OPERACIÓ DELIRANT
Aquesta operació que ahir vam viure perseguint persones que fins ara en aquest nivell no havien estat assetjades amb el comandament de Tacito per part de la Guàrdia Civil i un relat comprat pel jutge en forma de desfilada de l’exercit rus per Catalunya per assegurar el resultat del Referèndum es senzillament delirant i em remeto al nom de l’operació, Volhov on la Division Azul va lluitar al costat del nazisme precisament per terres russes a la Segona Guerra Mundial.
Tot plegat, esperpèntic, i amb el missatge clar que la repressió per aixafar el contrari es la recepta espanyola per Catalunya i no s’aturarà. Ara falta veure si els nostres partits segueixen acceptant aquesta agonia venen fum o per fí amb aquests o nous lideratges fan front a tota aquesta guerra independentment dels partits i deixant les promeses buides electorals en un calaix.
Jo per ser feliç vull un canó
Jordi Galves
Ara recorden la batalleta de Volhov, en la vergonyosa campanya de Hitler sobre Rússia, perquè no tenen res més els pobres desgraciats, perquè l’exèrcit espanyol no, que ells no, ells fa segles que no guanyen cap guerra digna d’aquest nom, ni contra cap rival militar honorable, contra cap enemic decent, ni tampoc han defensat cap idea benemèrita des de la guerra del Francès, també anomenada de la independència. L’última bona idea que va defensar Espanya amb les armes fou la independència, ja és curiós. Des de la derrota de l’exèrcit de Napoleó a qui, en realitat, van guanyar anglesos, prussians, russos i austríacs, l’exèrcit espanyol no ha fet altra cosa que exterminar i reprimir la seva pròpia població, no ha fet altra cosa que bombardejar Barcelona, afusellar esclaus cubans, gasejar rifenys indefensos, no ha fet altra cosa que robar gallines, com correspon a una força africanista, és a dir, rapinyaire, mal vestida de vella aristocràcia però que només és colonial, gàngster, pollosa. Pedro J. Ramírez, director d’El Español, organitzà un homenatge a aquest exèrcit que no ens ha salvat del coronavirus i, naturalment, el sarau va acabar transformant-se en el que sempre són aquestes mascarades de la bona societat madrilenya, una botellada, un exercici arbitrari de privilegis, de classisme, d’arrogància, d’afirmació d’una identitat que trontolla, que es va desfent com es desfà l’imperi on no s’hi ponia el sol. Plora, plora, Boabdil, com una dona el que no vas saber defensar com un home. Sempre dibuixen així de mancats els enemics d’Espanya, ja siguin moros o catalans, sempre tenen aquest mateix greu defecte de masculinitat, sempre són molt poc homes. Així que no és estrany que l’hispanista irlandès Ian Gibson digui que, per sentir-se encara més i més espanyol, acostuma a menjar collons de toro, l’angelet.
L’exèrcit espanyol fa segles que no guanya cap guerra digna d’aquest nom, ni contra cap rival militar honorable, contra cap enemic decent
Tornar a la batalleta de Volhov és tornar necessàriament a la trista figura de Dionisio Ridruejo, a l’escriptor falangista que hi va ser, lluitant, però sobretot patint per si aconseguiria provar la seva masculinitat, pel seu físic insignificant, per la minusvàlua del feixisme espanyol en comparació amb l’italià i l’alemany, per mirar d’apaivagar com fos un viu sentiment d’inferioritat, fosc i profund com un pou. Perquè aquest és un dels problemes més greus de l’Espanya de sempre, els falsos valors masculins vinculats a un patriotisme delirant i arnat, la permanent ferida oberta on hi supura una barreja de por, de sang, de merda, un exhibicionisme que hauríem de qualificar de taurí, de teatre tronat, dolent, on el toro no té gairebé mai cap possibilitat d’en sortir-se, on tot és un engany. Són lamentables tots aquests milhomes tan poc humans tan desequilibrats i retrets, tan necessitats d’admiració per continuar vivint. A Volhov, precisament, Dionisio Ridruejo va tenir el buscat bateig de sang que gairebé li costa la pell. A la seva amiga Marichu de la Mora li escriu, el 25 i el 30 d’octubre de 1941, dues cartes que dibuixen aquesta necessitat vital de l’ideari falangista. Un ideari patriòtic on la masculinitat es mesura en termes de temeritat absurda, amb valentia suïcida, on se succeeixen nombroses escenes d’atacs dels soldats espanyols amb la baioneta calada mentre canten a crits el Cara al sol, enfollits com en un deliri: “Lo que aquí mismo han hecho los españoles mal armados, sin defensa antiaérea, casi sin artillería y a razón de uno contra veinte no se podrá contar nunca debidamente. Han sido seis días de combate incesante, informal, en que cada soldado ha sido capitán de sí mismo y cada capitán tirador simple. Nunca, en ninguna guerra, el hombre ha dado tanto de sí (…). Estoy contento, orgulloso y edificado por todo lo que me rodea sea o no inteligente. No sabes qué cosa es un español. Casi hace llorar de entusiasmo y de gratitud”. No, els espanyols no saben fer la guerra, però és igual perquè són massa orgullosos per aprendre’n, estan massa pagats d’ells mateixos, massa preocupats pel seu sentiment d’inferioritat. Estan poc interessats en la batalla i massa pendents de provar-se com a homes, homes mascles de veritat: “arriesgando más de lo debido a la española y a pecho descubierto”. (…) “Nuestra guerra no es a la alemana, inteligente, exacta, fría y ahorradora de vidas (…) me queda la alegría de ver cómo los falangistas —uno por uno— despliegan su calidad generosa y heroica”. I Dionisio Ridruejo era el més il·lustrat, reflexiu i assenyat de tot el grup de la División Azul. Ara, imagineu-vos els altres.