ALBERT CORTES MONSERRAT

El president Pujol torna a defensar que si el govern espanyol rebutja el pacte fiscal en un any, podrem emprendre una ruta de destí incert, però amb la tranquil·litat d’esperit cap a l’estat propi, ja que les altres vies estaran barrades. Jo crec que aquesta espècie de xantatge no es vàlid, ja que sembla suposar que un suposat benefici fiscal, deixaria sense efecte qualsevol reivindicació per l’estat propi, i evidentment aquesta iniciativa no depèn d’un pacte fantasma, i impossible amb l’estat espanyol.

Efectivament, el rebuig de la proposta de pacte fiscal ho qualifica d’argument molt potent a favor de la independència, i demana una gran rectificació per part de l’Estat, no nomes un habitual retoc cosmètic i de curta durada, pel contrari el país anirà cap a l’esborrament o una accelerada inanició. De fet les seves declaracions son en la línia de la seva conferencia “Residual o independent”. Ens diu que en cas d’un cop de porta l’estat, ja haurà triat que siguem residuals, insignificants i marginals, i defensa la independència, ja que Catalunya deixaria de ser un país promesa i amb un gran horitzó. De fet, fins hi tot un tap per l’independentisme com La Vanguardia del Grup Godo a la seva revista econòmica Diners, ens parlava, i curiosament denunciava, que la crisi econòmica ha disparat la carrega fiscal i a Catalunya més, i explica que es on més impostos es paguen amb la discriminació que suposa, i per exemple qualifica de barbàrie el tipus màxim d’IRPF aplicat als Països catalans. A pesar de tot això, personatges com en Salvador Alemany, president d’Abertis i del consell assessor del govern per recuperació econòmica i creixement, que afirma que en l’actual època de crisi no hi ha alternativa a les retallades i l’austeritat, suposo que no ha sentit parlar de l’espoli fiscal.

El president segueix evolucionant en el seu pensament, com sempre dic, llàstima que no ho hagués fet en altres èpoques, però en fi, millor això que res, ara be, no podem fer creure que el pacte fiscal deixa la reclamació de l’estat propi sense cap tipus de viabilitat, vers al contrari, les vies que ens parla fa molts anys que estan tancades, i la nostra feina indigne ha estat fer veure que hi ha escletxes indignes per on podem passar, i tots sabem que no es cert. L’objectiu de l’estat sempre ha estat el mateix la nostra desaparició com identitat col·lectiva, i el nostre espoli fiscal sense mesura en benefici de tothom, i disfressat de solidaritat, això tard o d’hora i amb una crisi profunda com ara, nomes ens podia portar on ara estem, i ara no podem permetre per la nostra covardia o irresponsabilitat seguir aferrat a un clau roent que ens crema, però fent veure que es molt còmode. No es cert que la independència sigui un camí incert, precisament perquè la destinació final es un estat, i d’aquest en tenim un bon grapat en tot el món per veure on recoi esta la incertesa de gaudir del teu poder de decisió, i aplicar els teus recursos en el teu propi benefici. Reconeix, cosa que es d’agrari, que tots els gestos espanyols han estat retoc cosmètics, però això comporta que des d’aquí també hi ha una gran responsabilitat per amagar aquest detall tant important, i fer veure que eren grans victòries. Crec que toca ser seriosos, i dir que el pacte fiscal si ho entenem com un concert econòmic es impossible i inviable, ja que la part que ho ha de validar ja ho ha negat repetidament, per tant es una greu irresponsabilitat retardar un any la solució que tothom sap amb el perjudici que això suposa. Fins hi tot un diari nacionalment espanyol com la Vanguardia, es fa reso de les discriminacions fiscals que patim els catalans, i això ja es una novetat. No pas persones com Salvador Alemany que no hi veu alternatives, però no ens parla del robatori espanyol, ni de l’opció de l’estat propi, si aquestes son les elits que esperem donin suport al país, ho tenim clar.

En definitiva, no ens calen més arguments, en tenim un sac ple del tot, ara cal fer el següent pas, i no seguir marejant la perdiu sense solta ni volta.