ALBERT CORTES MONSERRAT

El socialista Joan Ferran, l’amic de la crosta, en el seu bloc lloa la habilitat de Duran i Lleida i el seu sentit d’estat, amb l’oferiment d’un pacte per la greu crisi econòmica, en contraposició  a les derives sobiranistes dels convergents a Catalunya, en una clara mostra que tant sols es preocupa la seva posició. Per l’altra costat tenim la líder de UPyD Rosa Díez, aquesta força xenòfoba que ens trasllada la seva versió de la situació a Catalunya, i on  el principal problema sembla ser la defensa de la identitat pròpia i l’independentisme en general.

En Ferran, en el seu bloc creu que el més intel·ligent realitzat per Convergència aquesta legislatura, es oferir un pacte d’estat a Zapatero per demostrar la falta de responsabilitat del PP, i el sentit comú d’en Duran,  i veu curiós actuar a Madrid amb sentit d’estat, i en canvi a Catalunya navegar per les aigües de la indefinició o sobiranisme. Ho veu un intent per acontentar els seus electors més moderats, i retornar a la centralitat política. Els moviments tàctics d’en Duran contrasta amb l’obsessió per nous fenòmens com Laporta o Carretero. Per això acaba recomanant la triple “s”, de solvència, seriositat i seguretat, què ofereix Montilla, i que Duran amaga a Madrid.

Per altra banda Rosa Díez,  assegura que la determinació d’alguns catalanoparlants de no canviar de llengua quan es dirigeixen a l’administració o a castellanoparlants, es una actitud acomplexada, ja que denota poca confiança en la seva llengua. Denuncia les sancions per exercir el teu dret en llibertat amb la rotulació dels establiments, o com per exemple la nova llei del cinema, on diu que si a Catalunya no es veu cinema en català, no es per falta d’oferta, sinó perquè els ciutadans no opten per anar a les sales on s’ofereix cinema en català. Ens diu que el desenvolupament autonòmic ha arribat als seus límits, ja que es tant ampli, què només queda l’independentisme per tenir més competències, i que aquest sector no li genera cap problema, sempre que acceptin que  es voti a tot Espanya, ja que afecta a tots els espanyols.

El nacionalisme acèrrim espanyol d’en Ferran, fa que la seva mirada sempre sigui espanyola, i que defensar una aposta com l’estat propi sempre s’hagi de desqualificar d’una manera o altra. Vol crear una imatge de CIU totalment distorsionada, ja que mai ha fet cap aposta sobiranista, ni aquí, ni allà, i fa el que fa sempre, el peix al cove i la indefinició nacional com a bandera, sempre procurant que res es bellugui. El que ja fa riure es la triple “s” que ens vol vendre del President Montilla, solvència, si es vol interpretar com a submissió i perdre un llençol a cada bugada ho trobo encertat, seriositat, no crec que sigui molt seriós tenir una pila de diputats a Madrid per votar contra els nostres interessos, i tenir com a prioritat Zapatero i el seu govern, abans que el govern que ell presideix, i seguretat, es deu referir a la seguretat que amb ell i el seu partit, Catalunya mai deixarà de ser espoliada, i mai deixarà de rebre una presa de pel rere l’altre sense cap temptació de dir prou. Es la demagògia d’aquest diputat, què representa el partit socialista de Catalunya en la seva versió majoritària.

La Rosa Díez, la política amb més valoració a les Espanyes, cosa que dona una idea del nivell en que es belluguem, fa unes declaracions esperpèntiques on afirma que no canviar d’idioma, sempre un catalanoparlant per suposat, denota falta de confiança, quan precisament simplement es normalitat utilitzar en el teu territori la teva llengua, i exigir a l’administració o a qualsevol que tinguin un respecte per la llengua del territori.  Parla de la llei del cinema, i s’atreveix a dir que un 3% de pel·lícules en català no es falta d’oferta, sinó els gustos dels espectadors, sobren els comentaris. Ens parla dels límits de l’autonomisme, degut a les grans competències imaginaries obtingudes, deu ser amb els seus deliris feixistes, perquè a la realitat, la Generalitat en poques coses te poder decisori, es més, de les importants cap. Per rematar-ho diu que la independència l’haurien de votar a tot l’estat, si em vol dir algun exemple en el món que això hagi succeït que el digui, ja avanço que no el trobarà, ja que es un absurd que el territori colonitzador pugui votar per alliberar el colonitzat, tot un personatge grotesc aquesta Rosa Díez, i la seva xenofòbia contra qualsevol identitat diferent a la seva.

En definitiva dos exemples clars de com les gasta el nacionalisme espanyol, davant d’això cal reaccionar, i nosaltres tenim la paraula.

Tard o d’hora les intencions reals d’aquests partits acaben sortint a la llum, i darrera el miratge de les grans declaracions per les properes eleccions que s’acosten, s’amaga la trista realitat que en el cas de CIU, i el seu oferiment de ma estesa a Zapatero degut a la crisi, converteix el dret a decidir en un peix al cove actualitzat.  Per altra banda el tripartit i els seus vetos en la comissió d’investigació de l’incendi d’Horta de Sant Joan, dona entendre el seu grau de transparència.

CIU ha fet una crida als dos grans partits espanyols, i especialment el govern del PSOE per negociar el seu suport, i oferir un full de ruta que doni confiança en aquesta època de crisi, que segons Mas aparca les diferencies, i crida a fer pinya per sortir d’aquest forat econòmic. La posada en qüestió de la continuïtat de l’economia espanyola en la zona euro pel desgavell d’aquest estat, ha de portar un pla a curt i llarg termini amb un suport de la federació que ampliaria les expectatives socialistes, què fins ara han prescindit dels convergents, trobant altres majories alternatives.

En un altre tema, el tripartit ha vetat la compareixença en la comissió investigadora de l’incendi dels bombers de la brigada de reforç d’incendis forestals dependents de Medi ambient, què si van fugir del foc en que van morir cinc efectius, i tampoc vol els responsables de l’agencia estatal de meteorologia que en el seu dia ja van qüestionar la teoria del llamp.  Finalment s’han consensuat altres compareixences menys incomodes, i entre elles els consellers Saura i Baltasar, els dos principals responsables polítics de l’assumpte.

