ALBERT CORTES MONSERRAT

El parlamentari europeu d’Iniciativa Raul Romeva, en un escrit en el seu bloc ens diu que desprès de molts anys de creure en una Espanya federal, s’ha donat que l’única federació possible es la de Catalunya amb Europa, i més amplia amb els Països Catalans, cosa que avui posarà a debat en una jornada sobre el fet nacional a ICV amb altres dirigents del partit, i on es debatrà com aquest partit s’hauria de posicionar en el futur en temes de país, ja sigui la llengua, les consultes independentistes o la posició de Catalunya a Europa.

La direcció d’aquest partit no veu amb alegria aquesta jornada, què consideren que la conferència nacional ja va definir aquests temes amb la vista posada a la defensa de l’estatut, i més enllà el federalisme i l’autodeterminació. Romeva ens exposa el seu full de ruta per la desconnexió amb l’estat, i connexió directa amb Europa sense intermediaris, aquest gir en el seu pensament reconeix que el PSOE hi ha jugat un paper decisiu, ja que amb el PP  no esperava cap mena de complicitat, però si del partit socialista, teòricament federalista, i què ha demostrat que era una opció virtual.  Per tant creu que Catalunya ha de mirar cap a Europa de manera directa i sense intermediaris a escala estatal, què ni son necessaris, ni creuen en aquesta concepció plural de l’estat. Tanmateix va admetre que el federalisme es un carreró sense sortida, ja què quan amb molta feina s’aconsegueix una competència, els mateixos polítics aproven alguna directiva a l’eurocambra per deixar el traspàs sense efecte, i confessa que ja  veu impossible la visió federalista, què a mes no creu que ningú a l’estat es cregui necessari.

Sentir els dirigents d’aquest partit com en Joan Saura o ara Joan Herrera defensant aquesta via del federalisme quan ningú a l’estat espanyol vol, ni com diu Romeva necessita aquesta via, ja que cedir poder sense cap necessitat seria molt estrany, i apart, no forma part del tarannà de Castella, com deia es una defensa d’un model virtual que fa perdre qualsevol credibilitat a qui les defensa, ja què sembla que es burla de la realitat i viu en un mon tancat.  Per molt que aquest sector domini aquest partit  i aprovi les directrius per majoria, persones importants dins la formació com en Romeva  arriben a superar aquestes directrius, i comproven que la realitat com ens diu es una utopia que ja no te cap sentit defensar teories de confederació de dos territoris, quan un directament esta per damunt de l’altre, i no te cap intenció de rebaixar el seu poder.

Les enquestes del CEO sempre ens posen les dos opcions en quant a la relació amb l’estat, què son la independència i l’estat federal, què sumat superen des de fa molt de temps el 50%, per tant es positiu que els defensor de la segona opció, comprovin que es impossible, i abracin la primera opció amb naturalitat, per deixar de mirar cap un estat que no ens vol, i girin la vista cap a Europa, què evidentment si que ens voldria des de la nostra pròpia identitat.

En definitiva es una batalla aquesta, que tot hi la incomoditat que provoca en alguns politics que utilitzen el federalisme simplement per no mullar-se, poc a poc s’ha de guanyar per pura i lògica inèrcia històrica, cosa que donarà un nou impuls a l’independentisme per aconseguir l’objectiu.

L’Estat espanyol, els seus mitjans, els partits catalans amb vocació autonomista, i els seus opinadors a sou, fa dècades que segueixen repetint les mateixes falsedats per justificar la no creació de l’estat propi català, que si som una minoria, que l’exèrcit espanyol portaria els tancs per apagar una revolta ciutadana, que seria la fi de Catalunya econòmicament, i una molt divertida, es què automàticament quedaríem expulsats de la Unió europea.  Aquesta última ha quedat feta un argument sense sentit, amb l’estudi presentat pel Cercle d’estudis sobiranistes.

Aquest informe exhaustiu, ens diu que en cas de assolir l’estat propi, Catalunya podria continuar dins la Unió Europea. Hi ha un anàlisi de com es desenvoluparia una ampliació interna, i  el procés de successió en els tractats europeus en el supòsit d’aconseguir la independència. Ni Catalunya, ni la resta de territoris que ho assoleixin haurien de sol·licitar l’admissió com a nous membres, ja què no hi ha cap norma que ho reguli la successió interna als tractats, i per tant ens trobem amb un buit jurídic en que s’han d’aplicar les normes de dret internacional. Per tant segons el conveni de Viena de 1978, en el cas de secessió de Catalunya, els dos o més nous estats resultants de l’actual estat espanyol, ocuparien de manera automàtica el lloc del predecessor.

 El procediment el sotmetria la cor d’arbitratge europea per determinar drets, deutes, i repartiment de la proporcionalitat entre els diferent territoris resultants, i la seva representació en cada òrgan europeu.

Dit d’un altra manera, queda desmuntada la teoria espanyola, com moltes d’altres de la expulsió fulminant europea, amb un detall de tot el procediment que es seguiria.  Les mentides cauen pel seu propi pes, i n’hi ha molts que viuen d’elles per justificar el que no te justificació.  Una cosa son els sentiments, i l’altra la realitat o el coneixement, què mai poden estar basats en arguments falsos que distorsionen totalment el debat.

Aquesta setmana, m’entres veiem els líders dels partits catalans a Madrid desfilant davant la crida del govern espanyol per lluitar contra la crisi, i on tots semblava volien ser protagonistes, i actuar com diuen ells amb responsabilitat, quan l’altre partit espanyol no vol cap acord, i el govern espanyol ha actuat sempre amb deslleialtat manifesta contra els nostres interessos, veiem aquesta colla de mediocritats parlant de responsabilitat, què es veu que tan sols pot anar en una direcció.

Això contraposa amb l’estudi del cercle d’estudis sobiranistes, i la seva recerca de la realitat, una realitat que ja no es pot amagar per més temps, i què hauria de provocar que tots aquests personatges sobiranistes es presentessin junts sota un mateix sostre, precisament per acabar amb tanta vergonya aliena que ens fan passar els nostres representants, i què es un pas imprescindible per aclarir les coses d’una vegada, i posar les bases d’aquest nou estat, evidentment dins la Unió europea.

.

Avui fa 4 anys es produir un fet molt destacat per l’independentisme català, com fou la multitudinaria manifestació de Barcelona convocada per la Plataforma pel dret a decidir.  Feia pocs dies de la fi del culebrot de l’Estatut, què acabà amb el pacte  vergonyos d’en Mas i Zapatero, i les reaccions mediocres de tots els partits, què un cop més no havien estat a l’alçada, i completaven un procés força lamentable del que havia de ser un pas endavant en l’autogovern català, i què ha acabat sen un gran frau que ha tingut la virtud de fer entrar la via autonomica en via morta.

