NO TENIM POR
Qui tenim canalla petita el “No tenim por” l’associem a una canço del Club Super 3 moltes vegades escoltada, ara ja tenim un nou significat per incorporar al nostre cervell.
La concentració d’ahir a Barcelona, crec va superar un cop més totes les previsions, desbordant l’Avinguda Maria Cristina fins la Plaça Espanya amb aquella barreja d’il·lusió a les cares de gent de totes les edats, però ara també i cada cop més de responsabilitat i fermesa davant el repte majúscul que tenim al davant.
La imatge més poderosa de l’acte son tots els càrrecs electes dalt l’escenari sense distincions d’ideològies o partits i units per una causa noble com es el dret a decidir el nostre futur i la defensa de la democràcia. El President Mas, Joana Ortega, Montse Venturós, Joan Coma, Carme Forcadell o José Antonio Tellez entre molts d’altres simbolitzaven les eines que Catalunya te per representar-nos amb orgull.
A l’altre costat, un poble que ha declarat per activa i per passiva, que no te por, que ja ha dit prou i que estarà al darrere dels seus electes representants com es normal en una democràcia, aquesta greument ferida des de l’Estat amb l’estratègia de suspendre una infinitat de lleis al Parlament, moltes de caire social i que afecten temes tant sensibles com els desnonaments o la probresa energética son senzillament inadmissibles, i acabant pel poc respecte a la pluralitat i al fet democràtic acusant Ajuntaments i representants polítics per fets com penjar una bandera aprovada en el ple, comentaris dins un mateix plenari o decidir obrir en uan data determinada.
Crec que tot això ja va més enllà del problema nacional, i ara el greuge es democràtic. Una de les raons i molt fonamental per poder decidir ser un nou Estat, es precisament per tornar a la societat el poder democràtic, poder decidir en llibertat molts dels temes que ens preocupen i saber amb claredat que els tres poders, tots ells per separat fan la seva feina en benefici del conjunt, una cosa que ha desaparegut a l’Estat.
La lluita hauria d’afegir tots els defensors del sistema democràtic. Pensem que el desafiament català ha tret amb tota la seva cruesa la realitat del sistema espanyol, un sistema ancorat des de la Dictadura i que amb una capa de vernis ha arribat fins aquí sense fer un canvi de paradigma que quan ha hagut de respondre s’ha mostrat tal com es.
Segurament, el xoc entre dues maneres d’entendre els drets de la societat i la gestió de la seva llibertat es inevitable, i cada cop més el somriure ha de deixar pas a la fermesa i la convicció amb la unitat com un sol poble per bandera.