Respecte el primer cas, aquesta es la vertadera alternativa que ofereix la federació convergent, ser decisiu a Madrid per poder vendre a preu d’or l’almoina que aconsegueixi a canvi, altrament dit peix al cove, què sempre han practicat. Tota la xerrameca buida dels enganys a que ens ha sotmès el president  espanyol actual, les promeses incomplertes, l’estatut de mínims que obtindrem, no son cap obstacle per deixar aquella famosa ambigüitat del dret a decidir per fer contents els seus enganyats militants sobiranistes, i a la primera oportunitat corren a tocar cuixa a Madrid, i des d’allí intentar ser decisius a Catalunya, com ja van fer amb el famós pacte estatutari demostrant la concepció de Catalunya que realment tenen, i les seves aspiracions de millora de l’autogovern.  Per dignitat els problemes dels espanyols que ens arrosseguen a nosaltres, no els hem de resoldre pas nosaltres, ja que tant si se’n surten com si no, el tracte vers Catalunya no variarà, ara als partits com CIU que ja els hi esta be aquesta autonomia de tercera, si en son ells els responsables, i faran el possible per aconseguir-ho, intentant minimitzar el màxim el debat nacional, què tanta incomoditat els crea.

En el tema Horta de Sant Joan, en qualsevol país normal, hi hauria dos dimissions damunt la taula, que son el conseller Saura i Baltasar, per ineptitud manifesta en la seva gestió, però com que aquí som diferents, es crea una comissió per investigar les responsabilitats, on es veta la versió de les persones que resulten incomodes al govern català, i que podrien contradir la versió oficial, per salvar el cap del dos irresponsables abans esmentats, tot un exemple de democràcia, transparència i responsabilitat. Primer les cadires i desprès la ètica més elemental.

En definitiva dos exemples que ens demostren que les properes eleccions, la tria ha de ser autonomisme de tercera amb qualsevol dels grups parlamentaris actuals, o la via de la independència ara per ara  mostrada per Reagrupament, i espero que per una gran coalició amb el mateix objectiu.  De nosaltres depèn.

El secretari general adjunt del grup socialista al congrés Daniel Fernandez, ens diu que no te sentit convertir les eleccions catalanes de la tardor en una primera fase de les generals, i que el seu partit les presenta en clau catalana, a pesar de la imatge i situació de govern espanyol, cosa que el President Montilla va ratificar, ja què no creu que el sentit del vot dels catalans depengui de la situació a Madrid.

En qualsevol cas el President ja va avisar que les politiques del govern espanyol no seran determinants en les eleccions del Parlament, ja que es votarà pel que ha fet el govern de Catalunya, i que el seu partit actuarà en responsabilitat i rigor, assumint riscos sense preocupar-se de les eleccions, i pensant que els catalans valoraran qui sap combatre la crisi, i qui la veu com una oportunitat per arribar al poder.

Tot això quan els sondejos del Pais i El Mundo, donen una avantatge de sis punts del PP sobre el PSOE, i els seus líders respectius Mariano Rajoy pels Populars supera en valoració per primer cop a Zapatero. La resposta del govern espanyol, ha estat enviar la vicepresidenta econòmica Salgado a Londres per convèncer de la solvència financera espanyola, cosa que la caiguda continuada de la borsa s’encarrega de desmentir, i posa la realitat d’aquest desgavell al descobert de tot els estats europeus, què s’ho miren amb preocupació.

Cal dir que te gracia que el PSC, què ens demostra cada dia que la seva prioritat es el PSOE i no Catalunya, com ho demostra les seves votacions al Congrés en contra dels nostres interessos, i mai diferent del govern socialista, i  les retallades d’autogovern immediatament després d’haver aprovat l’estatut, així com la seva posició de negació i menyspreu a la democràcia en les consultes populars per l’autodeterminació, ara ens vulgui vendre  que faran les eleccions al parlament en clau catalana, i quan sap que la major part dels seus electors ni que presentessin una cadira com a candidat els votaria igual, per tant no cal anar amb demagògies, què cada elecció ens demostra com la baixada de vots socialistes en les eleccions catalanes es un fet.

Pel que fa a assumir riscos en el govern, francament fa riure, ja que precisament el seu model d’autogovern es el que be dictat de Madrid, i per la sagrada llei constitucional, i amb una estratègia clara, que es la de vendre fum a preu d’or, com el traspàs virtual de rodalies, el ruïnós nou finançament o el nul poder decisori català en el futur consell de gestió del Prat. Aquest es el model que volen per Catalunya, un aparador buit de contingut, i sempre al servei del govern central com l’anomenen ells, així com una prioritat per les eleccions generals, que amb aquest nom donen per suposat que les catalanes es veu que no son generals, sinó locals.

En definitiva una prova més de la mediocritat d’aquest partit al servei del govern espanyol, i què tant sols viu de la por a l’altre gran partit espanyol, que en el fons coincideixen amb una cosa molt bàsica, el tracte a Catalunya els fa ser dues gotes bessones.

En el marc de la fira Expolangues de Paris, hem conegut les dades que l’estat espanyol tant sols es el sisè amb nombre de centres universitaris on es pot estudiar el català, dada curiosa donat que es una llengua que hauria de considerar com a seva, i amb molta mes oferta. Per la seva part una trentena de treballadors de TV3 i Catalunya radio preocupats per la pèrdua d’identitat dels mitjans, i la cada vegada més marc de referència espanyol, han creat un grup d’opinió per donar la volta al tema.

Resulta que hi ha 172 universitats arreu del món per estudiar català, i Alemanya amb 28 es la capdavantera, en segon lloc el Regne Unit amb 21, i Estats Units amb 20, deixant a Espanya amb 11 en el mencionat sisè lloc, cosa que s’explica pel frau que suposa aquest estat plurinacional que tant pregonen. Uns 7500 alumnes aprenen la nostra llengua amb llocs tant llunyans com la India, Austràlia o el Japó, l’interes per aprendre es divers, i va des de estudiants de carrera lingüística, a admiradors del Barça, o artistes com Miró o Dalí. Aquesta potencia lingüística d’un idioma parlat per deu milions de persones, i convidat d’honor en la edició de la fira abans esmentada.

Per altra banda el grup de treballadors dels mitjans audiovisuals públics catalans es veuen preocupats per la pèrdua d’identitat, i ho volen rectificar ara que s’està redactant el llibre d’estil, amb un marc de referència plenament català, sense transitar pel peatge d’Espanya per explicar el món. La preocupació per declaracions com les de la crosta d’en Joan Ferran, o recuperar l’estil inicial son bàsiques, ja que poc a poc s’ha anat devaluant, i les fonts que arriben a les redaccions prenen un marc espanyol que impedeix donar la visió dels Països Catalans.