Aquesta gran plataforma, aplegar centenars d’entitats de tot tipus i malgrat el silenci informatiu ha que va estar sotmesa, sobretot per la no adhesió dels partits polítics, excepte ERC i Esquerra Unida i alternativa, la resta van teixir complicitats per defensar el text desfigurat que havien acabat acceptant despres d’un procés llarg i claudicant, què va provocar un gran desencis de la ciutadania que veia amb l’aprovació al Parlament del nou estatut un pas ferm endavant d’aprofundiment democràtic i de poder per Catalunya, va acabar convertint-se en la tomba del frau autonomic espanyol, posant al descobert totes les miseries des de Madrid, i sobretot de la classe política catalana, què es va dedicar amb una cursa desenfrenada a ser el protagonista i acaparar les portades, sense importar el més mínim les retallades que anava patint el recent estatut.

Aquell dia, centenars d’autocars de totes les contrades catalanes confirmaven que la campanya via internet, i el boca a boca havia lograt vencer el silenci oficial, i des de l’Arc del Triomf a la Plaça Catalunya de Barcelona es va lograr acumular centenars de milers de persones amb un clam de llibertat, i dir prou a tota aquesta farsa, i que alhora va ser el tret de sortida de moltes altres accions, com la manifestació per les infratructures, la marxa a Brussel·les, les consultes populars per l’autodeterminació, la ILP rebutjada per la mesa del Parlament, el creixement de les principals plataformes sobiranistes, i la creació d’una associació per portar un partit polític al Parlament amb l’opció de la declaració unilateral d’independència com a bandera, i què ara per ara representa Reagrupament, i tot un seguit d’actes i creixement del moviment independentista, en resposta a la desafecció política per la irresponsabilitat dels partits actuals, i el poder testimonial del Parlament, amb una llei màxima encara en el banc dels acusats del Tribunal Constitucional.

Aquell dia la explosió de llibertat va ser una gran sorpresa, i els mitjans oficials tot hi menystenir les dades de participació, i treient importància van haver de comunicar la noticia, i per uns dies aixecar la invisibilitat del moviment independentista.  Des d’aquella data han succeit moltes coses, i una de molt clara, la  mort de l’estatut, què era l’eina amb la qual els partits autonomistes havien de justificar els propers 30 anys de via autonomica, però ves per on han aconseguit l’efecte contrari, què es arribar als limits del sistema totalment insuficients per la subsistencia del territori català.

Ara es prepara una nova manifestació per la mateixa plataforma per donar suport a les onades de consultes, què s’han extes pel territori com una taca d’oli, i el mes de Maig anirem a Ginebra davant la seu de l’ONU per fer sentir la nostra veu, mentrestant la gran opció independentista pels comicis catalans de la tardor s’està teixint, i esperem arribi a bon port, ja que el temps no es indefinit.

En definitiva sempre es bo veure d’on venim, i a quin punt ens trobem, per veure els avenços reals del projecte de l’estat propi, i el cami recorregut es gran, però cal fer una altra esforç per arribar al final, i nomes depén de nosaltres aconseguir-ho.

Aquell famós lema utilitzat pel President Montilla de “Fets i no paraules”, ha estat aplicat perfectament per les dues formacions majoritàries en el Parlament català, una cosa han estat els seus gestos i discurs, i l’altra comprometre’s amb una votació, em refereixo els casos de la gestió de l’aeroport a Madrid, i el cas de la resolució de suport a les consultes per l’autodeterminació al Parlament, què han mostrat un cop més quina direcció volen aquests dos partits.

Per una banda el Congres dels Diputats ha impedit que prosperes una proposició de llei presentada per CIU, perquè les institucions catalanes participin de forma determinant, tal com va aprovar el Parlament en la gestió del Prat, PP, UPyD i PSOE amb els inútils diputats catalans del PSOE-C, han estat suficients per tombar la proposta. Concretament es  proposava un consorci amb totes les parts implicades, i amb majoria determinant catalana, en contraposició al model del Ministre Blanco, què perpetua l’aeroport barceloní a ser una subseu de Barajas amb gairebé inexistents vols intercontinentals, i nul·la capacitat de decisió des del territori, amb un sistema ja obsolet a Europa. Per part dels socialistes catalans en aquest nou acte vergonyós han explicat que es tracta d’una proposició inoportuna, quan el ministeri esta elaborant una proposta sobre el tema.

Per un altra costat, la junta de portaveus del Parlament va rebutjar dur al ple una proposta  que demanava suport a les consultes sobre l’autodeterminació presentada per Esquerra, amb el vot negatiu de CIU, i què demostra la incoherència d’aquesta formació denunciada pels republicans, i què ha trobat la resposta de que aquest tipus de resolucions nomes son en casos d’excepcionalitat.

Realment un cop més s’ha demostrat que el 25 diputats socialistes catalans son un vot llençat a les escombraries pels seus votants, i una vergonya pels partits catalans, un cop més han triat Zapatero i el PSOE, a una proposta oportunista o no, es un altra tema, però de gran transcendència per l’economia catalana per la importància d’un model de gestió del Prat, com a la major part d’Europa amb majoria del territori, i ho han fet contra la resolució aprovada en el Parlament català de majoria determinant amb el vot del seu partit inclòs, tot amb l’excusa de la proposta del Ministre Blanco, què ja sabem que es un canvi de nom del consorci amb el mateix model centralista, i de veto a la internacionalització del Prat. Aquesta es la Catalunya optimista que prediquen, la de tirar-se pedres sobre el mateix terrat per mantenir la submissió absoluta respecte els designis de Madrid. Aquesta posició afecta a tots, i especialment en les consciencies d’aquests votants que deuen veure com el seu vot serveix per anar en contra d’ells mateixos, podríem dir que si que tenen projecte de país, com va negar i afirmar alhora en Maragall, però aquest país es Espanya, i Catalunya tant sols un problema secundari.

Per l’altre costat tenim a CIU, i la seva negació a donar suport a les consultes en el Parlament, quant molts dels ajuntament per ells governats han donat suport a la iniciativa, i molts dels seus militants i dirigents  han ajudat a fer-les possible, però quan es tracta de visualitzar el tema, aquesta ambigüitat calculada d’aquest partit surt al damunt la taula, i demostren que el seu dret a decidir es una frase buida que no vol dir res, i qèe nomes pretén enganyar algun votant de bona fe que es creu que vol dir saltar la paret de l’autonomisme, o com a mínim intentar-ho.

