OBEDIÈNCIA A LA LEGALITAT CATALANA
L’Hora de la veritat s’acosta, i davant aquelles persones que fan mil i una interpretacions interessades o no i que sempre troben tots els fantasmes de la marxa enrere i la renúncia prop de treure el cap, veiem com la realitat es tossuda i les forces pro consulta han pactat seguir endavant i fer tot el possible per preparar la consulta i el full de ruta a partir del 10 de novembre en cas de victòria del SI SI. Per tant en aquests moments decisius per la nostra història recomanaria calma i viure com es mereix aquestes pàgines de la nostra nació amb la confiança que fins ara ens ha demostrar el nostre Govern i les forces que li donen suport.
Que saltin junts!
Vicent Sanchis
Ho declarava Oriol Junqueras en una entrevista ahir a El Mundo: “Ha arribat el moment de saltar-se les lleis espanyoles”. Potser a aquestes alçades encara hi ha algú que no se n’ha assabentat. Sordeja temeràriament. Caldrà saltar-se les lleis espanyoles, substituir-les per un marc legal menys hostil i propi, per arribar a votar, primerament, i a la independència després. Sempre ha estat així i sempre s’ha fet així. Sempre s’haurà de fer així mentre una de les parts en litigi no reconegui l’altra. L’Estat britànic pot fer totes les trampes del món i llançar l’escopeteria bancària i financera contra la independència d’Escòcia, però a Escòcia no li caldrà saltar-se la legalitat britànica perquè les lleis fetes per la majoria anglesa respecten els escocesos. Espanya no és el cas i ací caldrà saltar.
El problema és el com i el quan. N’hi ha que no ho veuran clar mai. És aquell salt impedit del que fa una correguda enorme i després s’ho repensa en el darrer moment i s’atura. Encara sort si no cau i es trenca el nas amb tant d’ímpetu. Aquest és el paper que els dirigents d’Esquerra atribueixen als de Convergència. “Prendran tot l’impuls del món i no saltaran”, reneguen. També n’hi ha que ho veuen clar massa aviat. Són els que ara exigeixen que es posin les urnes al carrer ni que sigui per demostrar que els Mossos d’Esquadra obeiran les ordres d’un tribunal espanyol. Els que repiquen que aquest és el millor moment sense haver mesurat bé si realment ho és. Els temeraris que poden fer fracassar l’intent per una impaciència agressiva. Aquesta és la intenció que els dirigents de Convergència atribueixen a Esquerra. “Volen que ens estimbem nosaltres i ens estimbaran a tots”, es queixen.
Tot plegat no s’acaba d’entendre. No s’entén la desconfiança crònica dels uns i dels altres. La història recent sembla no haver servit de res. Convergència té els seus errors originals. Esquerra no és la Immaculada Concepció. Hi va haver un moment en què els odis els rossegaven. Això és cert. Com també ho és que només es pot explicar on som perquè els uns i els altres els han deixat de costat per entendre’s estratègicament. L’entesa s’ha de mantenir. No cal que s’estimin, però tampoc no poden tornar al foc ni que sigui soterrat. Convergents i republicans han de ser conscients que caldrà saltar. I que ho hauran de fer plegats. Per respecte a la gent que els vota, per instint de supervivència nacional, només s’han de posar d’acord en el moment en què les conseqüències del salt portaran a l’altra riba i no al riu. El principal error de partida, el que desestabilitzarà el salt o l’impedirà, és la desconfiança desbocada. Com es poden desequilibrar dos que salten junts?
Dimarts, que sopava amb uns amics – els de la trobada dels dimarts – vàrem, com molts altres dimarts, acabar parlant del tema. Ja sabeu, el tema, aquell en què acaben totes les converses tard o d’hora. I parlàrem de la desobediència als dictats espanyols. I un d’ells va fer una reflexió que cal tenir en compte; tenim tots al cap la possible imatge de la mesa electoral segrestada per les forces d’ordre però hi ha una altra imatge possible, la de la mesa que no es constitueix perquè uns dels cridats a constituir-la són partidaris del No que han trobat l’excusa perfecta per no anar-hi i d’altres són gent que no ho veu clar i no hi va per evitar mulladers.
És clar que a desobediència comporta riscos. Jo no voldria veure una consulta amb un deu o un vint per cent de les meses sense constituir-se, potser això és el que diu el President de no fer el ridícul. Potser és això el què els espanyols busquen, o potser busquen qualsevol excusa per treure la força al carrer. Se’ls veu histèrics perquè no tenen cap trumfo a la mà, no tenen res de res tret de la força, potser ni això tenen perquè estan endeutats fins el coll i usar la força pot sortir molt car.
I no valdrà la pena deixar-los cridar i, si tant s’entesten, anar a unes plebiscitàries?. No podran fer res, no podran fer més que esperar a que votem a les urnes que posaran ells.
No en tinc ni idea de què pot ser millor per al nostre objectiu. Ni idea. Però una cosa sí tinc clara, si cal anar a obrir un col·legi electoral el 9N hi aniré, si cal votar unes setmanes més tard m’esperaré. L’objectiu no és la desobediència sinó la independència, i l’objectiu s’ho val.
Hola Francesc, estic dacord, però crec que tots els problemes tècnics que aniran sortint es podran resoldre precisament per evitar el que comentes, si no es pot, evidentment no podrem fer consulta, ho veig molt clar.
Salutacions
Albert