ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ODI A LA DIFERÈNCIA

General
Un estat que odia la diversitat, que no entén de diferents postures davant els problemes, de diferents idiomes, de diferents identitats, i de saber guanyar, però també saber perdre sense pensar que es superior per gracia celestial, no pot gaudir d’una qualitat democràtica i d’un respecte a la seva ciutadania en conjunt. Aquest es l’Estat espanyol, que un cop més amb la reacció de la victòria del Maccabi israelià  a la final de l’Eurolliga de bàsquet davant l’èquip espanyol, amb unes barbaritats contra el poble jueu digne d’estudi psiquiatric, i de les millors èpoques del feixisme, com diu en Josep Lluís Carod Rovira es resumeix en que no poden reconèixer la diferència i no evolucionen.

 

Mal perdre

Josep-Lluís Carod-Rovira |

La derrota d’un equip de bàsquet espanyol, davant el seu adversari israelià, ha generat una onada d’insults, amenaces i justificacions de l’Holocaust que Hitler va menar contra els jueus, d’unes proporcions impensables. A ningú no li agrada perdre i, tots i cadascun de nosaltres, hem reaccionat amb insatisfacció quan aquesta circumstància s’ha produït en qualsevol àmbit de la nostra vida, personal o bé col·lectiva. Ara bé, una cosa és la insatisfacció, l’expressió emocional d’una desplaença, a cop calent, i l’altra són les paraules escrites ofensives per a tot un poble, o bé un col·lectiu humà determinat. Escriure requereix un mínim de reflexió i posar negre sobre blanc és manifestar el teu parer perquè en resti constància. Verba manent, deien els clàssics i no els faltava raó, perquè els mots queden, sobretot si són escrits i tenen un caràcter públic, lluny, doncs, de les efusions d’ira o d’afecte més íntimes. Si per perdre en una competició esportiva ja es posen així i t’amenacen amb l’extermini fred, calculat i premeditat, apel·lant a abominables precedents històrics, no costa gaire d’endevinar quina serà la seva reacció quan perdin no en una pista de bàsquet, sinó a les urnes, democràticament.

Aquesta expressió desmesurada de nacionalisme espanyol, pròpia dels que es creuen superiors a altres grups humans, ajuda a entendre el seu  intestinal filonazisme, però no és només això. Ja fa molts anys que sostinc que Espanya és, en termes generals i salvant totes les nombrosíssimes excepcions que feliçment hi existeixen, una societat on la cultura hegemònica és al·lèrgica a la diversitat, a tota diversitat que no coincideixi amb el model uniforme espanyol en qualsevol àmbit: llengua, cultura, nació, religió, bandera, color de la pell, selecció esportiva, etc. I, de fet, mirant enrere, l’experiència de la Inquisició és, entre altres coses, una de les expressions més bèsties d’aquesta al·lèrgia. Tothom que, des del punt de vista religiós tenia unes conviccions que no coincidien amb les oficials i pròpies del grup majoritari, en rebia les conseqüències i era dut, directament, al càstig públic, en forma d’humiliació, escarni, tortura, mort a la foguera o prèviament penjat. Ho saben prou bé els descendents d’aquells que, segles enrere, habitant el sòl de la península ibèrica i illes adjacents van patir-ho per la seva condició de musulmans, jueus o protestants. Tothom, doncs, que no s’avingui a ser com ells, a ser diferent d’ells, a tenir uns trets identificadors distints dels que a ells els caracteritzen, ja ha begut oli i no precisament d’oliva i verge.

He llegit en algun lloc que avui, a la Unió Europea, Espanya és l’estat que encapçala l’antisemitisme, la judeofòbia, entre altres deficiències deplorables on figura també en primer lloc de forma destacada. L’odi espanyol als jueus, a qui va expulsar dels seus territoris fa més de cinc segles, és d’una intensitat notable i es basa en un enfilall de tòpics ancestrals i prejudicis heretats, característics d’un nivell profund d’ignorància i desconeixement de la història. Hi ha estats com França on l’antisemitisme és perseguit amb una gran severitat, amb les lleis a la mà. Però, a Espanya, a manca de jueus, els catalans hem ocupat el seu espai com a blanc preferit de la seva xenofòbia, des del temps de Quevedo fins als nostres dies. Judeofòbia i catalanofòbia, en el fons, no són res més que actituds a la defensiva, pròpies de qui desconeix tot allò que caracteritza l’altre i per això els tem. En el fons, simple ignorància. Francament, la reacció de cervell de mosquit que ha seguit la derrota davant un club esportiu de Tel Aviv no és tan sols la resposta natural i espontània a una adversitat esportiva, sinó l’expressió d’un mal més profund i força més preocupant: la secular incapacitat espanyola per a reconèixer la diferència, no pas la seva, sinó la dels altres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.