ALBERT CORTES MONSERRAT

Durant l’acte d’investidura del 129 president de la Generalitat, hi havia dos personatges incòmodes per damunt la resta, el ministre d’economia espanyol Montoro, i la delegada del govern Llanos de Luna, que han escoltat la petició del president Mas de no posar pals a les rodes a la voluntat dels catalans de decidir el seu propi futur, i recordant que s’ha de tenir fe amb Catalunya. Per cert un acte amb detalls com el domàs negre que tapava la figura del Borbó, i també que els dos personatges esmentats, estaven asseguts no a la presidència, sinó a les fileres del públic, tot un símptoma de que les coses han canviat, i no hi ha marxa enrere.

Montoro ens diu que no desitja un xoc amb Catalunya, i destaca la part de discurs del president català sobre economia, obviant el missatge sobiranista, mentrestant era acomiadat entre xiulets i crits d’independència . Alhora ha explicat que els mercats generen confiança no flexibilitzant el dèficit, i que no deixaran caure cap comunitat, facilitant liquiditat a les que ho demanin. El President ha destacat l’acord de govern amb ERC que aporta estabilitat i legitimitat al procés de transició nacional. Ha promès el càrrec amb fidelitat al Rei i a la Constitució, però amb plena fidelitat al poble de Catalunya, al mateix temps a posat el valor de la democràcia com a clau que demana segueixi tothom, i s’ha compromès a superar tots els obstacles per arribar a l’objectiu final. Per últim esmentar que tant CUP com Ciudadanos no han assistit a l’acte amb l’excusa dels últims que el president ha traspassat totes les línies vermelles de l’Estat de dret.

Realment, els detalls moltes vegades son molt importants, deixar el quadre del Borbó tapat, no es gratuït, i significa un canvi de rumb i tendència que Catalunya ha decidit, com també posar als representants de l’Estat espanyol, no a presidència com fins ara, sinó a les files entre el públic, també destacaria el final del jurament amb plena fidelitat al poble de Catalunya, una cosa que hauria de ser obvia per damunt de tot amb un president català, i l’aprofitament de l’ocasió per posar la democràcia com a valor que sembla que a l’Estat espanyol es tancat en un calaix, molt per darrera de la intolerància habitual, i també advertint que no vol pals a les rodes en aquest camí, i no desitja un xoc de trens que de totes maneres es inevitable. Per la seva banda en Montoro, amb el seu cinisme habitual diu que tampoc el desitja, quan tots els fets indiquen exactament el contrari, alhora diu que no flexibilitzara el dèficit, però no deixarà caure cap autonomia, obviant naturalment els deutes impagats de l’Estat que fan impossible que Catalunya compleixi amb aquest objectiu de Madrid, així com obviant que bona part d’aquest ajut, que a mode de generositat ens diu, son diners provinents de l’espoli català, o sigui els nostres diners. De fet nomes calia veure la cara de pomes agres del ministre i la delegada del govern, aquella preocupada pels trens de la manifestació de la Diada, i per les banderes dels ajuntaments catalans com a principals ocupacions, al escoltar el discurs del president català. Per altra banda aquesta fermesa d’en Mas en el seu discurs es energia per seguir el proces encara amb mes confiança. Tanmateix, una recriminació a les dues formacions que han trencat el protocol parlamentari no assistint a l’acte, especialment la segona, ja que deixant de banda les seves valoracions individuals, han estat escollits per una institució com el Parlament, i per tant han de complir amb el protocol, els agradi o no els resultats, se’n diu democràcia, un terme que molt sovint no els fa massa gracia.

En definitiva, i potser soc agosarat, però un canvi de rumb que podria ser encara més gran, si avui la televisió pública catalana no emetes el discurs del Borbó, com ja va passar al País Basc durant uns quants anys, ja que hi ha moltes altres cadenes per seguir-lo, i la credibilitat de la institució afegit al seus antecedents i discurs previsible, no crec que el faci ja d’interès pel nostre país, però en fi, segurament seria demanar massa, i s’haurà de donar temps al temps.