Pel que fa al primer tema, es una vergonya i molt simptomàtic, què l’estat que teòricament hauria de protegir aquesta llengua, ocupi la sisena plaça en nombre d’oferta d’universitats, cosa que parla clarament de les intencions i el tarannà de l’estat en qüestió sobre el tema lingüístic, on tant sols existeix una sola llengua, i les altres son considerades folklòriques, o un apèndix d’aquesta sense la més mínima intenció de contribuir a la seva bona salut, com es demostra a les nul·les intencions de fer-la oficial a Europa, la permissivitat de inventar una nova llengua al País Valencià per dividir i afeblir el català, i els intents de grups xenòfobs espanyols de retocar el sistema d’immersió lingüística lloat a tota Europa, o últimament la reacció de la patronal del cinema al haver d’augmentar la trista oferta del 3% de films en la nostra llengua a un 50%, les intencions son molt clares, i no milloraran dins l’estat espanyol.

Als mitjans públics audiovisuals els passa el mateix, s’han desdibuixat completament, i nomes cal veure un telenotícies per adonar-se que el seu marc de referència es l’estat espanyol, traint els principis de la creació d’aquest mitjà, què havia de ser una referència per escoltar el món des de la nostra visió, i saber les noticies dels Països Catalans amb profunditat, però res més lluny d’això, i veiem com canvia el tractament d’unes determinades noticies a altres, què per sortir del guió espanyol previst son minimitzades, com per exemple en el tema de les consultes populars o la manifestació multitudinària de Barcelona o a Brussel·les, per posar uns exemples, apart de tot el seguit de missatges subliminals que sempre ens volen situar mentalment a l’estat espanyol, i on tant sols resisteix el mapa del temps.

En definitiva una conseqüència lògica de ser una simple regió espanyola amb les derivacions mentals que això dona, i què acaba traint la teva pròpia identitat, anomenada crosta per alguns.

El líder socialista i president de la Generalitat José Montilla, explicava ahir que aquest serà un any difícil davant el diputats i senadors del partit a les corts espanyoles, i ha deixat clar que el PSOE-C no es, ni serà independentista, sinó progressista i catalanista, i no renunciarà a aquests principis, alhora va criticar la dreta catalana perquè quan no governa no vol que les coses funcionin. Al mateix temps a l’ajuntament de Barcelona es va votar NO  a cedir locals municipals per les Consultes Populars, amb el vot contrari dels socialistes i els Populars amb l’argument que no son independentistes ni les comparteixen.  Tot un exemple de democràcia virtual disfressada de paraules buides.

El president va seguir criticant a CIU, ja que ell no renunciarà els seus principis per guanyar unes eleccions. El pessimisme que instaura la dreta quan no governa fa perdre la confiança amb Catalunya i els seus polítics, cosa que com a recepta ens proposa el seu projecte de desplegar l’estatut amb una base progressista i catalanista, i deixant de banda invents que no necessitem, ni futurs irreals.

Per la seva banda l’Ajuntament barceloní, ha dit No ha cedir locals públics per les consultes d’autodeterminació, amb el vot negatiu de PP i PSOE-C i l’abstenció d’ICV. Alberto Fernandez Diaz pel PP s’ha justificat dient que considera que Catalunya i Espanya son la mateixa realitat, ICV la seva abstenció, perquè els espais del consistori son de la societat, el PSOE-C per no obrir la porta a les consultes sobiranistes, ja que no ho som, ni ho compartim.

Realment  per uns partits que es qualifiquin de demòcrates, posin traves a una consulta sobre qualsevol tema a la població, es bastant esperpèntic, una cosa es la seva posició legitima contraria, i l’altra impedir o voler simplement no preguntar el que no m’interessa o m’incomoda, això si que genera desafecció d’uns partits ancorats en temps passats, i què segueixen no volent escoltar la veu de la població. Concretament el PSOE-C es defineix progressista i catalanista, dues paraules amb un significat buit i amb poc sentit.  La primera es refereix a voler el progrés i la modernització d’un territori, com suposo també deu voler l’anomenada dreta, però es tant ambigua i lleugera que permet ser progressista, i votar en contra de que la població opini sobre algun tema en particular, en una clara manca de cultura democràtica, això si que genera desafecció, i no la dreta esperant el seu torn legítim a governar.

Pel que fa l’altre paraula, catalanista, es la reina de les ambigüitats que no volen dir res, suposo que qualsevol català que estimi una mica la terra on viu s’ho podria definir, ara si ho volen donar a entendre com a defensa dels nostres interessos com objectiu principal, en un discurs adreçat als parlamentaris a Madrid del socialisme català, escons que tant sols obeeixen les ordres del PSOE, i voten molts cops contra els nostres interessos ja que no son la seva prioritat, i fins hi tot en contra dels seus companys al Parlament Català en unes situacions esquizofrèniques, francament resulta esperpèntic.

Segurament fa gracia aquest catalanisme que predica el Sr. Montilla, què tracta amb un menyspreu absolut una opció tant legitima com la independència del territori on viu, i que a canvi ens ofereix l’alternativa de desenvolupar un estatut retallat i de mínims com a màxima aspiració que podem tenir, això si, com diuen ells amb gent seriosa al capdavant.

Aquest venedor de fum, que es el President espanyol, anava pel món lloant les excel·lències de la economia espanyola, què aspirava a liderar Europa per davant de totes les potencies tradicionals, ara com sempre es diu el temps dona i treu raons, en aquest cas la fragilitat econòmica espanyola s’ha vist amb tota la seva cruesa per la crisi existent, i totes les previsions d’aquest mag de tercera han quedat per terra, un cop enfonsat el mercat de la totxana, base principal de l’estat espanyol.

En l’esmorzar nacional de l’oració a Washington, on la crida de la foto amb Obama l’ha fet anar per donar una rellevància que tothom sap no te, ja que per assistir a les cimeres important va haver de pidolar un raconet que finalment França li va concedir, va  demanar respecte per la llibertat religiosa i pels drets de les persones, tot amb castellà, una falta de respecte crec bastant greu, i tot seguit va presentar Espanya com una de les nacions més antigues del planeta, i on la diversitat i multiculturalitat son la seva bandera, i acabant fent una crida a la tolerància i el respecte per la diferencia.

Mentrestant els dubtes sobre la situació econòmica, i el creixent de l’atur fan que junt amb països com Grècia i Portugal afectin l’estabilitat de l’euro, i provoquin caigudes espectaculars a la borsa, què han fet equiparar la situació espanyola amb la de Grècia, cosa que s’ha engrandit amb la proposta de càlcul de pensions de 25 anys en comptes de 15, retirada al cap de quatre hores amb una mostra més d’improvisació i desorientació.

