enlloc d’ICV, ves estat ERC la que passant per damunt de totes les formes, i desmarcant-se del front comú  hagués anat a pactar pel seu compte amb el PSOE.  En aquests moments sentiríem paraules com irresponsables, infantils, venuts, entre d’altres gentileses, i segurament amb alguna dimissió demanada pel mig, com recordo en un cas diferent però per fer una comparació, el de la trobada amb ETA a Perpinyà i que va acabar com tots sabem, s’enrecorda Sr. Carod?.

 

Es una llàstima veure com les persones van canviant i esborrant la bona feina feta anteriorment per acabar amb un mal regust de boca.  El poder se’ns dubte no te compassió.

ES POT DIR MES ALT PERÒ NO MES CLAR

General

Pels pobres ingenus que es van arribar a creure que el PSC utilitzaria els seus 25 diputats a Madrid per alguna cosa mes que fer joc amb el mobiliari, ja es poden despertar que el somni s’ha acabat.

 

Francament tot hi la meva incredulitat amb els polítics catalans quan es tracta de defensar els nostres interessos, en un raconet en el fons del cor, hi havia una petita esperança de que el miracle, per dir-ho d’alguna manera, ja que no soc creient, es produiria i la dignitat tornaria al seu lloc. Però la lògica s’ha imposat, i en boca del Ministre Corbacho ha expressat que el PSC ni ha votat, ni votarà mai en contra del PSOE, ja que comparteixen ideologia i projecte amb el conjunt dels socialistes espanyols.

 

En definitiva l’arma mes mortífera del Conseller Castells en la negociació del finançament ha volat en un tres i no res.  Aquesta era junt amb la llei què estava de la nostra part, i que ha estat ignorada per Madrid, ja que es un verdader paper mullat, eren les nostres pressions amb la negociació, ara ja no en queda cap, i per tant  poca cosa queda a negociar que no sigui el que es decideixi des de l’Estat donar a totes les comunitats autònomes amb els paràmetres que prefereixi la majoria, o sigui en contra dels nostres interessos com fins ara.

 

 

Apart, el front comú ha estat desactivat ràpidament amb l’acord d’iniciativa amb De la Vega, amb coneixement del PSC, i aprovació per sortir de l’atzucac on es trobava, i el lleig fet a ERC que com sempre, sembla no pintar res en aquest tripartit, mes enllà d’alguna declaració dels seus dirigents que ja no es creu absolutament ningú.

 

Mala peça al teler es el que ens espera en aquest tema, on el peix semblar esta tot venut i com sempre ens endurem la pitjor part.

 

Dit això, la única llum d’esperança son les iniciatives de la societat civil, com l’acte unitari de la PDD el 7 de setembre a la ciutat judicial de l’Hospitalet, les concentracions cada dia 9 a les 9, per recordar l’incompliment d’una llei per part d’un estat, i la manifestació per la diada convocada per Sobirania i Progrés.

 

De l’èxit d’aquestes iniciatives en depèn mantenir encesa la flama de l’enfrontament pacífic amb l’Estat, i la reivindicació sense por del que es just per Catalunya.

PRIMER MAS, ARA SAURA, MEDIOCRITAT AL PODER

General

El teatre dels partits catalans amb el front comú pel finançament, francament ja fa riure, i des de Madrid segur que veuen com una vegada mes poden manipular com i quan volen a aquests líders polítics de segona divisió.

 

Quan la compareixença de Zapatero en el Congreso a Madrid per explicar com es pot incomplir una llei, i que pensa fer amb el finançament semblava inevitable, el mag ha tret del barret un dels seus trucs, que era recordar que fàcil es desmuntar qualsevol front pretesament unit per la mediocritat de la classe política catalana, i amb una reunió en un hotel a Vilanova i la Geltru entre De la Vega i Saura, una nova promesa d’un acord de finançament en tres mesos a canvi de la retirada de la petició de compareixença d’ICV, ha estat suficient perquè aquest retiri la moció, s’emporti fum a la butxaca, i tingui els seus minuts de gloria, aquella reservada als adolescents que no son conscients del que acaben de fer, ja que la famosa unitat ha quedat ferida de mort, i en Zapatero ha guanyat 3 mesos de marge per esperar la sentencia del TC sobre l’Estatut, i negociar a la baixa junt amb la resta de comunitats un model comú per totes.

 

Realment, Catalunya que en la seva història ha tingut polítics brillants, no es mereix gaudir d’aquesta classe política de tant baixa qualitat que no pensar moure un dit per avançar com a nació, i que li tremolen les cames cada cop que pretén negociar amb l’Estat, ja que la seva prioritat es la tàctica infantil dels seus vots com a partit abans que qualsevol altra cosa.

 

Així no avançarem mai, primer va ser en Mas que unilateralment va fer la feina bruta a l’Estat amb l’Estatut, ara en Saura li toca aquest galdós paper en el finançament, i mes endavant vindrà la sentencia de tisora a l’estatut on tots faran mes o menys el mateix i vergonyós paper, veient com la llei principal queda convertida en paper mullat, i sense cap sentit.

 

El PSC veu be el gest de Saura, perquè no ens enganyem, mai votarà en contra del PSOE, per molt de teatre que li posi, ICV treu el cap en la cursa per veure qui pot ser mes mediocre, CIU aprofitarà per criticar la feblesa del tripartit,  i oblidarà el seu paper en l’Estatut, i ERC en boca del Vicepresident Carod esta tant domesticada i ha perdut tant el nord que no s’atreveix ni a criticar Iniciativa, ni molt menys a portar la contraria al PSC, i pensa seguir la mateixa tàctica de l’Estatut, es a dir seguir negociant una cosa que ja en sabem el resultat final, cosa que l’ha feta pasar de l’independentisme a la submissió mes absoluta.

 

Cap mereix la nostra confiança, per posar una llum a l’horitzó la plataforma Sobirania i Progres en boca del seu president Joel Joan ha tirat pel dret, i ha convocat una manifestació l’11 de setembre amb el lema “Som una nació, volem un estat propi”, clar i sense embuts, i deixant  dit que no vol el suport dels partits politics, però si de la societat civil i plataformes que haurien de donar una lliçó de fermesa i valentia sortint al carrer, i fent posar vermell a tots aquests politics, si es que encara els hi queda una gota de vergonya.