En definitiva, aquest es el projecte de les dues grans formacions catalanes, seguir exactament allà on estem, i augmentar amb les seves incoherències i traïdories la desafecció de la població.

El conseller d’Educació Ernest Maragall, desprès de les seves declaracions sobre la fatiga de la ciutadania sobre el tripartit, va ser prou valent per ratificar-les en un article a La Vanguardia, dient entre d’altres perles que el govern no tenia projecte de país.  Una vegada esvalotat el galliner, i amb la crida a l’ordre del President Montilla, què no accepta la dimissió del conseller, què a més en un acte deplorable per la política en general rectifica les seves pròpies declaracions, per justificar mantenir-se en el seu càrrec en un vodevil, què a can socialista ens han mostrat el factor més determinant per la desafecció de la població.

El secretari d’organització Jose Zaragoza, en una de les seves compareixences que destil·len cinisme pels quatre costats, ens diu que en Maragall havia de fer una rectificació, perquè el que volia explicar s’ha entès malament, i ressalta que entre el contingut de l’article sencer i el titular publicat eren dos mons diferents, però que de qualsevol manera rectificar es de savis, i què es un error que ell buscava un debat al voltant de la gestió del govern i de projecte de futur, i s’ha convertit en un debat de present i a més equivocat, ha acabat lloant la figura del conseller d’educació.

 El president Montilla no ha acceptat la dimissió de Maragall, a canvi de la rectificació d’aquest, dient que estava convençut que el govern si te un projecte de país, i què el seguirà tirant endavant, afegint que la seva reflexió era de registre i no d’anàlisi crític, i ha constatat que el govern ha desplegat un programa extens i ambiciós, i incomparable amb qualsevol altra etapa anterior.

Em sembla d’una hipocresia i falsedat, què ja ha creuat tots els límits que es podien creuar, un conseller diu que el seu govern no te projecte de país, cosa per cert que es una gran veritat, però això es un altra tema, i la reacció del President sorprenentment i donat la pèrdua de confiança que això pot generar, no el cessa, i el manté en el càrrec, igual que ja ha passat per exemple amb en Saura i Baltasar per no fer cap trencadissa, i esgotar la legislatura peti qui peti. Encara més mediocre es la rectificació d’en Maragall dient que les seves paraules no eren un anàlisi crític, si el que va dir no es critica, no se pas que ho pot ser.  De totes maneres s’ha de donar les gracies un cop més en Jose Zaragoza, per tractar-nos d’imbecils directament, dient poc menys que no sabem interpretar correctament un article com el que va escriure el conseller d’educació, i què l’hem d’aplaudir ja que rectificar es de savis.

La posició del President en aquest assumpte l’ha fet quedar com un titella, què l’únic objectiu de govern que te es esgotar la legislatura, diguin el que diguin i facin el que facin els seus consellers, tot es perdonable, i qui dia passa any empeny.

Em recorda aquest capítol al que ha succeït a Reagrupament, i que ha provocat que tothom fes sang i escarni d’uns fets podria dir semblants, però amb una resolució molt diferent, la junta de govern d’en Carretero perd la confiança en quatre membres d’aquesta per raons diverses, i tot hi que les formes no van ser les mes adequades, va acabar passant el més normal en aquests casos, la dimissió d’aquestes quatre persones. En aquest cas un membre ataca el seu propi govern, i continuarà fins al final amb una rectificació de les seves pròpies paraules, què demostra la seva mediocritat i la mena de President que tenim, a més dels nervis dins el PSOE-C davant les eleccions properes.

Jo personalment,  i parlant de la resolució final del conflicte, en el cas de Reagrupament es d’una lògica fora de tot dubte, i en el cas socialista es un escàndol més a suportar per aquests venedors de fum, què les fortes ventades sembla ha esvaït la boira, i es comencen a veure les seves vergonyes.

El secretari de comunicació i estratègia de CDC, David Madí vol recollir tot el malestar que diu que te la societat catalana amb el tripartit, i ens diu que el 70% de la població vol un canvi, i el 65% esta en contra de la repetició del tripartit. El seu gran objectiu com a director de campanya, es que el vot descontent no marxi de CIU altres opcions futures com Carretero o Laporta.

Ens diu que la política catalana esta en el pitjor moment de la democràcia, i fa una crida per reconciliar-se en el futur, aposta per la renovació de candidats fugint de les polèmiques amb Unió, defensa models com el batlle de Vic sobre immigració, què ja desborda alguns municipis, i això fa augmentar discursos populistes com el d’Anglada.  Ens explica l’espot de campanya inspirat amb Braveheart, i què representa segons ell la unitat dins de Catalunya  tal com la veu CIU, i que seguirà durant la campanya amb una explicació de totes les propostes per retornar la gent fastiguejada de la política a la il·lusió, proposant un gran canvi amb un govern fort i amb una direcció, per fer una altra política econòmica i nacional de respecte a Catalunya i dret a decidir, què recuperi l’autoestima i el prestigi, i sobretot des d’un govern que no es limiti a un repartiment de cadires com l’actual, i acaba no volent parlar d’altres candidats encara inexistents, i preveient un càstig dur a Esquerra pel que ha fet aquests anys.

En David es el típic convergent que de l’ambigüitat en fa bandera, ens parla del pitjor moment de la democràcia, quan sap perfectament que aquesta es de baixa qualitat des del dia que es va presentar la Constitució amb clars tics franquistes, i què no podia ser que ens portes a cap altre lloc que el que hem arribat, defensa les propostes de Vic sobre immigració, i alhora critica els discursos populistes d’Anglada. Ens vol fer creure que Braveheart representa la unitat del catalanisme segons CIU, quan sap perfectament que representa l’alliberació d’un poble que estava sotmès a un altre, o sigui la independència, cosa que no en parla. Vol fer un nova política econòmica i nacional amb un augment d’autoestima i el dret a decidir, però no explica com faran una nova política econòmica i nacional amb el poder irrisori de la Generalitat, i un Estatut mort i enterrat, tot hi que anomena el dret a decidir que fa riure, ja què no explica que vol decidir, i el més important com aplicarà els resultats si no vol donar un salt endavant en l’autogovern. Respecte el repartiment de cadires, es la funció principal d’un govern, que no pot fer política real per manca de poder, i ho sap perfectament.