Al mateix temps els seus subordinats, com el President Montilla donen tot el suport a la política espanyola econòmica, i desmenteixen que sigui fruit de la improvisació, criticant als que no troben be cap mesura, però no ofereixen cap alternativa.

Realment la credibilitat mundial del líder espanyol es nul·la, ja que els seus enganys  fora de les fronteres no tenen cap valor, i ha hagut de veure com la visió idíl·lica que volia transmetre s’ha capgirat a la cua d’Europa amb països com Portugal, i amb una crisi més duradora que la resta i plena d’incerteses. Pel que fa al seu discurs americà, la llengua utilitzada ja demostra el tarannà clàssic espanyol de no adaptar-se fora del seu món, sinó pretendre la adaptació de la resta de la humanitat al seu territori, i presentar Espanya com una de les nacions més antigues del planeta, fent gala dels típics deliris de grandesa que fan riure, i més quan parla de respecte a la diferencia, multiculturalitat o tolerància, quan la realitat demostra l’espoli econòmic i persecució cultural que pateix Catalunya des de fa prop de 300 anys, amb un dels exemples més clars d’anar en direcció contraria.

Respecte al full de ruta econòmic, es veu molt clar que es fruit de la improvisació, llençant globus sondes, i retirant propostes segons les reaccions de la població, un autèntic fracàs.

Pel que fa al seu delegat a Catalunya, el seu President obvia l’espoli patit, i les propostes i actituds que no deixen desenvolupar la potencialitat catalana, i dona ple suport com a bon espanyol, inversió mínima amb infrastructures, aeroports d’anar per casa, i tot tipus de traves i boicots son el pa de cada dia, tot amb el beneplàcit d’en Montilla.

En definitiva un dirigent caricaturitzat a nivell mundial, i què per desgracia ens arrossega amb les seves decisions, cosa que com sempre dic esta a les nostres mans posar-hi fre.

El vice-president i ministre de Cooperació Territorial espanyol, Manuel Chaves ha deixat ben clar que només l’estat pot canviar els límits de les províncies actuals, en referència a la llei de vegueries que ha acordat el tripartit català, i ha recordat que s’han de modificar dos lleis per poder fer les set vegueries, i això no correspon a una comunitat autònoma que pot organitzar la divisió territorial, però de cap manera modificar-la, competència exclusiva de l’estat, cosa que deixa com altres lleis fetes cuita-corrents, una autentica cortina de fum sense cap dosi de realisme.

El govern tripartit ha esbombat als quatre vents que ha aconseguit desencallar la llei de vegueries, i les reaccions han estat de rebuig per part del PP, què de cap manera vol mai cap diferencia respecte l’estat, i portarà la llei al consell de garanties estatutàries, on per cert la majoria dels partits sucursalistes espanyols, gràcies a Esquerra pot fer trontollar la llei, pel que fa a CIU, i tal com ja va fer amb la llei del cinema, i degut a les seves contradiccions internes han utilitzat el famós lema pujolià “ara no toca”, amb l’excusa de les picabaralles en el territori, i la prioritat de la crisi econòmica, què en realitat simplement son càlculs electorals i aquella ambigüitat per quedar bé amb tothom. Per part d’ERC ha tret pit com en la llei de consultes, quan sap en el fons que son un miratge de lleis de cara a la galeria, i dependents de les decisions de Madrid, com ha avisat Chaves.

Realment el govern català vol dissimular una cosa evident per justificar la seva aposta per la via autonomista, es el poc o nul poder de la Generalitat, i simplement fa lleis de cara a la galeria, amb una gran operació de marketing que no amaga la seva misèria. Aquesta llei ha provocat diverses baralles en el territori, com la Vegueria del Penedès, la capitalitat del Camp de Tarragona, la comarca de la Cerdanya, l’Aran, i d’altres enceses discussions sense cap sentit, donat que la llei simplement pot canviar el nom de les quatre diputacions existents per vegueries, i deixar qualsevol altra per més endavant, què a la practica vol dir si rep autorització estatal per modificar els límits, cosa que si no fa o no l’interessa, es quedarà en un nou projecte al calaix, què de moment els seus autors ens voldran presentar com un actiu en les properes eleccions.

Aquest es el gran desenvolupament territorial que ens proposa l’estatut ara segrestat al TC, un miratge que si vol ser quelcom, i com sempre passa, necessita autorització del que realment te el poder, i no del que fa veure que el te.  Aquesta es la tàctica que ara es porta per part del govern català, la dels avenços invisibles, com les consultes, el traspàs de rodalies, o la futur gestió de l’aeroport. Es la mateixa tàctica què haurà d’utilitzar desprès de les eleccions un altra partit o coalició diferent si arriba a governar, ja que no hi ha res més.

Les lleis de veritat i el poder real per gestionar un territori amb l’objectiu de millorar els seus problemes, només s’aconsegueix amb un estat propi, i no sent una simple regió autònoma d’un estat de democràcia de baixa qualitat com l’espanyol.

Precisament per això cal una unió d’aquest projecte per donar-li forma, i no disputes i baralles internes que ens allunyen de l’objectiu, cal aprofitar la inèrcia i trencar aquests governs de fireta per reclamar-ne un de real.

El director de cinema David Trueba, es va posicionar a favor de la nova llei del cinema, i sobre la vaga feta per la patronal a les sales del cinema un dilluns, ho compara amb fer una vaga de maquines llevaneus en ple mes d’agost, i què per tant la incidència i els costos amb pèrdues son mínims, donant tota una lliçó de sentit comú, i de denuncia a situacions totalment anormals en qualsevol lloc del planeta.

El cineasta ha considerat que es irracional que tant sols el 3% de cinema en català s’exhibeixi a les pantalles catalanes, i menys considerant l’estudi presentat pels empresaris de la no demanda de cinema en aquesta llengua, i la hecatombe que pregonen per la quota del 50% que preveu la nova llei. Titlla l’estudi de ciència ficció, i ho compara com si Avatar sigues considerada realisme costumista, mencionant que les ràdios i televisions més vistes a Catalunya son en català, donant a entendre que en aquest racó del món hi ha gent que viu i somia en català.  Per acabar troba molt trist que perquè el govern tiri endavant un pas cap a la normalitat, haurà d’acabar pagant a les majors els doblatges en català.

