NO SOM UNA PRIORITAT
Sense categoria
El ministre De Guindos respecte el pacte fiscal, i sobre els impagaments de l’addicional tercera de l’Estatut i el fons de competitivitat, ens diu que no son ara mateix una prioritat, i nomes s’ha mostrat disposat a parlar quan la crisi arribi a la seva fi, fent preveure que en els pressupostos espanyols Catalunya tampoc rebrà el pagament dels seus deutes, amb una situació totalment marginal i d’ofegament econòmic sense precedents, i determinant quin es el nostre paper dins l’estat espanyol, alguns encara parlen de confederacions i d’estructures d’estat, tocar de peus a terra i afrontar el problema hauria de ser la prioritat.
El ministre d’economia espanyol confirma els impagament, i les portes tancades a qualsevol pacte, diu que estan fent un esforç de solidaritat molt important, que vol recuperar el creixement de l’estat abans que altres coses que no son prioritàries. Vol reduir el deute per pagar serveis essencials, i millorar els mercats financer, cosa bàsica per qualsevol aposta de futur. Ha emplaçat a les demandes catalanes un cop es surti de la crisi. Per tant ni els 219 milions del 2009, ni els 759 milions del fons del 2008, que es deuen a la Generalitat no es pagaran, i ens diu que no es un tema específic, sense ni tant sols reconèixer l’injust de la situació. Per altra banda, la llei d’estabilitat pressupostaria de l’Estat espanyol, tot hi la que sembla esmena a la totalitat de CIU, exigirà aquest esforç brutal a les economies, i serà inflexible amb elles, envaint les competències d’autonomia financera quan no es compleixi amb els requisits exigits.
Realment que no som una prioritat per Espanya, es una evidència des de fa molts i molts anys, el que passa es que ara ens ho diuen a la cara, i es burlen davant nostre sense compassió i amb tota la cruesa, mentrestant des de Catalunya s’intenta evitar amb actituds lamentables aquesta situació real. El ministre parla de la solidaritat del govern espanyol, suposo que te un concepte estrany d’aquesta paraula, ja que collar al màxim els governs autonòmics, no pagar els deutes especialment amb Catalunya, i parlar de solidaritat es un insult, i més quan parlem del territori català, segurament el més solidari del planteta que regala un 10% del seu PIB a fons perdut, i es el més perjudicat alhora de repartir el pastís. Ens parla de recuperar el creixement, i ho fa amb la consciencia de posar els màxims pals a les rodes al que anomenaven la locomotora espanyola, que es troba en serioses dificultats, i abandonat a la seva sort, excepte per cobrar-ne l’import de l’espoli anual. Fa basarda parlar dels deutes del 2008 i 2009 que per llei havien de ser abonats, i que un cop més, i no se sap ja fins quan queden pendents en una decisió fora de tota lògica democràtica, i fora de cap govern seriós i responsable, que ni tant sols accepta la injustícia que significa per un territori, on de moment la seva immaduresa no el fa pressionar per caminar sol, però que tampoc es mereix aquest tracte colonial i totalment desproporcionat. Ara s’aprovarà la llei d’estabilitat pressupostària, i unes altres competències de fireta quedaran laminades, i totalment controlades per l’Estat, en una nova prova de que no es poden fer invents amb estructures d’estat sense ser estat, com deia aquell això no toca, i el que toca es donar el pas abans no sigui massa tard, això si que es una prioritat.
Avís per a navegants catalans!
Quan un governant no és fidel a l’anhel del seu Poble … «valdria més que li lliguessin una pedra al coll i el tiressin al fons del mar» (tal vegada que el tiressin al fons de la història!) o valdria més que marxés i es dediqués a alguna altra cosa. No hi ha pecat més gran que el pecat contra l’Esperit, no hi ha acte més mesquí que voler ofegar, des tirotar o adormir l’anhel del teu propi Poble.
És referent al “fill de l’amo” de Convergència, posat a dit pel seu propi pare, per a regentar el futur d’aquest partit, partit que gosa parlar d’Ítaca sense aclarir que la seva Ítaca per por, per preferència, per interessos perversos o per incapacitat manifesta és Madrid, capital d’Espanya, la mateixa Espanya que per a viure ella necessita matar Catalunya!
Sí! Pujol pare i Pujol fill incorren en un cas de pur i fastigós nepotisme, un nepotisme com tots els nepotismes que seria subjecte d’un cas de «Primera Instància».
Ataco a la jugular d’aquests dos personatges i dels seus corifeus per haver protagonitzat un Congrés d’esquizofrèniques contradiccions.
L’endemà mateix del congrés, Oriol Pujol, l’esmentat nou regent, engega sense solta ni volta tres contradiccions que deixen amb el cul enlaire la falsedat del que aquest congrés pretenia escenificar i del que intentava dissimular. Coses que demostren que Convergència des que va néixer és una mestra de l’engany i de l’entabanament, com aquelles serps que miren fixament la seva presa abans d’engolir-la. Pobre Catalunya! pobres catalans, ai las!
Les primeres declaracions del Sr. Pujol júnior, esdevenen molt desconcertants a primera vista per aquells que s’impacienten inútilment esperant que floreixi l’anhel dins de Convergència. Diu aquest flamant i recentment estrenat President de Convergència, sense envermellir o ruboritzar-se que l’estat propi que pretén no significa pas independència!?
És ben bé que aquesta gent són al revés dels alquimistes, són capaços de transformar l’or en plom, i de desquadrar el cercle.
Bé, senyors Pujol, si vostès volen un estat sense independència, al que esmenten de propi, quelcom que no ha existit mai ni existirà mai, perquè les coses i el món són així, de què li servirà, al Poble Català, per defensar els seus drets, la seva nova constitució, la seva llengua i els seus interessos, un estat que no sigui independent, mot que és sinònim de llibertat nacional? Així doncs, nosaltres, els catalans que anhelem la Independència, naturalment plena, no en tenim prou amb un estat d’aquesta mena tan nefast com el que patim ara. També de moment, per tragèdia del destí, aquest maldestre estat espanyol amb qui sempre vostès malden per pactar ens és desgraciadament propi mentre no trenquem amb contundència els llaços i els virreis que ens hi tenallen.
O sigui Sr. Oriol, que Convergència no és un partit independentista? quin repòs! que s’ho anotin a l’agenda la gent de l’Assemblea Nacional Catalana i també la gent que es refien de la nova Associació de Municipis Independentistes, i així no tindran desagradables sorpreses quan corejant aquella proclama, de la bona fe dels babaus, que diu «sense Convergència no hi ha Independència» s’adonin de que els han plantat una llufa una altra vegada.
Vistes les coses així com vostès les enganyen i volen no queda altra esperança pels catalans, per l’Assemblea Nacional Catalana i per l’Associació de Municipis per la independència que una nova «Convergència» aquesta sí! honorablement independentista! parlo de la Solidaritat Catalana per la Independència on han de convergir tots els partits i tots els vots que renunciïn per sempre a entabanar al nostre Poble i caminar així amb pas segur vers la Proclamació del nou i proper Estat Català, i per què no? dins d’Europa.
Salvador Molins Escudé (BIC, Catalunya Acció, MxI, mxi, BxI, ANC, SCI)
Haurem de batallar fort perquè tota aquesta colla de vinclats no ens facin la sisa.
Salvador M.