ODI EXTREM
La catalanofòbia, aquell “a por ellos” permanent no s’atura i és un mal que fa més de 300 anys que ens acompanya.
Ara li ha tocat a la Fundació Esperança en linia, el telèfon de l’Esperança que busca prevenir el suïcidi i que amb l’anunci de buscar voluntaris que parlin en català ja que encertadament argumenta que en moments difícils, es necessita poder parlar en català si això et fa sentir més còmode.
La seva lloable tasca disposa com sabem d’un número de telèfon, en el qual les persones que ho necessiten poden trucar i explicar els seus sentiments, apart hi ha un servei més orientat als joves amb whatsapp ja que la taxa de suicidis entre 15 i 19 anys és la més alta de les darreres dècades. Davant l’anunci de voluntaris, molts comentaris a la xarxa tipus “Han de parlar en català?” o “Em pensava que el patiment era universal” i critiques a nomes buscar voluntaris en català “Se’t continuarà morint gent abans que tots parlem en català, campió”. Les explicacions sobre que no volen excloure ningú i que tant sols volen atendre en la llengua de l’afectat.
No vull imaginar el coeficient intel·lectual dels que han criticat la mesura amb frases com les que he descrit. Cal estar molt malalt, però segurament l’odi ja te això, una bona part irracional i altra part d’un cervell deteriorat. Un assumpte tant seriós com aquest servei i els seus afectats passant per moments molt difícils de la seva vida evidentment com en qualsevol tràngol de salut volem ser atesos en la nostra llengua si és el català com una forma natural i propera dins el procès en els que ens trobem.
No seria normal que el simple fet de demanar voluntaris en català per poder cobrir el dèficit per atendre en català sigui interpretat com una exclusió a qualsevol altre idioma o utilitzar la paraula patiment universal que per ells vol dir en castellà sempre, llavors si que es universal. El darrer exemple ja es de traca, ja sabem que no tothom parlarà en català, de fet aquest bretols que han escrit aquestes frases segurament no ho faran mai ja que la seva ment malalta i colonitzadora mai els farà integrar en el territori on viuen, però han d’entendre que això no és la normalitat, ni a Catalunya, ni enlloc i molt menys quan com aquesta son situacions tant delicades.
Un odi extrem.