Realment ara el govern no pot fer cap pas enrere, i no pot cedir a aquest xantatge xenòfob contra la nostra cultura, i la normalització de la nostra menyspreada llengua. Partits polítics com CIU no poden oferir ambigüitat, i no donar sensació de fermesa en aquest tema, cosa que si han demostrat gran part de la ciutadania davant aquesta parodia de tancament amb el suport de CCOO i UGT, què han donat mostra un cop més del seu tarannà anticatalà  disfressat de sindicats què no defensen els legítims drets de la població.

Aquest director ha mostrat el camí de la normalitat, davant aquestes rèmores d’èpoques passades que no volen evolucionar, i què manipulen els estudis que sobre el terreny i en casos puntuals s’ha demostrat son mentida, i què fan el ridícul mes espantós fent una tancada el dia que la incidència es menor, i per tant les recaptacions son més minses. Parlen de no demanda de cinema en català, quan ni tant sols estan disposats a posar la oferta a les pantalles i parlar en coneixement de causa, i menyspreen profundament la cultura i la llengua d’un territori que segons ells deu ser l’únic del món que no vol consumir la cultura en la seva llengua pròpia, ni tant sols amb la subvenció pública per fer-hi front, l’odi irracional te aquestes coses, però arriba el moment de normalitzar la situació en aquest terreny, i preservar els nostres drets, ja que si aquí no podem anar veure una pel·lícula en la nostra llengua, que hem d’anar a Alaska a fer-ho.

En definitiva i deixant de banda la campanya feta per molts opinadors a l’estat espanyol, tractant el tema com una imposició, cosa curiosa, ja que el 97% ara fet en castellà mai es tractat així, es una conseqüència lògica de mantenir les estructures mentals de la dictadura franquista, què no han calgut canviar, ja què tant sols ha canviat la decoració externa, però els fonaments segueixen sent els mateixos, i els objectius amb diferents formes no ofereixen cap dubte, acabar amb qualsevol diferencia amb el pensament únic espanyol, i sobretot amb les nacions oprimides com la catalana.

Els exercicis de irresponsabilitat a Reagrupament han posat al descobert les misèries que comporta viure sense prendre decisions, ja que totes les importants, i les que no ho son tant venen imposades des de fora, i això amb els anys crea un caldo de cultiu que fa viure en una dimensió diferent dels estats normals, acostumats a prendre les seves pròpies decisions, i exercir el poder sense temor, i sobretot sense esperar que ningú et tregui les castanyes del foc.

Si l’altra dia parlava de infantilisme patològic, crec que ara toca parlar de responsabilitat i de il·lusió per un projecte que no es fàcil, però que es possible, com es l’estat propi per Catalunya.  Finalment sembla que la direcció restant de quatre membres que sembla prenia les regnes del grup, i suposo davant les pressions de la majoria d’associats han dimitit, i fins hi tot algun com en Jaume Renyer ha marxat del projecte, i en Joan Carretero i la majoria dels altres membres que per sorpresa havien marxat tornen per torna a encapçalar el projecte, amb el tema de les llistes electorals resolt d’una manera poc ortodoxa, i amb un apropament al president blaugrana Joan Laporta força evident, deixant pel mig un grapat de ferides que ja veurem com cicatritzen.

Deixant clar que aquesta no es manera de fer les coses per part de tots els bàndols, si ho podem anomenar així, veig una cosa força clara, què no hi ha persones insubstituïbles, però algunes ho son molt menys que altres, i en Carretero com a anima d’aquest projecte, i líder mes carismàtic en aquests moments es un actiu imprescindible, i més davant el silenci informatiu que esta sotmès el projecte.  Un altra reflexió que crec es força clara, es que la presencia de Joan Laporta a la candidatura es un altra caramel que no es pot deixar escapar, amb tots els seus pros i contres, una persona de la seva vàlua i el seu poder de convocatòria, i la seva fermesa en els seus posicionaments independentistes,  es un reclam ideal per molts sectors de la població.

Respecte els estatuts legítims i les circumscripcions electorals, son un factor a tenir en compte, però mai per damunt de l’objectiu final, què es bastir una candidatura a poder ser el més gran possible, i amb el major nombre d’actors possibles, per fer un forat molt gran al Parlament, i fer front a l’autonomisme defensat per la resta de partits, posant l’autodeterminació damunt la taula, i canalitzar la il·lusió mostrada per la societat civil desencantada evidentment amb els projectes espanyols de PP i PSOE-C, la farsa federalista d’ICV, i l’autonomisme poruc de CIU i ERC. Evidentment sense aquestes persones cabdals això no serà possible, i tots els canvis dràstics difícilment busquen la puresa i la perfecció, sinó l’efectivitat, què d’altra manera no es podrà aspirar a ser molt més que uns Ciudadanos, què ja hem vist la seva fi, i la seva nul·la incidència en el Parlament.

La gran polseguera de tots els mitjans contraris, i les decepcions expressades per moltes persones, donen fe de la potencialitat del projecte, i de la por i incomoditat dels rivals en les properes eleccions, es un factor positiu de tot plegat, i un capital que no es pot perdre.  Les oportunitats no es poden deixar escapar i cada cop son mes escasses.

En definitiva les formes son importants, però en aquest cas, els resultats son vitals pel nostre país, a Reagrupament ningú ha de buscar la seva gloria personal, però si aconseguir l’objectiu anhelat, i això tant sols depèn de nosaltres, i com diu sempre l’Enric Canela, si sumem, guanyem.

El president de CIU Artur Mas, ha promès un govern amb la millor gent possible, que pot ser aliena al partit, amb un objectiu molt clar, què es jubilar el tripartit abans Catalunya no s’acabi, en la seva proclamació com a candidat a la Generalitat, demanant una gran majoria, i on les persones mes preparades estaran en aquest govern, amb un missatge clarament integrador força lloable, encara que més tard ha caigut en les seves pròpies contradiccions alhora de definir les seves ambicions per Catalunya.

Efectivament, desprès d’obrir la porta en els seu desitjat executiu a independents o persones d’altres partits, ha indicat que Catalunya pot arribar a ser una nació dins un estat, i on ell mai acceptarà ser una província dins l’estat espanyol, desprès de promoure pacíficament dos estatuts, on per cert respecte a la sentencia que amenaça l’últim ens diu que seran fidels a la voluntat del poble. S’ha compromès ha lluitar contra la crisi per redreçar la situació, i ha defensat que no es un simple canvi de cadires, i no es governar sinó servir al país, on per cert ha obviat completament l’expressió del “dret a decidir”.

