NO TRENQUEM PONTS DE DIÀLEG
Els ponts de diàleg, una expressió molt utilitzada aquests últims anys, i que com totes amb aquest volum de fer-la servir ha perdut el seu significat original deixant a la deriva i a merce de la demagògia absoluta el seu potencial.
Evidentment, aquesta petició que ha fet Oriol Junqueras des de la presó de Lledoners o Jordi Sanchez per exemple ningú podria mostrar-hi una oposició. De fet fer política es fer diàleg hi arribar a acords, segurament seria la principal ocupació dels nostres representants amb tots els entrebancs que suposen, i saber afrontar-se amb aquells que tenen posicions molt allunyades i veure que no tot es blanc o negre i arribar a un punt comú es possible.
Fins aquí, podriem dir que funciona una societat normal. Aquí es on comencen els problemes, amb aquest normal, ja que Catalunya fa molt de temps que no viu una situació normal, i per tant el context es fonamental per trobar el nou significat de les paraules. Tots segurament signariem que un Estat democràtic s’hagués reunit amb la Generalitat analitzant el clam de més de 2 milions de catalans pel cap baix acordant un mecanisme de decisió pel poble basat en el vot i lògicament l’acatament als resultats siguin els que siguin. Tots sabem que això no ha estat, ni serà així, per molt que seguim venent una fantasia. l’Estat espanyol en tota la seva historia no ha canviat en aquest aspecte i en els últims 40 anys hem vist com simplement ha matisat i posat una capa de vernís a les seves estructures sense jutjar el passat, ni condemnar-lo. A la primera prova de foc evidentment ha reaccionat com ho faria l’antic règim, més suau pel context actual on es troba i amb la violència i repressió per bandera, cap signe de política.
En aquestes condicions una reunió el dia 21 entre Presidents o Governs de cap manera pot servir per validar aquesta estratègia espanyola i col·laborar amb ella. Cal posar damunt la taula unes condicions, fi de la presó preventiva pels nostres ostatges, fi de la repressió i abordar el tema de fons sense excuses com es el dret a l’autodeterminació i mirar com es dona sortida al mateix escoltant la ciutadania. Sense l’acceptació d’aquestes condicions evidentment no hi pot haver cap reunió. Seria com seguir acceptant una cursa tenint nosaltres les cames lligades, es a dir un frau des del començament.
Per tant ponts de diàleg, sí. En igualtat de condicions i un context minimament normalitzat també. Un sense l’altre no deixa cap pont per fer servir.