No vol parlar d’altres candidats que en el fons sap que li impediran tenir una gran majoria, i segueix el silenci informatiu que apliquen tots els mitjans del regim per aquest perill que se’ls acosta, i no perd oportunitat per vaticinar aquesta penitencia a Esquerra pel que ha fet, se’ns dubte la memòria es fràgil, i no vol recordar els peixos al cove vergonyosos que ha venut CIU, i els seus pactes tant amb el PSOE com amb el PP, cosa que en tenim un exemple recent amb el seu oferiment al govern espanyol en el tema de la crisi, deixant Catalunya en segon pla, aquesta es la direcció que es referia, mirar cap a Madrid com han fet sempre.

Si aquesta es l’alternativa anem arreglats, cap indici d’ambició, i simplement el canvi pel canvi, l’autonomisme es un gos amb diferents cares, però els mateixos collars.

El conseller d’Educació, Ernest Maragall sembla haver destapat el pot de les essències, i continua la seva croada en clau catalana dins el PSOE-C, cosa que per si sola ja l’honora, i desprès de parlar de la fatiga catalana pel tripartit, ara ens diu que han renunciat a un projecte de país, cosa que si apartem la cortina de fum que normalment intenta dissimular les accions sense transcendència del govern català, es una gran veritat, i què ja ha posat nervis en els seus socis de govern, què segueixen amb el seu interès perquè res canviï, i anar fent.

Efectivament, en un article a La Vanguardia, el conseller apart de la frase que encapçala aquest escrit, reitera que el tripartit ja no te vigència política, i considera imprescindible el grup propi a Madrid, cosa que hauria de donar al President Montilla ple poder per a liderar Catalunya, alhora i amb el suport del Conseller Castells, i com a contestació al President avisa que negar el debat lliure i la realitat es sempre un error. Els socis de govern  ja han opinat, per part d’ICV, i amb una gran incomoditat s’han afegit a les critiques, i podrien demanar fins hi tot el cessament del conseller, ja què consideren legítim la critica al tripartit, però no  es raonable, ni lleial de part de dos dels seus consellers. Pel que fa a Esquerra, considera un destorb i una actitud estèril traslladin al govern els debats interns del seu partit, i ha defensat la feina feta per aquest govern com la llei del cinema, consultes, vegueries, educació i d’altres importants pel país, assegurant que quan girem la vista enrere veurem la gran feina oferta.

El conseller Maragall, i per sorpresa de tots comença a denunciar el que cada cop mes gent veu, i no s’atreveix a dir, desprès de dir que  el tripartit ja esta esgotat, ens diu que no te projecte de país, i evidentment es així, desprès d’un intent de perpetuar l’estat autonòmic amb un nou estatut, això ja forma part de la historia, i la realitat s’ha imposat amb un futur amb nomes dues vies, la que seria mes natural, què es la independència, i què es qualificada pel president per camins inviables sense cap tipus d’argumentació, i l’altra es la obstinació absurda de seguir amb el mateix camí, què fins ara amb uns maltractes constants de l’estat, i unes previsions gens optimistes, i on el govern català per la seva falta de poder real, enlloc de governar ha de buscar justificacions i lleis fantasmes per dissimular, com poden ser la de vegueries, el finançament o les rodalies, què es venen d’una forma, però en el fons son simplement fum.

Respecte les reaccions dels socis de govern, nomes fan que refermar la mediocritat existent, Iniciativa veu amenaçada la seva posició en un govern que tant sols es possible amb la formula actual, i s’atreveix a demanar dimissions de dos consellers  per expressar els seus raonaments, quan en el seu interior te dos consellers, què en qualsevol altre govern responsable faria temps que haguessin estat cessats o haguessin presentat la dimissió. Pel que fa Esquerra tampoc vol soroll, i curiosament fa una defensa de l’obra de govern basada precisament amb aquestes lleis fantasmes que abans esmentava, i què per vergonya no haurien de ser posades com a marc de referència de la gestió del govern català.

En definitiva, defensar un projecte que es mort i enterrat demostra la desesperació d’aquests partits, què no volen admetre que no podran mantenir per molt mes temps aquest camí, i hauran de deixar pas a una via que ja fa temps que hauria de ser el debat central en el parlament, i què esperem que la propera legislatura sigui la definitiva per sortir d’aquest món virtual, i irresponsable, i entrar en un món real i pràctic.

El fracàs de la ponència electoral consumada l’altra dia, ha servit per fer una bateria de retrets entre els partits actuals, els quals amb la responsabilitat que els caracteritza, han fet prevaldre els seus interessos de partit al be general, i la vergonya aliena que suposa que desprès de 30 anys de suposada democràcia, i aquest cop sense poder donar les culpes a Madrid, encara estem com al principi, i la nostra pròpia mediocritat ens impedeixi fer una llei electoral moderna, i més raonable que l’actual,què inclogui un canvi en el sistema de les llistes de cada partit.

En un altre capítol de vergonya política catalana, la nova llei electoral ha mort, cosa que ja havia fet abans de començar, ja que un canvi de sistema no es proposa nou mesos abans de les eleccions tenint tota una legislatura per davant, i a més amb uns partits que no pensaven cedir als seus càlculs electorals de guanys i pèrdua de vots.  Per tant una comèdia més que avui ha posat punt i final. Les diferencies entre la formula per escollir els diputats, les circumscripcions electorals, la proporcionalitat del territori, i el tipus de llistes a votar han estat esculls insalvables.

De fet Catalunya es l’únic territori sense disposar d’una llei electoral pròpia, i per tant es regula amb una disposició de l’estatut del 79, què apunta cap a la normativa espanyola mentre no s’aprovi una de pròpia. Les quatre províncies son la divisió amb un nombre d’escons per cadascuna dels 135 totals, 85 per Barcelona per la major concentració de gent, i llistes tancades en els partits. L’aprovació de la nova llei requereix dos terços del Parlament, i es fa imprescindible el vot socialista i convergent, cosa que els dos partits han seguit ignorant amb tota la època de govern de CIU, i ara amb el tripartit, ja que l’estatut antic instava a aprovar-la en un breu període de temps.

Aquest tancament ha portat  a un conjunt de retrets, i un conjunt d’excuses de tots els partits, com CIU que argumenta que no vol que Lleida, Tarragona i Girona perdin pes, i no vol assumir el repartiment de diputats més proporcional amb la divisió per vegueries. Mentrestant la resta de partits tampoc han volgut cedir en alguns punts, tots amb els seus interessos per bandera.