Les enquestes els son favorables, i més d’un convergent ja es veu acabant aquesta travessia del desert de dues legislatures, per això en Mas presenta com un mèrit posar la millor gent possible a l’executiu, encara que no siguin del partit que representa, cosa que en principi veig com una cosa que hauria de ser normal, intentar posar els millors professionals a cada area, i no un mèrit especial. L’embolic mental ha arribat més tard amb la seva nació dins l’estat, i la seva negació a ser una província, sense explicar com aconseguirà això què mai ha aconseguit ningú.  Per l’estat espanyol, som una simple regió o autonomia, i ni la Constitució, ni l’estatut, on un dels temes que presenta més recel es el qualificatiu de nació encara que sigui en un preàmbul i mig amagat, i què segurament serà esborrat, per tant les paraules estan molt bé, però els fets son els que hi ha, i no existeix cap nació dins un estat com l’espanyol, per ser nació s’ha de ser un estat, no hi ha termes mitjos per la por o pel no voler, ni aspirar a res més.

Ens diu que amb la sentència del TC seran fidels al poble, abans que altres coses, però tornem a patinar en aquest aspecte, ja que sinó aspira a sortir de l’estat espanyol, aquest te el seu estat de dret, què pel que fa al TC esta per damunt de la voluntat popular, i per tant al final li toca acatar el que diguin i prou, no intenti enganyar a la població amb coses que per les seves contradiccions, i equilibris en la federació no pot complir, desprès del TC no hi ha res més, per tant prou de dir mentides.

Vol servir el país i no manar, això esta molt bé, però el millor servei que podria fer es veure que pel camí autonòmic anem a la desaparició com a poble, i per tant toca prendre decisions coherents i valentes, què no esta disposat a assumir, com mai ho ha fet el seu partit, ni cap altre.  Per cert el dret a decidir, una expressió que lliga molt amb aquest partit per la seva ambigüitat, sembla que poc a poc desapareixerà del seu discurs, no sigui que espanti alguns votants per agosarada.

En definitiva un projecte disfressat de novetat, però que en el fons segueix el mateix trajecte que l’actual tripartit, sense cap més ambició que governar les engrunes autonòmiques.

Veig astorat com un projecte tant engrescador com el que representava ara per ara Reagrupament, se’n pot anar a la paperera per l’impuls autodestructiu que ens caracteritza, i per aquest grau infantil que no acaba d’arribar a la adolescència, i molt menys  a la majoria d’edat del moviment independentista català.  Com sempre he defensat, la societat civil pot fer multitud d’actes i mobilitzacions, però finalment s’han de canalitzar políticament al Parlament, i a poder ser amb la força imprescindible per ser decisius, d’altra banda la invisibilitat del projecte, i la simple gestió de l’autonomisme en diferents formats que representen la resta de formacions ara existents, faran perdre una bona oportunitat, i qui sap si la ultima per posar rumb cap al nostre propi estat.

Donat que oficialment a la web de Reagrupament no hi ha un comunicat oficial, cosa desitjable donat la gravetat de l’assumpte, les informacions publicades ens parlen d’un enfrontament a la junta de l’associació pel tema de les llistes electorals, per una banda i seguint els estatuts aprovats en el seu dia, quatre membres d’aquesta junta defensa que cada circumscripció esculli els seus candidats, i així que cada un dels quatre territoris s’identifiqui amb ells, i per altra banda el líder i impulsor de la idea Joan Carretero, i 12 membres més volien una única circumscripció, i què per exemple els de Barcelona votessin als de Tarragona, i el de Girona als de Lleida per posar un exemple. Les tensions han anat en augment, fins que en la ultima reunió el grup d’en Carretero ha demanat la dimissió dels quatre defensors dels estatuts, i al negar-se finalment han dimitit en bloc aquesta gran majoria de la junta deixant el projecte penjant d’un fil.

Primer de tot vull dir la meva posició favorable a votar per separat a cada circumscripció, ja que apart que ho marquen els estatuts aprovats per la majoria dels associats, sembla lògic que no siguin paper mullat en quatre dies, es la tria més democràtica existent, ja què sinó la paradoxa es podria donar ja que a Barcelona i degut a ser una gran majoria per la seva població, podrien escollir els representants dels altres tres territoris per davant de la voluntat dels propis associats d’aquestes comarques, què veurien com no tenen possibilitat d’escollir el seu propi representant, cosa que podria ser contraproduent pel territori, i que no lliga amb un dels grans objectius que es la regeneració democràtica.

Dit això, em sembla que no es pot perdre el rumb d’aquesta manera, i s’ha d’assumir que el projecte de l’estat propi està per damunt de tot, això arribat a situacions límits ha de comportar cessions i generositat per part de tots, per no trencar les il·lusions dipositades per molta gent, i que ara es poden veure trencades, tanmateix l’actiu més notable o mediatic de Reagrupament es en Joan Carretero, deixant de banda en Carles Mora, alcalde d’Arenys i la possible arribada de Joan Laporta, per tant el projecte sense ell esta condemnat al fracàs.  La irresponsabilitat dels que han dimitit, i dels que s’han quedat es manifesta, ja què no han pensat en les conseqüències de les seves accions, ni en el projecte de l’estat propi, ja que aquí no es tracta de cap promoció personal de ningú com els partits tradicionals, sinó de ser una eina útil per portar la independència des del Parlament, i una vegada aconseguida la dissolució de la entitat.

El mal ja esta fet, ja que de la invisibilitat que han tractat els mitjans a Reagrupament fins ara, es passarà amb aquesta carnassa servida en safata a tot tipus de desqualificacions, i similituds amb fenòmens com Ciudadanos que finalment ha acabat dividit i ferit de mort, i segurament amb la desaparició assegurada en la propera legislatura.

Tota la feina de presentació i de bastir un projecte que finalment aglutines tot el vot independentista pot quedar en un no res, com ja ha passat en altres projectes, i que vull suposar que apart d’altres motius no explicats encara, el porta aquesta malaltia infantil deguda a un territori que degut a la seva dependència durant prop de 300 anys, per força produeix unes seqüeles en forma de mentalitat autodestructiva i manca de responsabilitat i valentia.

Espero i desitjo que  es pugui reconduir la situació, ja que sinó en les properes eleccions l’independentisme pot ser que es vegi obligat a tornar a quedar-se a casa per falta de projecte que el representi.

Prop de 400 persones han assistit a la Manifestació pels carrers d’Arenys de Mar, contra les multes als comerciants que tenen penjats cartells en castellà,  i no pas en català, contradient la llei de política lingüística, un acte com es pot comprovar amb poc èxit, amb el suport de PP, Ciudadanos i UPyD més associacions xenòfobes contra la llengua catalana.

