ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

MIQUEL CALÇADA I EL CANVI DE XIP

General

He de confessar que des d’aquell llunyà i mític programa “Oh, Bongonia”,  fins el cèlebre i gran programa “Afers Exteriors”, el Miquel Calçada es un d’aquells personatges que he seguit amb atenció, per la seva manera de fer trencadora, i alhora la seva intel·ligència. Ahir amb el programa de l’Albert Om, i des del seu exili voluntari a Estats Units, per fer una preparació exhaustiva de determinades  matèries relacionades amb l’administració publica i relacions internacionals, ens convida a pensar en l’endemà de la independència, i quin país volem, cosa que suposa el canvi de xip per la societat catalana.

Realment la reflexió de poder canviar d’alguna manera el xip de les persones perquè pensin, no quan arribarem, sinó a partir del dia que arribem en endavant, es el que hem d’estar pensant, es un missatge que si ho comparem amb la misèria política catalana actual, sembla un salt en el temps. La seva aturada en la seva trajectòria professional, i la seva preparació exhaustiva en una prestigiosa universitat americana, es un bon exemple, i més si ho comparem  amb tota aquesta colla de personatges que trobem en els nostres partits, i que no se’ls coneix altra ofici que la seva promoció personal sense cap base solida que els sustenti. Com be deia en el reportatge, opinar sobre aquest tap que es actualment la nostra classe política, es trist, però son les cartes que tenim, i hem de jugar amb elles.  Esta força clar que per si soles no donaran el pas, i cauran un cop rere l’altre amb les mateixes indignitats, com pot ser ara el pacte fiscal com excusa per no afrontar el problema. La societat civil es la clau, i dins d’ella, les persones mediatiques o triomfadores en les diferents disciplines, i que saben que les seves opinions son referents per molts catalans han de sortir de l’armari, i ja no es poden amagar més, dins el políticament correcte, ara toca arriscar, i sorpreses com el Gerard Quintana, i ara una ja coneguda com el Miquel Calçada han de ser exemple, la societat necessita líders amb coratge, i donat que qui hauria d’exercir aquests lideratges ha renunciat a fer-ho, cal en substitució una dosi de valentia, i deixant de banda ambigüitats i acomplexaments posar tota la carn a la graella. Com deia en Miquel, la independència ha de caure pel seu propi pes, i la relació amb els veïns serà més bona del que ens pensem, ja que els interessos no entenen de sentiments primaris.

 

Al final del programa confessa que evidentment vol ajudar al país, i que ser president com qualsevol català seria un honor, es com aquella frase mítica d’un president americà “no et preguntis que pot fer el teu país per tu, sinó que pots fer tu pel teu país”, aquesta es la clau, i concretament en el món independentista estem assistint al vodevil diari de la banalització de la paraula unitat, sense renunciar mai als personalismes mediocres de sempre, i amb el partit corresponent per davant de l’objectiu, mai entès com una eina, sinó com una finalitat en si, es un sistema corromput, i que porta a un desencís rere un altre sense sentit, i provocant aquest cansament, del qual un tercer en treu un gran rendiment.

 

Cal convèncer una majoria social, i fer possible la seva visualització per forçar sense remei aquest pas que exigim als nostres representants, i aquesta ens necessita a tots els que volem fer d’aquest territori un país normal, i amb present i futur, per tant, no tant sols hem de fer aquesta feina, sinó que el producte ha de portar la recepta del dia desprès,  i unes estructures d’estat que ens porti ràpidament a explotar tot el nostre gran potencial, i ens porti a una pretesa excel·lència en cada àmbit, tenim tot el món com exemple i tant sols cal aplicar el que més ens convé pel nostre tipus de societat i estat, tot esta inventat, i per tant la feina es més senzilla.

 

En definitiva, persones com el Miquel Calçada ho tenen molt clar, i no podem deixar passar aquesta tren que no sabem quan tornarà a passar, tothom es necessari, i cada gra de sorra  ens portarà a la anhelada platja que volem construir entre tots.

 

 

  1. No puc estar més d’acord, Albert, amb la teva reflexió. En Miquel Calçada és un bon exemple per a tots! Si mires el dia a dia de la política casolana, la meva copa del desencís cada dia és més plena a vessar, però malgrat tot cal caminar…No crec que pugui votar a les properes!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.