Aquesta es la imatge dels partits catalans què provoca una desafecció totalment justificada de la població amb fets vergonyosos com aquests, on la queixa constant de tots els problemes en direcció a Madrid, aquest cop no es possible, i per tant 30 anys de demora es molt de temps, i no te cap justificació real que no sigui fer una comèdia de tant en tant per fer la nova llei, i què queda en res. Ningú vol perdre representació en els seus punts on l’ha aconsegueix, i sembla que ningú vol cedir a unes llistes obertes, i no tancades i manegades per les direccions dels partits com agencies de col·locació, així com no volen arribar al sistema de circumscripcions petites amb l’exemple anglès, on els diputats tenen que guanyar-se els seus vots entre els seus ciutadans propers, i això evidentment no els interessa gens ni mica.

En definitiva una cortina de fum més, com moltes altres que cada cop interessen a menys gent per la seva poca transcendència, i la urgència de renovar aquest sistema, i aquests partits que porten el desprestigi i la vergonya a unes institucions què no se les mereixen.

.

El vice-president de la Generalitat Josep Lluis Carod Rovira, ha donat la seva versió de la fatiga maragalliana, i ha encertat dient que es Catalunya la que esta fatigada des de l’Estatut, llei que va portar un sentit de frustració nacional important.  Respecte a les declaracions del conseller d’Educació, el defensa dient que es el que honestament creia, i així ho ha manifestat, donant la recepta de la política per sortir d’aquest atzucac.

En Carod ha constatat que la campanya electoral ja ha disparat el tret de sortida, i ha lamentat la situació que es produeix en el govern a partir d’ara, on el soroll prendrà protagonisme per damunt de la feina diària, i demana sensatesa per no prendre mal. D’altra banda critica al govern espanyol per anar una mica de sobrat en els últims anys, quan hi havia bonança econòmica, declarant que estaven a l’alçada de França o Itàlia, i ara que la crua realitat s’ha acabat imposant tot s’ha enfonsat demanant modèstia sana.

Que en Zapatero i el seu govern ha portat una gestió pèssima de la crisi, ara ja es un fet, què ha intentat enganyar a tothom fent promeses que desprès han quedat amb paraules al vent es una evidencia, i què finalment se li ha vist el llautó,  i no te un programa definit i sòlid per tirar endavant es una realitat, però de totes maneres aquesta fatiga crònica que ens diu Carod que be de l’estatut, no s’ha de ser un gran estadista per veure que la llei que havia de permetre donar un salt endavant amb tots el àmbits a Catalunya, i dotar-la d’eines per avançar en l’autogovern, i fer una mena de segona transició, abans d’afrontar nous reptes, ha estat un fracàs absolut, però amb l’avantatge de demostrar la mediocritat de tots els partits davant aquest repte.

El partit socialista, què ara es vol erigir en gran defensor d’aquesta llei morta i enterrada com a últim recurs per evitar la irrupció amb força de l’independentisme, va ser el primer en esmenar-lo, i el primer que ha beneit uns traspassos buits de contingut, com el de rodalies, finançament, o la futura gestió de l’aeroport.  En canvi ha tingut l’encert de poder veure que la llei ara pendent d’un tribunal amb més poder que la voluntat popular, marca els límits de la via autonomista, i que son clarament insuficients.  Per la seva banda ERC i ICV han seguit aquesta disbauxa del tripartit, volent emmascarar la seva gestió amb lleis tant inútils, com la de vegueries, què simplement canvien el nom a les províncies actuals, o la de consultes populars amb autorització espanyola final que poca utilitat pot tenir, o el desacord final amb una llei electoral que pels càlculs partidistes de cada partit ha fracassat. A la oposició CIU ha seguit amb el seu model de peix al cove, i la seva ambigüitat que no porta enlloc.

Per tant la recepta que ens dona Carod es la política, segurament es veritat, però la política  amb valentia i donant els passos necessaris, i no la que veiem cada dia, què es basa en intentar justificar aquest poc poder real del Parlament amb lleis que venen fum, i no deixen veure la crua realitat.

Davant això la frustració nacional es clara, i la visió de cada cop més gent, ens porta a reclamar el nostre dret a decidir el nostre futur sense més esperes innecessàries, ni excuses de crisis, ni camins inviables.  Aquesta es la vertadera fatiga, i tothom veu una solució força clara, què es diu Estat Propi.

El conseller d’Educació,  Ernest Maragall, fent honor al seu cognom, ha fet esvalotar el galliner amb la seva afirmació de que Catalunya està fatigada de la fórmula del tripartit, i dona la predicció de que no sumaran en les properes eleccions, ni donaran suport a experiments ni artefactes inestables, mentrestant Artur Mas intenta justificar la seva proposta de pacte d’estat per salvar l’econòmia espanyola, potser algú tindria que recordar-li que la catalana va de mal en pitjor precisament per culpa d’aquesta que vol salvar.

Efectivament, el conseller ha donat sortida a les seves impressions sobre el futur de l’actual govern, i aprofita per dir que això fa tendir a una fragmentació, enlloc d’un retorn a les grans forces, un atac clar a les noves forces que segurament entraran al Parlament, demanant un liderat fort als socialistes catalans, amb veu pròpia a Madrid. Des del PSOE-C ja han tret ferro a l’assumpte, i han provocat incomoditat als seus socis, on des d’Iniciativa s’ha respost donant les culpes als seus socis majoritaris de govern, amb lleis poc d’esquerres com la d’Educació, i des d’ERC, en Carod, ha tret importància a una opinió individual, i també ha parlat de fatiga recordant el 50% escàs que va anar a votar per l’Estatut.

Pel seu costat, l’Artur Mas ha dit un cop més que no vol fer de salvavides d’en  Zapatero, sinó ser responsable i salvar l’economia espanyola, no vol un pacte estable, ja què els governs han perdut el respecte per Catalunya, i diu sentir-se decebut pel president espanyol, ja que no permet  avançar en l’autogovern català, no ha donat prioritat als ministres de CIU a Madrid, i tot hi la decepció no se sent traït per aquest personatge.

Realment aquests últims mesos de legislatura son tota una prova de la mediocritat d’aquest tripartit, i la seva poca cohesió, degut entre moltes coses a la falta de poder real per governar, i que fa girar la vista cap a altres activitats, ara toca començar la precampanya electoral, i cada partit escombra cap a casa seva per marcar perfil propi, i esborrant que han estat en el govern en aquest temps, el PSOE-C diu que aspira a governar sol, Iniciativa ataca als altres dos partits per les lleis que no ha donat suport i han aprovat, i Esquerra vol treure el seu perfil més independentista per intentar recuperar la seva fugida de votants que ja sembla inevitable. El toc de gràcia l’ha donat el conseller Maragall, i la seva fatiga de tripartit i les seves prediccions poc alleujadores pel seu partit. Te tota la raó, aquest govern de fireta ha creat una gran desafecció política,  ja què ha creat confusió, i ha portat Catalunya a un carreró sense sortida d’on no volen sortir, i segueixen insistint en una formula esgotada i sense futur ,què es l’autonomisme espanyol.