L’acte amb el lema “Per una Catalunya en llibertat” i “No a les multes lingüístiques”, ha ensenyat targetes vermelles contra una política que consideren discriminatòria, i portaven uns símbols on es podia llegir “jo parlo en castellà”. Han assistit Alicia Sanchez Camacho, Albert Rivera, José Domingo com a polítics mes destacats, i han demanat la supressió de les multes que com han recordat han significat uns ingressos de 208000 euros en sancions l’any 2008, per no escriure al menys en català, com a cas significatiu Xurde Rocamundi d’una agència immobiliària d’Arenys, i que ha rebut 1200 euros de sanció, i vol arribar amb recursos i cal fins a Estrasburg per reivindicar els seus drets constitucionals, ja que considera que la llei espanyola esta per sobre de les de la comunitat autònoma, i exigeix arxivar les multes per anar contra el principi de llibertat d’empresa, i la utilització mortal de la llengua en nom d’una nació imaginaria.

Primer de tot cal constatar el fracàs absolut de la manifestació, què dona prova d’aquest petit grup de ciutadans xenòfobs contra les costums i la llengua d’aquest territori, i què volen imposar com sigui la identitat castellana i anul·lar qualsevol diferència, desprès es significatiu les seves enganxines de “jo parlo en castellà” diuen molt de la seva intolerància i odi visceral a la llengua catalana, ja que ningú els prohibeix parlar amb la seva llengua, com si volen parlar en xinés, ara bé, dit això han d’entendre que la llengua pròpia del territori on viuen es el català conjuntament oficial amb la seva llengua, i en situació minoritària en molts àmbits degut precisament a la política espanyola sobre aquest tema des de fa molts anys, i tant sols se’ls demana respectar els drets de la gent d’aquesta nació imaginaria com diuen ells, que si ha persistit fins ara amb 300 anys de colonització, es producte de la seva existència. Ningú els prohibeix retolar en castellà, simplement per normalitat i respecte fer-ho com a mínim en la llengua pròpia del territori on tenen el negoci, com ja succeeix en altres territoris al món amb dues llengües, per exemple el Quebec, després poden retolar amb la llengua que vulguin.  Ningú trobarà normal que un empresari obri un negoci a Alemanya amb el seu rètol tant sols en Francès, però en canvi a Catalunya i amb el català, degut a no tenir cap estat que el protegeixi tothom si atreveix, i qualsevol intent de normalització fa posar les mans al cel a aquesta colla d’inadaptats i sectaris, què com diuen ells utilitzen la llengua com a arma ofensiva sense miraments.

Les multes mai son un bon sistema, però davant aquestes persones que no volen adaptar-se no toca altre remei, i han de saber que el sistema lingüístic català ha estat lloat repetidament per les institucions europees, com a model a copiar, per tant poden anar a Estrasburg o al lloc que vulguin, què nomes exportaran les seves arrels feixistes, i la seva dèria malaltissa contra qualsevol identitat diferent al pensament únic que volen exportar com a model de vida per a tothom.

L’exprimer ministre britànic, Tony Blair, ha comparegut davant la comissió que investiga la invasió de l’Iraq, per part del país que representa junt USA i els seus aliats, i membre de la famosa foto de Les Azores amb Bush i Aznar, un trident sense escrúpols, i amb tarannàs força feixistes, ha dit sense cap rubor que tornaria a prendre la mateixa decisió de fer la guerra, ja què Sadam Hussein era una amenaça per la seguretat mundial.

Sense cap mostra de penediment o una autocrítica severa per les seves decisions, ha comparegut durant més de sis hores, i ha defensat la seva decisió amb fermesa, amb l’excusa de que Sadam suposava una amenaça i tenia previst la successió en els seus fills. Els atemptats de les torres bessones ens explica, què va canviar el sistema de control del regim iraquià, tot hi reconèixer que no hi ha proves de l’existència d’armes de destrucció massiva ni de connexions amb Al Qaeda, però ens assegura que intel·lectualment Sadam volia aconseguir una arsenal amb risc per la seva utilització, o al servei del terrorisme internacional, i cas de no actuar, avui seria un gran perill difícil de neutralitzar. Ni la xifra del centenar de morts mensualment per violència al país asiàtic, ha fet dubta Blair, què ha respost que ningú vol tornar als temps sense llibertat, recordant que l’Iran hauria de ser el proper objectiu pel seu programa nuclear, què es un gran risc per la zona i el món sencer.

Realment esfereïdor el cinisme mostrat per aquest personatge, què damunt les seves esquenes ballen milers de morts innocents, i que continuen sense aturador, pel caos existent provocat per aquella guerra.  Sadam era un dictador sanguinari, però ni més ni menys que altres dictadors del planeta, què mai han rebut cap atac militar per part d’aquests països del primer món, al contrari reben l’armament venut per aquestos, i que serveix per allargar aquestes guerres sense fi i sense cap interès mundial. Reconeix clarament que d’armes de destrucció massiva i connexió terrorista res de res, i donat que aquests eren els dos principals motius per iniciar aquesta barbàrie per part del trio abans esmentat, la seva decisió hauria de ser considerada crims contra la humanitat, i no la impunitat amb la que viuen aquests tres assassins, què van planificar una guerra per suposicions sense base, i per prevenció de cara al futur, què ha costat milers de morts durant la batalla, i milers de morts pel caos que han deixat el territori, molts d’ells població civil innocent. Ens parla de llibertat, precisament el que no ha portat al poble iraquià, i què ell  ha pervertit en el seu significat, confonent interès personal o de país per ajuda a la llibertat.

Ara ja apunta cap a l’Iran, pel seu suposat armament nuclear, què per cert el seu país també te, i que jo sàpiga ningú en diu res, però es pot erigir en un dels policies bons del món que no deixen fer a altres el que ells fa anys que fan, donar suport a règims dictatorials, i aportar gran quantitats d’armament que saben s’utilitzaran per guerres sense solta ni volta, què es podrien haver aturat a temps sense mirar pel negoci sense escrúpols de les armes.

En definitiva uns autèntics criminals de guerra que haurien de ser jutjats com a tals, i condemnats per la seva política de l’horror, i aquest joc de bons i dolents què perverteix l’autèntic significat d’aquestes paraules, i dona validesa accions que son negades sistemàticament a altres, simplement com un joc de poder sense aturador, i on el pastís del petroli i els contractes de la reconstrucció son molt llaminers.