Per la seva banda l’alternativa no ofereix res de nou o engrescador, més enllà d’un canvi de cares, i més sensació de cohesió al ser un partit sol, però volen transitar per les mateixes formules del tripartit, amb un estatut mort i enterrat com objectiu, i el peix al cove com a sistema fins a la fi del món, cosa que ja s’ha vist amb la seva preocupació per l’economia espanyola, enlloc de preocupar-se de com salvar la catalana, què s’enfonsa sense remei per la seva dependència de l’altra, i on l’alternativa de desfer-se d’aquest llast no es contemplada amb excuses varies, i ambigüitat calculada.

La fatiga es crònica en general, i tant sols un projecte il·lusionant d’estat propi pot fer acostar la gent a les urnes, quan un maltractador abusa de la seva dona un dia si i l’altra també, la solució no es perdonar-lo i seguir fins la fi dels nostres dies, sinó alliberar-se, i deixar enrere el malson amb una vida nova i un futur net i clar.  Això tant senzill aplicat al territori, sembla ser que els partits actuals opten per la primera via, i esclar la fatiga es evident, i els experiments inestables també.

El socialista Joan Ferran, l’amic de la crosta, en el seu bloc lloa la habilitat de Duran i Lleida i el seu sentit d’estat, amb l’oferiment d’un pacte per la greu crisi econòmica, en contraposició  a les derives sobiranistes dels convergents a Catalunya, en una clara mostra que tant sols es preocupa la seva posició. Per l’altra costat tenim la líder de UPyD Rosa Díez, aquesta força xenòfoba que ens trasllada la seva versió de la situació a Catalunya, i on  el principal problema sembla ser la defensa de la identitat pròpia i l’independentisme en general.

En Ferran, en el seu bloc creu que el més intel·ligent realitzat per Convergència aquesta legislatura, es oferir un pacte d’estat a Zapatero per demostrar la falta de responsabilitat del PP, i el sentit comú d’en Duran,  i veu curiós actuar a Madrid amb sentit d’estat, i en canvi a Catalunya navegar per les aigües de la indefinició o sobiranisme. Ho veu un intent per acontentar els seus electors més moderats, i retornar a la centralitat política. Els moviments tàctics d’en Duran contrasta amb l’obsessió per nous fenòmens com Laporta o Carretero. Per això acaba recomanant la triple “s”, de solvència, seriositat i seguretat, què ofereix Montilla, i que Duran amaga a Madrid.

Per altra banda Rosa Díez,  assegura que la determinació d’alguns catalanoparlants de no canviar de llengua quan es dirigeixen a l’administració o a castellanoparlants, es una actitud acomplexada, ja que denota poca confiança en la seva llengua. Denuncia les sancions per exercir el teu dret en llibertat amb la rotulació dels establiments, o com per exemple la nova llei del cinema, on diu que si a Catalunya no es veu cinema en català, no es per falta d’oferta, sinó perquè els ciutadans no opten per anar a les sales on s’ofereix cinema en català. Ens diu que el desenvolupament autonòmic ha arribat als seus límits, ja que es tant ampli, què només queda l’independentisme per tenir més competències, i que aquest sector no li genera cap problema, sempre que acceptin que  es voti a tot Espanya, ja que afecta a tots els espanyols.

El nacionalisme acèrrim espanyol d’en Ferran, fa que la seva mirada sempre sigui espanyola, i que defensar una aposta com l’estat propi sempre s’hagi de desqualificar d’una manera o altra. Vol crear una imatge de CIU totalment distorsionada, ja que mai ha fet cap aposta sobiranista, ni aquí, ni allà, i fa el que fa sempre, el peix al cove i la indefinició nacional com a bandera, sempre procurant que res es bellugui. El que ja fa riure es la triple “s” que ens vol vendre del President Montilla, solvència, si es vol interpretar com a submissió i perdre un llençol a cada bugada ho trobo encertat, seriositat, no crec que sigui molt seriós tenir una pila de diputats a Madrid per votar contra els nostres interessos, i tenir com a prioritat Zapatero i el seu govern, abans que el govern que ell presideix, i seguretat, es deu referir a la seguretat que amb ell i el seu partit, Catalunya mai deixarà de ser espoliada, i mai deixarà de rebre una presa de pel rere l’altre sense cap temptació de dir prou. Es la demagògia d’aquest diputat, què representa el partit socialista de Catalunya en la seva versió majoritària.

La Rosa Díez, la política amb més valoració a les Espanyes, cosa que dona una idea del nivell en que es belluguem, fa unes declaracions esperpèntiques on afirma que no canviar d’idioma, sempre un catalanoparlant per suposat, denota falta de confiança, quan precisament simplement es normalitat utilitzar en el teu territori la teva llengua, i exigir a l’administració o a qualsevol que tinguin un respecte per la llengua del territori.  Parla de la llei del cinema, i s’atreveix a dir que un 3% de pel·lícules en català no es falta d’oferta, sinó els gustos dels espectadors, sobren els comentaris. Ens parla dels límits de l’autonomisme, degut a les grans competències imaginaries obtingudes, deu ser amb els seus deliris feixistes, perquè a la realitat, la Generalitat en poques coses te poder decisori, es més, de les importants cap. Per rematar-ho diu que la independència l’haurien de votar a tot l’estat, si em vol dir algun exemple en el món que això hagi succeït que el digui, ja avanço que no el trobarà, ja que es un absurd que el territori colonitzador pugui votar per alliberar el colonitzat, tot un personatge grotesc aquesta Rosa Díez, i la seva xenofòbia contra qualsevol identitat diferent a la seva.

En definitiva dos exemples clars de com les gasta el nacionalisme espanyol, davant d’això cal reaccionar, i nosaltres tenim la paraula.

Tard o d’hora les intencions reals d’aquests partits acaben sortint a la llum, i darrera el miratge de les grans declaracions per les properes eleccions que s’acosten, s’amaga la trista realitat que en el cas de CIU, i el seu oferiment de ma estesa a Zapatero degut a la crisi, converteix el dret a decidir en un peix al cove actualitzat.  Per altra banda el tripartit i els seus vetos en la comissió d’investigació de l’incendi d’Horta de Sant Joan, dona entendre el seu grau de transparència.

CIU ha fet una crida als dos grans partits espanyols, i especialment el govern del PSOE per negociar el seu suport, i oferir un full de ruta que doni confiança en aquesta època de crisi, que segons Mas aparca les diferencies, i crida a fer pinya per sortir d’aquest forat econòmic. La posada en qüestió de la continuïtat de l’economia espanyola en la zona euro pel desgavell d’aquest estat, ha de portar un pla a curt i llarg termini amb un suport de la federació que ampliaria les expectatives socialistes, què fins ara han prescindit dels convergents, trobant altres majories alternatives.

En un altre tema, el tripartit ha vetat la compareixença en la comissió investigadora de l’incendi dels bombers de la brigada de reforç d’incendis forestals dependents de Medi ambient, què si van fugir del foc en que van morir cinc efectius, i tampoc vol els responsables de l’agencia estatal de meteorologia que en el seu dia ja van qüestionar la teoria del llamp.  Finalment s’han consensuat altres compareixences menys incomodes, i entre elles els consellers Saura i Baltasar, els dos principals responsables polítics de l’assumpte.

Respecte el primer cas, aquesta es la vertadera alternativa que ofereix la federació convergent, ser decisiu a Madrid per poder vendre a preu d’or l’almoina que aconsegueixi a canvi, altrament dit peix al cove, què sempre han practicat. Tota la xerrameca buida dels enganys a que ens ha sotmès el president  espanyol actual, les promeses incomplertes, l’estatut de mínims que obtindrem, no son cap obstacle per deixar aquella famosa ambigüitat del dret a decidir per fer contents els seus enganyats militants sobiranistes, i a la primera oportunitat corren a tocar cuixa a Madrid, i des d’allí intentar ser decisius a Catalunya, com ja van fer amb el famós pacte estatutari demostrant la concepció de Catalunya que realment tenen, i les seves aspiracions de millora de l’autogovern.  Per dignitat els problemes dels espanyols que ens arrosseguen a nosaltres, no els hem de resoldre pas nosaltres, ja que tant si se’n surten com si no, el tracte vers Catalunya no variarà, ara als partits com CIU que ja els hi esta be aquesta autonomia de tercera, si en son ells els responsables, i faran el possible per aconseguir-ho, intentant minimitzar el màxim el debat nacional, què tanta incomoditat els crea.

En el tema Horta de Sant Joan, en qualsevol país normal, hi hauria dos dimissions damunt la taula, que son el conseller Saura i Baltasar, per ineptitud manifesta en la seva gestió, però com que aquí som diferents, es crea una comissió per investigar les responsabilitats, on es veta la versió de les persones que resulten incomodes al govern català, i que podrien contradir la versió oficial, per salvar el cap del dos irresponsables abans esmentats, tot un exemple de democràcia, transparència i responsabilitat. Primer les cadires i desprès la ètica més elemental.

En definitiva dos exemples que ens demostren que les properes eleccions, la tria ha de ser autonomisme de tercera amb qualsevol dels grups parlamentaris actuals, o la via de la independència ara per ara  mostrada per Reagrupament, i espero que per una gran coalició amb el mateix objectiu.  De nosaltres depèn.

El secretari general adjunt del grup socialista al congrés Daniel Fernandez, ens diu que no te sentit convertir les eleccions catalanes de la tardor en una primera fase de les generals, i que el seu partit les presenta en clau catalana, a pesar de la imatge i situació de govern espanyol, cosa que el President Montilla va ratificar, ja què no creu que el sentit del vot dels catalans depengui de la situació a Madrid.

En qualsevol cas el President ja va avisar que les politiques del govern espanyol no seran determinants en les eleccions del Parlament, ja que es votarà pel que ha fet el govern de Catalunya, i que el seu partit actuarà en responsabilitat i rigor, assumint riscos sense preocupar-se de les eleccions, i pensant que els catalans valoraran qui sap combatre la crisi, i qui la veu com una oportunitat per arribar al poder.

Tot això quan els sondejos del Pais i El Mundo, donen una avantatge de sis punts del PP sobre el PSOE, i els seus líders respectius Mariano Rajoy pels Populars supera en valoració per primer cop a Zapatero. La resposta del govern espanyol, ha estat enviar la vicepresidenta econòmica Salgado a Londres per convèncer de la solvència financera espanyola, cosa que la caiguda continuada de la borsa s’encarrega de desmentir, i posa la realitat d’aquest desgavell al descobert de tot els estats europeus, què s’ho miren amb preocupació.

Cal dir que te gracia que el PSC, què ens demostra cada dia que la seva prioritat es el PSOE i no Catalunya, com ho demostra les seves votacions al Congrés en contra dels nostres interessos, i mai diferent del govern socialista, i  les retallades d’autogovern immediatament després d’haver aprovat l’estatut, així com la seva posició de negació i menyspreu a la democràcia en les consultes populars per l’autodeterminació, ara ens vulgui vendre  que faran les eleccions al parlament en clau catalana, i quan sap que la major part dels seus electors ni que presentessin una cadira com a candidat els votaria igual, per tant no cal anar amb demagògies, què cada elecció ens demostra com la baixada de vots socialistes en les eleccions catalanes es un fet.

Pel que fa a assumir riscos en el govern, francament fa riure, ja que precisament el seu model d’autogovern es el que be dictat de Madrid, i per la sagrada llei constitucional, i amb una estratègia clara, que es la de vendre fum a preu d’or, com el traspàs virtual de rodalies, el ruïnós nou finançament o el nul poder decisori català en el futur consell de gestió del Prat. Aquest es el model que volen per Catalunya, un aparador buit de contingut, i sempre al servei del govern central com l’anomenen ells, així com una prioritat per les eleccions generals, que amb aquest nom donen per suposat que les catalanes es veu que no son generals, sinó locals.

En definitiva una prova més de la mediocritat d’aquest partit al servei del govern espanyol, i què tant sols viu de la por a l’altre gran partit espanyol, que en el fons coincideixen amb una cosa molt bàsica, el tracte a Catalunya els fa ser dues gotes bessones.

En el marc de la fira Expolangues de Paris, hem conegut les dades que l’estat espanyol tant sols es el sisè amb nombre de centres universitaris on es pot estudiar el català, dada curiosa donat que es una llengua que hauria de considerar com a seva, i amb molta mes oferta. Per la seva part una trentena de treballadors de TV3 i Catalunya radio preocupats per la pèrdua d’identitat dels mitjans, i la cada vegada més marc de referència espanyol, han creat un grup d’opinió per donar la volta al tema.