Desprès de 3 dies aturat per qüestions familiars, què ja estan arribant a bon port en el seu punt final, he fet una petita repassada a les qüestions més aparatoses d’aquests dies, i se’ns dubte els arguments per l’estat propi, i la desafecció política pels partits actualment representats al Parlament es totalment justificada.  La reacció del Gremi d’empresaris contra la llei del cinema, la posició dels partits vers l’afer del cementiri nuclear, i un engany més del mag Zapatero per empobrir els nostres pensionistes, son una barreja perfecte.

Efectivament, la nova llei del cinema que simplement busca que la meitat de les còpies d’un pel·lícula siguin en català, i la meitat en castellà, per contrarestar el trist 3% que ara ofereix la nostra llengua en aquest àmbit, i què deixa el consumidor amb els seus drets  totalment rebutjats, ha trobat la oposició del gremi d’empresaris de Catalunya, què obviant tots els estudis existents, la normalització d’una llengua pròpia i oficial en el seu territori ara menystinguda per afavorir una altra, un cas segurament únic al món, ens presenta una hecatombe apocalíptica amb unes justificacions absurdes de tancament de sales, i una futura baixada de consumidors, què sembla obeeixen més al caràcter d’una entitat amb inèrcies franquistes, i clarament obsessionada en no deixar normalitzar la nostra llengua amb falsos pretextos.  El tancament de dilluns en nombroses sales es simplement una clara mesura xenòfoba contra la nostra llengua, què simplement es vol equipar a l’altra llengua oficial, i respectar els nostres drets lingüístics en el nostre territori, i què com acció desesperada, quedarà en un no res quan es comprovin els primers resultats de la nova mesura.

En l’afer d’Ascó, s’ha comprovat la misèria dels nostres representants, un Parlament amb una resolució que es paper mullat, un president que l’hauria d’haver defensada i que només ha fet un silenci i versions contradictòries, uns partits catalans que van votar en el Congres dels Diputats la instal·lació d’un magatzem nuclear com CIU, i que desprès van votar en contra d’instal·lar-ho a Catalunya en el Parlament, i que els seus regidors han avalat amb amenaça d’expulsió, què finalment quedarà en res, i una ICV per exemple atacant aquestes instal·lacions sense oferir cap alternativa.  Tot plegat molt trist, i tant sols amb una cosa com a conclusió, l’estat te la competència en aquestes matèries, i el procediment per desenvolupar l’afer es el que s’està duent a terme, la Generalitat com de costum no hi pinta res, i els partits catalans amb les eleccions a la vora, han fet un cop més el ridícul amb les seves contradiccions, i la seva manca de poder polític dins l’estat espanyol.

Per últim un engany més del mag Zapatero amb una apujada de les pensions de l’1% contrarestada per l’augment de l’IRPF, i que deixa finalment en una baixa real del poder adquisitiu dels nostres pensionistes.  No deixa de ser un engany més com el retorn dels 400 euros, o els 2500 euros per naixement d’un fill, mesures totes elles electoralistes, i no precisament d’esquerres, més aviat tot el contrari, i de cara a la galeria com ens tenen acostumats.

En definitiva la constatació i el llast de pertànyer a l’estat espanyol, què comporta totes aquestes misèries sense poder real per poder-hi fer res més que el dret a la patètica pataleta, què es podria resoldre amb la simple voluntat de fer el salt a la paret espanyola.

Avui llegim que CIU votarà en contra de la llei de Consultes Populars per considerar-la un engany i poc ambiciosa, per contra el Conseller Ausas d’ERC defensa que es una llei per avançar en el dret a decidir de Catalunya, i la màxima que permet el marc jurídic actual.  Alhora CIU ens presenta un vídeo ja de campanya electoral inspirat en la pel·lícula Braveheart, on dos bàndols amb senyeres i estelades volen lluitar, i al final acaben units amb una sola força. Tot un seguit de moviments que demostren fins a quin punt es necessari un sotrac a les properes eleccions, i una regeneració política efectiva.

CIU ens argumenta que ERC vol donar gat per llebre quan diu que aquesta llei permetrà fer consultes independentistes com la d’Arenys de Munt, quan l’únic que permet la llei son referèndums amb autorització prèvia de l’estat. Per esmenar això van voler introduir una esmena sobre la consulta ciutadana en base a la sentencia del TC sobre el pla Ibarretxe, què ens deia que un referèndum la d’autoritzar l’estat quan utilitzi el cens i l’administració electoral, proposant un registre de consultes gestionat per IDESCAT, per poder organitzar consultes sense permís estatal, cosa que ha estat rebutjada pel tripartit, i que porta a incoherències com les d’ERC promovent consultes arreu, i donant a entendre que aquesta llei les farà possibles, quan en realitat es una submissió mes al PSC per mantindré el govern.

Per la seva banda Ausas, defensa no perdre la oportunitat d’avançar en el dret a decidir, i ho prova l’ambició d’aquesta llei màxima entre l’Estatut i la Constitució, mentrestant CIU presenta un vídeo inspirat amb Braveheart, cosa que es radicalment oposada a la proposta que ens vol presentar per les properes eleccions.

En definitiva, enganys i més enganys per intentar entretenir el personal, i no sortir dels límits autonòmics que marca l’estat espanyol, aquesta llei de consultes com diu el conseller, discrepo que sigui ambiciosa, perquè simplement diu que podem fer referèndums sobre totes les matèries, però amb autorització de l’estat, o sigui paper mullat, i un motiu per no fer cap llei d’aquestes característiques, i més quan CIU volia presentar una esmena per buscar possibles escletxes legals, un altra pèrdua de temps, ja que si es vol superar el sistema el millor es trencar-lo, no buscar petites oportunitats que en els cas que sortissin bé, l’estat s’encarregaria d’avortar, es donar tombs sempre sobre el mateix eix. La postura d’ERC es clara, en el sentit que li interessa més el govern a canvi del que sigui, que mantenir la coherència i rebutjar aquesta llei que sap que no ens porta enlloc, com a mínim a l’objectiu de les consultes populars, per la seva part CIU ens presenta l’heroi escocès que va lluitar i morir per la independència escocesa, i ho compara amb el miserable dret a decidir que ens vol encolomar el Sr. Mas amb defecte d’origen, i sense cap pretensió d’arribar fins al final.

Aquestes son les forces politiques que ara habiten en el parlament, perden més temps en buscar formules per intentar enganyar la ciutadania, i justificar el seu comportament mediocre, que ser efectius i valents en els seus plantejaments que mai poden arribar enlloc, perquè simplement no busquen res més que seguir marejant la perdiu sense cap proposta ferma per superar la barrera espanyola.