Resulta que hi ha 172 universitats arreu del món per estudiar català, i Alemanya amb 28 es la capdavantera, en segon lloc el Regne Unit amb 21, i Estats Units amb 20, deixant a Espanya amb 11 en el mencionat sisè lloc, cosa que s’explica pel frau que suposa aquest estat plurinacional que tant pregonen. Uns 7500 alumnes aprenen la nostra llengua amb llocs tant llunyans com la India, Austràlia o el Japó, l’interes per aprendre es divers, i va des de estudiants de carrera lingüística, a admiradors del Barça, o artistes com Miró o Dalí. Aquesta potencia lingüística d’un idioma parlat per deu milions de persones, i convidat d’honor en la edició de la fira abans esmentada.

Per altra banda el grup de treballadors dels mitjans audiovisuals públics catalans es veuen preocupats per la pèrdua d’identitat, i ho volen rectificar ara que s’està redactant el llibre d’estil, amb un marc de referència plenament català, sense transitar pel peatge d’Espanya per explicar el món. La preocupació per declaracions com les de la crosta d’en Joan Ferran, o recuperar l’estil inicial son bàsiques, ja que poc a poc s’ha anat devaluant, i les fonts que arriben a les redaccions prenen un marc espanyol que impedeix donar la visió dels Països Catalans.

Pel que fa al primer tema, es una vergonya i molt simptomàtic, què l’estat que teòricament hauria de protegir aquesta llengua, ocupi la sisena plaça en nombre d’oferta d’universitats, cosa que parla clarament de les intencions i el tarannà de l’estat en qüestió sobre el tema lingüístic, on tant sols existeix una sola llengua, i les altres son considerades folklòriques, o un apèndix d’aquesta sense la més mínima intenció de contribuir a la seva bona salut, com es demostra a les nul·les intencions de fer-la oficial a Europa, la permissivitat de inventar una nova llengua al País Valencià per dividir i afeblir el català, i els intents de grups xenòfobs espanyols de retocar el sistema d’immersió lingüística lloat a tota Europa, o últimament la reacció de la patronal del cinema al haver d’augmentar la trista oferta del 3% de films en la nostra llengua a un 50%, les intencions son molt clares, i no milloraran dins l’estat espanyol.

Als mitjans públics audiovisuals els passa el mateix, s’han desdibuixat completament, i nomes cal veure un telenotícies per adonar-se que el seu marc de referència es l’estat espanyol, traint els principis de la creació d’aquest mitjà, què havia de ser una referència per escoltar el món des de la nostra visió, i saber les noticies dels Països Catalans amb profunditat, però res més lluny d’això, i veiem com canvia el tractament d’unes determinades noticies a altres, què per sortir del guió espanyol previst son minimitzades, com per exemple en el tema de les consultes populars o la manifestació multitudinària de Barcelona o a Brussel·les, per posar uns exemples, apart de tot el seguit de missatges subliminals que sempre ens volen situar mentalment a l’estat espanyol, i on tant sols resisteix el mapa del temps.

En definitiva una conseqüència lògica de ser una simple regió espanyola amb les derivacions mentals que això dona, i què acaba traint la teva pròpia identitat, anomenada crosta per alguns.

El líder socialista i president de la Generalitat José Montilla, explicava ahir que aquest serà un any difícil davant el diputats i senadors del partit a les corts espanyoles, i ha deixat clar que el PSOE-C no es, ni serà independentista, sinó progressista i catalanista, i no renunciarà a aquests principis, alhora va criticar la dreta catalana perquè quan no governa no vol que les coses funcionin. Al mateix temps a l’ajuntament de Barcelona es va votar NO  a cedir locals municipals per les Consultes Populars, amb el vot contrari dels socialistes i els Populars amb l’argument que no son independentistes ni les comparteixen.  Tot un exemple de democràcia virtual disfressada de paraules buides.

El president va seguir criticant a CIU, ja que ell no renunciarà els seus principis per guanyar unes eleccions. El pessimisme que instaura la dreta quan no governa fa perdre la confiança amb Catalunya i els seus polítics, cosa que com a recepta ens proposa el seu projecte de desplegar l’estatut amb una base progressista i catalanista, i deixant de banda invents que no necessitem, ni futurs irreals.

Per la seva banda l’Ajuntament barceloní, ha dit No ha cedir locals públics per les consultes d’autodeterminació, amb el vot negatiu de PP i PSOE-C i l’abstenció d’ICV. Alberto Fernandez Diaz pel PP s’ha justificat dient que considera que Catalunya i Espanya son la mateixa realitat, ICV la seva abstenció, perquè els espais del consistori son de la societat, el PSOE-C per no obrir la porta a les consultes sobiranistes, ja que no ho som, ni ho compartim.

Realment  per uns partits que es qualifiquin de demòcrates, posin traves a una consulta sobre qualsevol tema a la població, es bastant esperpèntic, una cosa es la seva posició legitima contraria, i l’altra impedir o voler simplement no preguntar el que no m’interessa o m’incomoda, això si que genera desafecció d’uns partits ancorats en temps passats, i què segueixen no volent escoltar la veu de la població. Concretament el PSOE-C es defineix progressista i catalanista, dues paraules amb un significat buit i amb poc sentit.  La primera es refereix a voler el progrés i la modernització d’un territori, com suposo també deu voler l’anomenada dreta, però es tant ambigua i lleugera que permet ser progressista, i votar en contra de que la població opini sobre algun tema en particular, en una clara manca de cultura democràtica, això si que genera desafecció, i no la dreta esperant el seu torn legítim a governar.

Pel que fa l’altre paraula, catalanista, es la reina de les ambigüitats que no volen dir res, suposo que qualsevol català que estimi una mica la terra on viu s’ho podria definir, ara si ho volen donar a entendre com a defensa dels nostres interessos com objectiu principal, en un discurs adreçat als parlamentaris a Madrid del socialisme català, escons que tant sols obeeixen les ordres del PSOE, i voten molts cops contra els nostres interessos ja que no son la seva prioritat, i fins hi tot en contra dels seus companys al Parlament Català en unes situacions esquizofrèniques, francament resulta esperpèntic.

Segurament fa gracia aquest catalanisme que predica el Sr. Montilla, què tracta amb un menyspreu absolut una opció tant legitima com la independència del territori on viu, i que a canvi ens ofereix l’alternativa de desenvolupar un estatut retallat i de mínims com a màxima aspiració que podem tenir, això si, com diuen ells amb gent seriosa al capdavant.